Seu de Lehman Brothers a Nova York el 16 de setembre del 2008.
Foto de Mehmet Demirci / ZUMAPRESS.com.

No hi ha futur sense classes mitjanes

La crisi del 2008 ha afectat greument l’hegemonia de les classes mitjanes a Europa o als Estats Units però al mateix temps els experts calculen, en termes globals, que prop del 42% de la població mundial és classe mitjana, amb un total d’uns 3.200 milions de persones i que, excepte imprevistos fatídics, en uns anys superarà el 50% de la població mundial. El creixement de les classes mitjanes als països emergents ja assoleix una magnitud global
L

a classe mitjana no va ser un tema recurrent en el debat públic internacional fins que vam entendre la dimensió del col·lapse financer i econòmic iniciat per la fallida de Lehman Brothers. Des d’aleshores ha crescut el nombre d’experts que li presten atenció. I no són pocs els que s’han encarre­gat de cridar als quatre vents que la classe mitjana ha mort, o que està a punt de fer-ho. Hi ha qui no arriba a tant, encara que sí se subratlla la llista d’innombrables problemes a què s’enfronta la classe mitjana. Christine Lagarde ha advertit en nombroses ocasions de la profun­da “crisi de les classes mitjanes en les economies avançades” i de la necessitat de trobar solucions per pal·liar-ne els efectes. Com a directora del Fons Monetari Inter­nacional sostenia fa uns mesos que el desencís davant el futur, la manca de treball, un escàs creixement de les economies implicades, la desi­gualtat creixent i la manca de trans­parència havien alimentat el declivi de la classe mitjana.

Christine Lagarde FMI
Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional, gener del 2013. Foto de Michael Wuertenberg

CLASSE MITJANA I CRISI DEL 2008. Un informe fet públic pel think tank Pew Research Center remarcava que en alguns països europeus, com era el cas d’Espanya, Alemanya o Finlàndia, la classe mit­jana havia estat una de les princi­pals damnificades de la crisi econò­mica. Segons aquest estudi, la classe mitjana espanyola, que havia repre­sentat gairebé el 70% de les llars a principis de la dècada dels noranta, s’havia reduït en set punts percen­tuals el 2013. I, fins i tot, es podri­en rebaixar aquests càlculs. Una monografia de la Fundació BBVA i de l’Instituto Valenciano de In­vestigaciones Económicas establia que la classe mitjana és el 52% de la població espanyola. Segons aquesta investigació, més de tres milions d’espanyols havien estat desplaçats de la zona mitjana de la distribució de la renda. Però el fenomen també traspassa les fronteres europees. La classe mitjana nord-americana s’ha vist afectada amb duresa, i és un dels aspectes clau del debat públic als Estats Units. De fet, l’Adminis­tració Obama es va veure obligada a crear un grup de treball, en què van participar diverses agències fede­rals per respondre als problemes de la classe mitjana. Els resultats no van ser els esperats i, en l’actualitat, el president Trump segueix prome­tent una enorme retallada tributà­ria que permeti alleujar la situació de la classe mitjana.

DEFINICIÓ AMBIGUA. Però de què parlem quan diem classe mit­jana? Potser hauríem de començar utilitzant el plural, com és habitual en francès, per l’extremada diver­sitat d’aquest grup social. I és que, malgrat els centenars de definicions proposades per sociòlegs, economistes o historiadors, encara no acotem adequadament el concepte. L’objecte, per tant, és fràgil i com­plex. Què tenen en comú les classes mitjanes? Hi ha qui dona preferèn­cia als ingressos econòmics, altres al consum i hi ha qui es concentra a precisar els trets d’una identitat sociocultural. Probablement tots tenen una mica de raó perquè aquestes dimensions estan inter­relacionades i són inseparables. Al final, la majoria dels experts trien el camí fàcil i ambivalent: la classe mitjana és aquella que es troba en­tre les classes altes i les baixes.

