Postpart - The NBP
Foto de Jenna Norman

Postpart: el tsunami inesperat (Primera onada, l’embat físic)

Nou mesos de preparació per al part deixen relegat a un segon pla tot el que passa després. Aquesta és la crònica de la brutal i inesperada experiència física, vital i emocional del postpart a través de la veu i el coneixement de vuit mares i una llevadora.
L

es 40 setmanes de gestació i transformació física de l’embaràs desemboquen en el part, que és frenada, derrapada i virolla corporal. Durant els 40 dies següents, toca ordenar la desgavell a tota velocitat, tornant els sistemes cardiovascular, respiratori, urinari, immunològic, hormonal i reproductor -a part de la pell i els teixits- al lloc que els correspon. Hi ha complicacions i loquis, dolor als punts perineals o a la ferida quirúrgica de la cesària, pèrdues d’orina, restrenyiment, hemorroides, dificultat en caminar i fins i tot en seure, debilitat i esgotament. En paral·lel, es posa en marxa la producció de llet, que passa per una fase caòtica fins que s’equilibra amb la demanda del nadó. Apareixen les esquerdes, el dolor als mugrons i, sovint, les mastitis o els abscessos. A més, hi ha una nova (i desconeguda) personeta a la família que no diferencia el dia de la nit, que menja cada 3 hores i necessita atencions 24/7, de manera que descansar és impossible. La duresa física és la primera onada del tsunami que impacta en la vida de la dona després del part. Però no ve sola. Després colpeja l’onada emocional, tan potent o més que la primera.

“Jo sabia que el primer mes és molt intens i que estàs esgotada però, per molt que t’ho esperis, la voràgine et supera: és massa passant al mateix temps”, comenta Virgínia (Amsterdam, mare als 37). El mateix explica la Núria (Lleida, mare als 37), que es va sentir “desbordada” amb l’arribada del seu primer fill. “Tot em va agafar per sorpresa. Fins i tot el fet de no dormir. Sabia que no podria dormir en un temps, però no era conscient del que això em faria sentir”, recorda. L’esgotament físic és un element comú en les narracions, juntament amb el dolor i la por. Però també ho és la superació. “El que més em va sorprendre va ser la força i el poder que jo mateixa tenia. Estava completament esgotada, però continuava endavant “, explica Saskia (Eindhoven, mare als 31). Com assenyala la Mireia (Lleida, mare als 33), sorprèn “la pròpia capacitat d’oblidar el dolor i les preocupacions del part quan arriben les del postpart”.

 

EL DOLOR EN EL POSTPART, UN REPTE INESPERAT

“Ningú et prepara per al dolor, sobretot després del primer postpart”, explica la Mercedes (Madrid, mare als 30, 32 i 35). “Ningú em va parlar en profunditat dels punts, del dolor que causarien, de com superar els primers dies amb aquella coïssor”. Passar per una cesària no millora la situació. Per l’Alex (Nova York, mare als 37), el pitjor de les dues primeres setmanes va ser precisament “el dolor físic” després d’un postoperatori complicat. “Aquell moment en que el meu cos es va adonar que havia passat per una cirurgia, en què vaig intentar començar a donar de mamar, en què em van treure el catèter i vaig tenir problemes per poder orinar, a més del dolor relacionat amb la lactància quan les coses no van com haurien d’anar… wow “.

Wow és una bona onomatopeia per descriure l’arrencada de la lactància, que no sempre és tan fluida com una espera. Mireia recorda així l’experiència: “amb la pujada de la llet, els meus pits es van tornar durs, vermells i molt molt calents. No sabia què estava passant, pensava que tot anava com havia d’anar, però una amiga llevadora em va revelar que allò no era normal. Els meus pits produïen més llet de la que el meu fill mamava, congestionant els conductes mamaris i causant un dolor bastant intens”. A Saskia, que li va passar el mateix, li hagués agradat “saber com funciona el pit i la lactància durant els primers dies” per intentar evitar aquelles complicacions.

