Gandules’18: Cossos translúcids i altres vivències paranormals

En la present edició del cicle de cinema popularitzat per l'objecte que habilita el gaudi, les anhelades "Gandules", es programen tres pel·lícules cada setmana del 7 al 23 d'agost al CCCB, reunides sota el lema "Cinema il·luminat: Màgia, lisèrgia i ocultisme"

Durant la canícula barcelonina les temperatures nocturnes acostumen a donar una certa treva, especialment quan s’acompanyen d’algun tipus de brisa, i així permeten gaudir de la ciutat a l’aire lliure. Imprimeixen un ritme més pausat i agradable, per a realitzar activitats d’oci en un context que sembla transformat. La passió cinèfila és una de les més gratificants, pocs ho dubtem. D’aquí les moltes ofertes que, entre juliol i agost, s’ofereixen sota la popular i sempre reeixida fórmula de cinema “a la fresca”.

Pot ser en una plaça de barri o a les parets del castell de Montjuïc, però també en museus com el Cosmocaixa, en el marc d’un suggerent cicle dedicat a la ciència ficció arran de l’exposició Robots. Els humans i les màquines o al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) que des d’una perspectiva ben diferent -diríem, pràcticament antitètica i per tant complementària- s’aproxima vertiginosament a la realitat d’allò desconegut, seguint la inspiració de la seva mostra actual, titulada La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys cinquanta.

CINEMA IL·LUMINAT

En la present edició del cicle de cinema popularitzat per l’objecte que habilita el gaudi, les anhelades “Gandules” (el tipus de cadira estiuenca que assegura un confort elevat, una nonchalance corporal que possibilita la concentració màxima en la projecció) es programen tres pel·lícules cada setmana del 7 al 23 d’agost, reunides sota el lema “Cinema il·luminat: Màgia, lisèrgia i ocultisme“. Triada de fenòmens o activitats que voregen l’àmbit del paranormal, sent habitualment contraposades a la llum de la raó, i que visualment deparen vivències d’alta intensitat emocional.

La majoria de les pel·lícules del cicle presenten un interès objectivable -la primera, per exemple, és una fita de la cinematografía- si bé també n’hi ha per a cinèfils oberts de ment, paladars a prova d’esglai i amants de les rareses en general. Sense pal·liatius, en qualsevol cas, ens atrevim a recomanar la d’obertura, el 7 d’agost –La carreta fantasma (Körkarlen) de Victor Sjöström, apareguda el 1921- la qual cosa, a més, permetrà a l’espectador familiaritzar-se amb la programació tota.

 

Per ser prèvia a la sonorització del cinema –realitzada per primera vegada sis anys després, a El cantor de jazz– la pel·lícula de Victor Sjöström es solia acompanyar de música en directe, la qual cosa es manté en l’ocasió, com a element especialment ressenyable. La actuació serà a càrrec del grup Obsidian Kindgom, que en paraules dels organitzadors és una “banda barcelonina internacionalment reconeguda dins de l’escena del metal, el drone i la música industrial i avantgarde. El seu so immersiu, experimental i contundent es compenetra a la perfecció amb l’esperit màgic i fantasmagòric d’un gran clàssic com La carreta fantasma“. Una veritable sessió de “cinema-concert” que permetrà descobrir una pel·lícula de referència, basada en una llegenda sueca, segons la qual l’últim pecador de l’any es veu castigat amb la tasca de conduir la carreta que recull als morts durant el següent any. Trama tremebunda per a la mentalitat posromántica, cinematogràficament realitzada d’una manera encara més insòlita per la novetat de la tècnica aplicada -almenys amb aquest grau de sofisticació- com és la doble exposició.