A Espanya, es considera que la classe mitjana està formada per professionals d’èxit, passant per funcionaris, petits empresaris o treballadors de contracte fix en fàbriques. Tant és així que “el tots som classe mitjana” es va convertir en un adagio comú, tot i que avui es troba en hores baixes. El mateix passaria si recorreguéssim la resta de l’eurozona. D’aquesta manera, s’afavoreix una identitat forta, però massa genèrica i fràgil de la qual és impossible obtenir un denomina­dor comú. Hi ha autors com Branko Milanovic que creuen que no es pot parlar d’una classe mitjana global, ateses les fortes variacions regionals i nacionals. I és que, sen­se sortir d’Europa, la diferència salarial entre els membres d’aquest grup és de fins a 30.000 euros en les rendes mitjanes. Si posem l’accent en el camp dels ingressos, caurem en una definició massa mecànica i difusa. El fenomen no és nou. Al llarg del segle XIX, quan encara es parlava de petita i mitjana bur­gesia, els artesans eren un exemple paradigmàtic. Per capacitat d’as­cens i propietat haurien d’haver encaixat en la classe mitjana que, a l’Espanya d’aleshores, era un escàs 5% format per funcionaris públics, mestres, metges, enginyers o ad­ministradors. No obstant això, els artesans no van voler pertànyer al club perquè el que converteix els individus en classe mitjana és que aquests ho vulguin ser. Les classes mitjanes existeixen com a grup en un nivell de representació que creu compartir una manera de veure el món i d’interpretar la realitat, encara que sapiguem que la diver­sitat d’aquest grup fa impossible delimitar objectivament quins són aquests valors, actituds i estil de vida. L’autoidentificació, per tant, és la principal clau interpretativa, malgrat que es tracta d’una defi­nició d’una consistència una mica líquida.

ÈXITS DE LES CLASSES MITJANES. El món tal com el coneixem és una conseqüència de l’ascens de les classes mitjanes, un fenomen que refutava els somnis de Karl Marx sobre la seva desaparició primerenca. Com va assenyalar l’historiador Jürgen Kocka, la clas­se mitjana va assumir el control la cultura burgesa i així va poder abanderar la lluita per aquests ideals. El que durant un temps no van ser més que privilegis a l’abast de les elits —com el dret al sufragi, l’educació o el consum— es van universalitzar, especialment durant l’edat d’or de la classe mitjana, el que coneixem com els trenta anys gloriosos. Per això, Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi han defensat que la fi de la classe mitjana seria el cop de gràcia de l’estabilitat social i política que aquesta representa.

Després dels devastadors efec­tes de la Segona Guerra Mundial, les classes mitjanes van construir el consens demoliberal de la post­guerra fins a la crisi del petroli. El context era favorable com a conse­qüència del creixement demogràfic o les polítiques de l’estat del ben­estar, amb el desenvolupament de les pensions, l’assegurança d’atur, la sanitat o l’educació pública. La ma­joria dels treballadors es van con­vertir en propietaris en aquells dies, podien viatjar durant les vacances i, també, consumir. En paraules de Tony Judt, l’estat del benestar va ­ ser el creador de la classe mitjana i aquest grup en serà el principal beneficiari i valedor. Però la crisi va atacar amb força als anys setanta i va començar un lent retrocés.

La crisi del petroli provoca una reducció de l’horari de les gasolineres americanes. National Archives, United States, 1973. Foto de Smith Collection/Gado/Getty Images.

A Espanya, el procés va ser dife­rent pel seu particular context soci­opolític. El primer impuls per con­solidar una classe mitjana àmplia va ser el desarrollisme franquista, fet pel qual va anar a remolc de les transformacions que havien co­mençat dècades abans als països del voltant. L’arribada de la democràcia va impulsar de debò la construcció de l’estat del benestar espanyol, mentre la classe mitjana emergent es mirava al mirall europeu. Aques­ta consolidació es va produir quan ja es començava a parlar dels pri­mers problemes greus del sistema a la resta del continent. No és difícil, per tant, enllaçar la fragilitat que es constata en l’actualitat de la classe mitjana espanyola amb les limitaci­ons d’aquesta evolució tardana.

Malgrat els profetes de calamitats, per a molts especialistes el futur serà de les classes mitjanes o no serà. Una de les autoritats més prestigioses en aquest camp d’estudi, l’economista Homi Kharas, ha calculat que actualment prop del 42% de la població mundial es podria caracteritzar com a classe mitjana. En termes globals estaríem parlant d’uns 3.200 milions de persones. Però el creixement no s’ha estancat. Ben al contrari, i sempre segons la perspectiva de Kharas, en uns anys arribarà a superar el 50% de la població mundial. La raó principal d’aquest avanç serà el creixement de les classes mitjanes als països en desenvolupament, fenomen que tindrà un caràcter global. De fet, mentre el creixement anual en països europeus se situa en un mínim 0,5%, en llocs com la Xina o l’Índia s’està creixent al 6%. No hi ha dubte que aquesta nova classe mitjana es convertirà en un agent transcendental de canvi social de les pròximes dècades.