Malgrat l’esforç i sacrifici que implica, la lactància és una experiència profundament emocional i única per a moltes dones. En el cas de la Mireia, “el temps va passar, la producció de llet es va regular i tot va millorar. Per fi vaig poder gaudir de la lactància, de mirar amb ulls de mare enamorada com el meu petit s’alimentava, envoltada d’una sensació enorme d’amor i gran instint de protecció”. I afegeix: “embarassada del segon, tornaré a apostar per la lactància”. Per la Mercedes, “el cos de la dona és màgic. Poder donar de menjar a un nadó que has dut dins 9 mesos és una cosa que només les dones podem experimentar. És com un poder únic”. Aquesta capacitat innata  del seu propi cos -però fins aleshores desconeguda- va ser el que més va sorprendre l’Alex: “els meus pits convertint-se en font d’alimentació per al meu fill, sincronitzant-se amb ell, amb la llet que creava igualant la seva demanda… Em sembla molt surrealista tot i que li hagi passat a totes les dones que han estat mares abans que jo”.

 

LA POR AL PART ECLIPSA EL POSTPART

“Als cursos de preparació per al part, recordo com una mare es va posar a plorar dient que ningú t’explica el més dur del puerperi: els punts, les hemorroides, el cansament”, rememora la Mercedes. En aquest sentit, l’Alex puntualitza: “crec que moltes dones no estan preparades per allò que succeeix després del part i això fa que sigui un moment molt difícil i una transició per a elles”. Si es tracta d’un moment inevitablement convuls, per què a moltes dones els agafa de imprevist? Rosa Alzuriamatrona assistencial a l’ICS (Institut Català de la Salut) i professora associada d’Infermeria a la UdL (Universitat de Lleida) – assegura que a les gestants se’ls dóna tota la informació possible “perquè la informació és poder i saber què i com pot ajudar a activar recursos prèviament”. Però, després de més d’una dècada acompanyant a embarassades i puèrperes, ha arribat a una conclusió: “les gestants estan absortes pel part. Crec que la por al dolor i al fet que tot vagi bé eclipsa el postpart. La informació està disponible per a elles, però crec que no és la seva prioritat”.

Elles ho confirmen. “Crec que sí vaig rebre informació suficient” -explica la Virginia- “el que passa és que jo no la vaig registrar al meu cap. La meva principal obsessió era el part, em vaig centrar més en ell. Crec que a moltes dones els passa això. És com si la por al part anul·lés la nostra capacitat de processar la informació sobre el postpart”. La Teresa (Madrid, mare als 36) verbalitza el mateix: “En el curs de preparació al part t’ho expliquen, però la meva preocupació era el part i tota la resta ja vindria”. I afegeix: “la gent em va dir que era dur, però potser necessitava que m’ho diguessin més clar o d’alguna manera que cridés més la meva atenció”.

¿Hauria canviat alguna cosa saber més sobre aquest tema? L’Anna (Balaguer, mare als 29, 31 i 36) creu que sí: “tenir més informació fa el procés més suportable, perquè saber al que t’enfrontes i visualitzar-sempre ajuda a fer-ho; no millor, però si amb la seguretat que ho estàs fent bé, sense dubtes”.*

* La inseguretat i altres emocions del postpart, protagonistes de Postpart: el tsunami inesperat (Segona onada, l’embat emocional)

 

DE MARE A MARE (I)

Encara que ara mateix el que més et preocupi sigui el part, aquesta és la part senzilla. Llegeix, informa’t, pregunta a la gent… És una etapa dura i de poc dormir, demana ajuda i recolza’t en la gent del teu voltant. Teresa

Dóna’t temps, no esgotis el teu cos massa durant les primeres setmanes. Necessita temps. Saskia

Pren-te el temps i el suport que necessitis per gaudir del teu nadó i de la teva família. Permet  al teu cos la recuperació que necessita, i que mereixes, per poder ser la millor mare possible des del principi. Alex

Serà una experiència dura, visceral i t’adonaràs del que veritablement significa la paraula cansament. Deixa’t ajudar. Tot això passarà, creu-me, i després coneixeràs el veritable amor de la teva vida. Núria