“El cicle suposa una ocasió per descobrir pel·lícules poc accessibles i entrar al nucli dur de l’heterodòxia a partir de creadors que, en efecte, s’allunyen de les corrents més transitades”

DOBLE EXPOSICIÓ

La juxtaposició de fotogrames simultanieja la presència de cossos, com a producte de la màgia, llavors translúcids. Una tècnica que va haver de suscitar sorpresa, en la mesura que permet que convisquin els vius i els morts a la realitat d’aquella ficció. Fenomen que retrobarem amb tints no menys sinistres deu anys després, a la meravellosament inquietant Vampyr (1931), de Carl Theodor Dreyer; concretament, en l’episodi del desdoblament / somni del protagonista que defalleix i es creu mort, arribant a assistir al (a la visió del) seu propi funeral.

No ens cansarem d’assenyalar quant fonamental per a la història del cinema és el gènere que avui coneixem com a Terror. Un gènere arrelat a les inquietuds de la mentalitat romàntica tardana, que va descobrir en la tècnica de les imatges en moviment la possibilitat de visualitzar allò invisible, i que es perpetua ben entrat el segle XX. El cinema atorga realitat a l’ombra, a l’inrevés de la llum, la qual cosa obre una infinitat de possibilitats narratives, que poden abordar aquells pors atàviques, tot just verbalitzables discursivament per l’ésser humà.

PEL·LICÚLES DESTACADES

Altres pel·lícules del cicle tracten aquella dialèctica de la visió a partir de trames en ocasions deliberadament inconnexes. Per exemple, reflectint estats de consciència alterada, en la incòmoda Arrebato (1979) d’Iván Zulueta, en que s’obre la possibilitat d’una o diverses realitats paral·leles. Realitats susceptibles de ser descobertes per una ciència ocultista, i que poden ser tan terrorífiques com les plasmades a La nit del dimoni (1957), de Jacques Tourneur. També s’il·lustra el misteriós fenomen de la il·luminació espiritual a The Wicker Man (1973) de Robert Hardy, o la influència de la màgia sobre els instints eròtics a The Love Witch (2016) d’Anna Biller.

L’última pel·lícula programada -i més recentment apareguda- és sens dubte paròdica, afectada per un look dels setanta que habilita la doble lectura: “una pel·lícula viperina i exquisida que reivindica la figura de la bruixa des de la perspectiva feminista i que projecta qüestions candents en entorn de la toxicitat del mite de l’amor romàntic”, expliquen els organitzadors. Es tanca el cercle amb aquesta relectura en to de burla d’una qüestió que, de fet, Dreyer va plantejar molt seriosament a Dies irae (1943) mitjançant una estètica vinculada al període que havia potenciat la creença en la sublimació amorosa; la qual cosa assenyala de forma dramàtica la bretxa entre l’anhel i les conseqüències de la seva impossible realització, tan recordades per la psicoanàlisi.

L’ALTRE VESSANT DE LA CONSCIÈNCIA

Els mecanismes que porten a acollir allò poc, o no gens raonable, són múltiples i evolucionen epocalmente, igual que la necessitat d’abraçar creences que aparenten conciliar emocions i raó. Hélas, els estudis -molt racionals ells- demostren el que Nietzsche en un context proper al de la creació de La carreta fantasma: poques vegades les conductes -ni tan sols els discursos, va predir Hobbes- es recolzen en arguments racionals, essent moguts els individus per una voluntat que tendeix a escapar-se. Més que pertinent, així, l’excursió cinèfila per l’altre vessant de la consciència, que inconscientment empeny a actuar o patir. Si no per quedar-nos al món paral·lel de la ficció, sí per gaudir o abominar des d’una prudent -i confortable- distància de les possibilitats inherents al viatge.

El periple que proposa el CCCB no pretén ser exhaustiu, ni es centra còmodament en els grans noms, com d’altra banda sol ser habitual. El cicle ‘Gandules’, per tant, suposa una nova ocasió per descobrir pel·lícules poc accessibles i entrar al nucli dur de l’heterodòxia a partir de creadors que, en efecte, s’allunyen de les corrents més transitades.

Imatge destacada: Fotograma de La carreta fantasma