INCERTESES DE LA CLASSE MITJANA. Altres estudiosos no són tan optimistes. A S’ha acabat la classe mitjana (2014), Tyler Cowen considera que ens encaminem a una depauperació social i econòmi­ca com a conseqüència de l’impacte tecnològic. Cowen calcula que hi haurà un 10-20% de llars on es viurà amb comoditat i un 80% que hauran de lluitar per subsistir. Des d’aquesta perspectiva, sembla que la revolució digital que estem vivint serà devastadora per als interessos de la classe mitjana. Encara que hi hagi veus discordants, alguns au­tors xifren en un 50% la destrucció de llocs de treballs a curt i mitjà termini com a conseqüència del desenvolupament d’una tecnologia que és disruptiva. De nou, la classe mitjana apareix al centre de la di­ana com la principal protagonista de la crisi. El tecnopessimisme té molts avantatges al seu favor, però s’oblida d’altres dimensions centrals, com l’existència d’una regulació laboral, que ens ajudarà a pal·liar els efectes negatius que comporta aquest procés. Amb tot, és massa temerari anunciar la mort de la classe mitjana. No morirà, però s’haurà de transformar per respondre als reptes que li envia el món globalitzat. Per Moisés Naím, un dels principals conflictes del futur es jugarà al camp de les expec­tatives frustrades, tant de les clas­ses mitjanes que declinen als països rics com les que creixen als països pobres. I és que la classe mitjana a Europa no desapareixerà. De fet, ha suportat la crisi molt millor que les classes més baixes, que han estat les principals víctimes d’aquesta letargia econòmica. La classe mit­jana haurà de resoldre abans, això sí, la crisi d’identitat en què viu. Els somnis d’abans s’han demostrat quimeres. Per això l’optimisme dels anys daurats s’ha convertit en una sensació comuna de vulnerabilitat i desconfiança. La qüestió és com canalitzar aquests problemes a través de programes reformistes que millorin la salut de les nostres institucions polítiques, ajudin a ate­nuar les desigualtats socials i donin resposta a les principals inquietuds d’unes classes mitjanes que, fins ara, sempre han estat la garantia de l’estabilitat democràtica davant del risc de la polarització.

Seu de Lehman Brothers a Nova York el 16 de setembre del 2008.
Foto de Mehmet Demirci / ZUMAPRESS.com.

No hi ha futur sense classes mitjanes

La crisi del 2008 ha afectat greument l’hegemonia de les classes mitjanes a Europa o als Estats Units però al mateix temps els experts calculen, en termes globals, que prop del 42% de la població mundial és classe mitjana, amb un total d’uns 3.200 milions de persones i que, excepte imprevistos fatídics, en uns anys superarà el 50% de la població mundial. El creixement de les classes mitjanes als països emergents ja assoleix una magnitud global
L

a classe mitjana no va ser un tema recurrent en el debat públic internacional fins que vam entendre la dimensió del col·lapse financer i econòmic iniciat per la fallida de Lehman Brothers. Des d’aleshores ha crescut el nombre d’experts que li presten atenció. I no són pocs els que s’han encarre­gat de cridar als quatre vents que la classe mitjana ha mort, o que està a punt de fer-ho. Hi ha qui no arriba a tant, encara que sí se subratlla la llista d’innombrables problemes a què s’enfronta la classe mitjana. Christine Lagarde ha advertit en nombroses ocasions de la profun­da “crisi de les classes mitjanes en les economies avançades” i de la necessitat de trobar solucions per pal·liar-ne els efectes. Com a directora del Fons Monetari Inter­nacional sostenia fa uns mesos que el desencís davant el futur, la manca de treball, un escàs creixement de les economies implicades, la desi­gualtat creixent i la manca de trans­parència havien alimentat el declivi de la classe mitjana.

Christine Lagarde FMI
Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional, gener del 2013. Foto de Michael Wuertenberg

CLASSE MITJANA I CRISI DEL 2008. Un informe fet públic pel think tank Pew Research Center remarcava que en alguns països europeus, com era el cas d’Espanya, Alemanya o Finlàndia, la classe mit­jana havia estat una de les princi­pals damnificades de la crisi econò­mica. Segons aquest estudi, la classe mitjana espanyola, que havia repre­sentat gairebé el 70% de les llars a principis de la dècada dels noranta, s’havia reduït en set punts percen­tuals el 2013. I, fins i tot, es podri­en rebaixar aquests càlculs. Una monografia de la Fundació BBVA i de l’Instituto Valenciano de In­vestigaciones Económicas establia que la classe mitjana és el 52% de la població espanyola. Segons aquesta investigació, més de tres milions d’espanyols havien estat desplaçats de la zona mitjana de la distribució de la renda. Però el fenomen també traspassa les fronteres europees. La classe mitjana nord-americana s’ha vist afectada amb duresa, i és un dels aspectes clau del debat públic als Estats Units. De fet, l’Adminis­tració Obama es va veure obligada a crear un grup de treball, en què van participar diverses agències fede­rals per respondre als problemes de la classe mitjana. Els resultats no van ser els esperats i, en l’actualitat, el president Trump segueix prome­tent una enorme retallada tributà­ria que permeti alleujar la situació de la classe mitjana.

DEFINICIÓ AMBIGUA. Però de què parlem quan diem classe mit­jana? Potser hauríem de començar utilitzant el plural, com és habitual en francès, per l’extremada diver­sitat d’aquest grup social. I és que, malgrat els centenars de definicions proposades per sociòlegs, economistes o historiadors, encara no acotem adequadament el concepte. L’objecte, per tant, és fràgil i com­plex. Què tenen en comú les classes mitjanes? Hi ha qui dona preferèn­cia als ingressos econòmics, altres al consum i hi ha qui es concentra a precisar els trets d’una identitat sociocultural. Probablement tots tenen una mica de raó perquè aquestes dimensions estan inter­relacionades i són inseparables. Al final, la majoria dels experts trien el camí fàcil i ambivalent: la classe mitjana és aquella que es troba en­tre les classes altes i les baixes.

A Espanya, es considera que la classe mitjana està formada per professionals d’èxit, passant per funcionaris, petits empresaris o treballadors de contracte fix en fàbriques. Tant és així que “el tots som classe mitjana” es va convertir en un adagio comú, tot i que avui es troba en hores baixes. El mateix passaria si recorreguéssim la resta de l’eurozona. D’aquesta manera, s’afavoreix una identitat forta, però massa genèrica i fràgil de la qual és impossible obtenir un denomina­dor comú. Hi ha autors com Branko Milanovic que creuen que no es pot parlar d’una classe mitjana global, ateses les fortes variacions regionals i nacionals. I és que, sen­se sortir d’Europa, la diferència salarial entre els membres d’aquest grup és de fins a 30.000 euros en les rendes mitjanes. Si posem l’accent en el camp dels ingressos, caurem en una definició massa mecànica i difusa. El fenomen no és nou. Al llarg del segle XIX, quan encara es parlava de petita i mitjana bur­gesia, els artesans eren un exemple paradigmàtic. Per capacitat d’as­cens i propietat haurien d’haver encaixat en la classe mitjana que, a l’Espanya d’aleshores, era un escàs 5% format per funcionaris públics, mestres, metges, enginyers o ad­ministradors. No obstant això, els artesans no van voler pertànyer al club perquè el que converteix els individus en classe mitjana és que aquests ho vulguin ser. Les classes mitjanes existeixen com a grup en un nivell de representació que creu compartir una manera de veure el món i d’interpretar la realitat, encara que sapiguem que la diver­sitat d’aquest grup fa impossible delimitar objectivament quins són aquests valors, actituds i estil de vida. L’autoidentificació, per tant, és la principal clau interpretativa, malgrat que es tracta d’una defi­nició d’una consistència una mica líquida.

ÈXITS DE LES CLASSES MITJANES. El món tal com el coneixem és una conseqüència de l’ascens de les classes mitjanes, un fenomen que refutava els somnis de Karl Marx sobre la seva desaparició primerenca. Com va assenyalar l’historiador Jürgen Kocka, la clas­se mitjana va assumir el control la cultura burgesa i així va poder abanderar la lluita per aquests ideals. El que durant un temps no van ser més que privilegis a l’abast de les elits —com el dret al sufragi, l’educació o el consum— es van universalitzar, especialment durant l’edat d’or de la classe mitjana, el que coneixem com els trenta anys gloriosos. Per això, Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi han defensat que la fi de la classe mitjana seria el cop de gràcia de l’estabilitat social i política que aquesta representa.

Després dels devastadors efec­tes de la Segona Guerra Mundial, les classes mitjanes van construir el consens demoliberal de la post­guerra fins a la crisi del petroli. El context era favorable com a conse­qüència del creixement demogràfic o les polítiques de l’estat del ben­estar, amb el desenvolupament de les pensions, l’assegurança d’atur, la sanitat o l’educació pública. La ma­joria dels treballadors es van con­vertir en propietaris en aquells dies, podien viatjar durant les vacances i, també, consumir. En paraules de Tony Judt, l’estat del benestar va ­ ser el creador de la classe mitjana i aquest grup en serà el principal beneficiari i valedor. Però la crisi va atacar amb força als anys setanta i va començar un lent retrocés.

La crisi del petroli provoca una reducció de l’horari de les gasolineres americanes. National Archives, United States, 1973. Foto de Smith Collection/Gado/Getty Images.

A Espanya, el procés va ser dife­rent pel seu particular context soci­opolític. El primer impuls per con­solidar una classe mitjana àmplia va ser el desarrollisme franquista, fet pel qual va anar a remolc de les transformacions que havien co­mençat dècades abans als països del voltant. L’arribada de la democràcia va impulsar de debò la construcció de l’estat del benestar espanyol, mentre la classe mitjana emergent es mirava al mirall europeu. Aques­ta consolidació es va produir quan ja es començava a parlar dels pri­mers problemes greus del sistema a la resta del continent. No és difícil, per tant, enllaçar la fragilitat que es constata en l’actualitat de la classe mitjana espanyola amb les limitaci­ons d’aquesta evolució tardana.

Malgrat els profetes de calamitats, per a molts especialistes el futur serà de les classes mitjanes o no serà. Una de les autoritats més prestigioses en aquest camp d’estudi, l’economista Homi Kharas, ha calculat que actualment prop del 42% de la població mundial es podria caracteritzar com a classe mitjana. En termes globals estaríem parlant d’uns 3.200 milions de persones. Però el creixement no s’ha estancat. Ben al contrari, i sempre segons la perspectiva de Kharas, en uns anys arribarà a superar el 50% de la població mundial. La raó principal d’aquest avanç serà el creixement de les classes mitjanes als països en desenvolupament, fenomen que tindrà un caràcter global. De fet, mentre el creixement anual en països europeus se situa en un mínim 0,5%, en llocs com la Xina o l’Índia s’està creixent al 6%. No hi ha dubte que aquesta nova classe mitjana es convertirà en un agent transcendental de canvi social de les pròximes dècades.

INCERTESES DE LA CLASSE MITJANA. Altres estudiosos no són tan optimistes. A S’ha acabat la classe mitjana (2014), Tyler Cowen considera que ens encaminem a una depauperació social i econòmi­ca com a conseqüència de l’impacte tecnològic. Cowen calcula que hi haurà un 10-20% de llars on es viurà amb comoditat i un 80% que hauran de lluitar per subsistir. Des d’aquesta perspectiva, sembla que la revolució digital que estem vivint serà devastadora per als interessos de la classe mitjana. Encara que hi hagi veus discordants, alguns au­tors xifren en un 50% la destrucció de llocs de treballs a curt i mitjà termini com a conseqüència del desenvolupament d’una tecnologia que és disruptiva. De nou, la classe mitjana apareix al centre de la di­ana com la principal protagonista de la crisi. El tecnopessimisme té molts avantatges al seu favor, però s’oblida d’altres dimensions centrals, com l’existència d’una regulació laboral, que ens ajudarà a pal·liar els efectes negatius que comporta aquest procés. Amb tot, és massa temerari anunciar la mort de la classe mitjana. No morirà, però s’haurà de transformar per respondre als reptes que li envia el món globalitzat. Per Moisés Naím, un dels principals conflictes del futur es jugarà al camp de les expec­tatives frustrades, tant de les clas­ses mitjanes que declinen als països rics com les que creixen als països pobres. I és que la classe mitjana a Europa no desapareixerà. De fet, ha suportat la crisi molt millor que les classes més baixes, que han estat les principals víctimes d’aquesta letargia econòmica. La classe mit­jana haurà de resoldre abans, això sí, la crisi d’identitat en què viu. Els somnis d’abans s’han demostrat quimeres. Per això l’optimisme dels anys daurats s’ha convertit en una sensació comuna de vulnerabilitat i desconfiança. La qüestió és com canalitzar aquests problemes a través de programes reformistes que millorin la salut de les nostres institucions polítiques, ajudin a ate­nuar les desigualtats socials i donin resposta a les principals inquietuds d’unes classes mitjanes que, fins ara, sempre han estat la garantia de l’estabilitat democràtica davant del risc de la polarització.