L’escala, de protagonista a comparsa

La gran peça arquitectònica de tots els temps no ha seguit els passos de la modernitat. La pressió de les normes que la regulen han transformat en descens l’escalada dels dissenys més nobles
L

a rampa és una reinterpretació de la natura; l’escala, una invenció. Si el pla perfectament  horitzontal és una cosa artificial —una creació—, la successió de plans horitzontals d’igual profunditat i esglaonats a una alçada uniforme —l’escala— és un invent notable. Un invent que, a diferència per exemple de la roda, es troba o es difon per tot el món, ecumènic protagonista arquitectònic des de temps immemorial. Des dels primers monuments egipcis, l’escala és una peça arquitectònica que diversos mil·lennis no han aconseguit millorar. I, també des d’un principi, l’escala és una construcció carregada de simbolismes de tot tipus: de poder, de jerarquia, místics o eròtics. L’escala com a via simbòlica per pujar al cel o per baixar a l’infern es perd en el temps i és present pràcticament en totes les cultures. És també general el reconeixement de l’escala com a símbol d’erecció fàl·lica i com a escenari idoni per a representacions d’alta càrrega eròtica. No em refereixo només a la vedet baixant, força lleugera de roba, amb sensual parsimònia la llarga escalinata del Folies Bergère, em refereixo a Claudia Cardinale embolicada en un barnús blanc, descendint, majestuosa i enlluernadora, per l’escala de La noia de la maleta.

Gairebé totes les memorables escales històriques tenen dues característiques. La primera és l’horror a la barana. Tant se val que els artistes representin escales en dibuix o en pintura, que els escenògrafs les construeixin per a una pel·lícula o que els arquitectes les projectin per a l’ús quotidià. Des de sempre, els creadors han preferit les escales sense balustrades o baranes, sense cap protecció, sense la presència d’aquesta molesta diagonal del passamans, amb els esglaons mostrant tota la seva puresa. El risc i la incomoditat per als usuaris és evident, però la insistència dels projectistes a obviar aquesta nosa no ho és menys. En escales pintades, des de l’Adoració dels Mags de Leonardo fins al Nu baixant una escala de Duchamp, l’absència de balustrada és la regla general. Als escenaris cinematogràfics passa gairebé el mateix: Quants duels entre espadatxins veiem en escales amb barana? Quantes escales amb barana trobem en l’expressionisme alemany? Quantes baranes hi ha a les escenografies dels musicals de Busby Berkeley o de Robert Leonard?

El segon tret comú en gairebé totes les escales que han fet història, si ens tenim en compte la normativa vigent avui dia als països, diguem, avançats, és la seva il·legalitat. Tant les normes de seguretat com les normes contra incendis farien impossibles aquestes escales als nostres dies. Sembla que el redactor de normatives no comparteix l’amor dels arquitectes per les escales. És innegable que, en cas d’incendi, el buit de l’escala pot actuar com a xemeneia, de manera que l’escala quedi inutilitzada com a via d’evacuació. Però aquest risc indiscutible ha portat a una reglamentació que penalitza l’escala de manera grollera. L’escala no es pot obrir a cap espai habitable, ha de ser totalment independent i accessible només a través de portes de tancament automàtic que necessiten una força titànica per ser vençudes i que normalment són retingudes per falques que els propietaris han introduït de manera lògica però il·legal. Però és que, a més, per a molts usos, en el disseny de l’escala es proscriuen els recorreguts corbs, els esglaons de dimensió progressiva, els esglaons amb vol, etcètera. És a dir, segons els legisladors, una escala com la portentosa imperial de l’Òpera Garnier de París, que incompleix gairebé totes les normes, és molt perillosa i, en cas d’evacuació, provocaria caigudes, múltiples i tràgiques encara que no se sàpiga el nombre de morts exacte que ha provocat aquest enemic públic en gairebé un segle i mig.

No és estrany que amb aquesta pressió creixent, exhaustos en una lluita estèril en defensa de projectes alternatius, els arquitectes ens desmoralitzem i ens anem acomodant a les solucions que reben totes les benediccions i que no comporten cap risc legal: l’escala tancada, de traçat rectilini, d’esglaons iguals i ortogonals; la gastada i universal escala estàndard, econòmica i segura. Hem passat de considerar-la el cor de l’edifici a projectar-la com una cambra d’instal·lacions. Si avui pretenem projectar una escala de l’interès de les que han fet història, segur que no es considerarà legalment una via d’evacuació, de manera que haurem de convèncer el client que la financi com una escultura decorativa.

Aquest és el motiu principal pel qual considero que aquesta protagonista de la gran arquitectura de tots els temps està en perill d’extinció. En perill d’extinció perquè als nostres dies l’escala ha deixat de ser un pezzo di bravura de l’arquitecte per convertir-se en un espai de servei, purament funcional, marginal, aïllat, i gairebé estandarditzat. Sóc pessimista respecte al futur de l’escala com a noble tema arquitectònic, i aquest vaticini m’entristeix perquè al llarg de la meva carrera m’ho he passat molt bé projectant-ne algunes, i al llarg de la vida he gaudit molt recorrent- ne altres, tant, que estic pensant a escriure una guia de viatges centrada en aquestes generadores de plaer.

L’escala, de protagonista a comparsa

La gran peça arquitectònica de tots els temps no ha seguit els passos de la modernitat. La pressió de les normes que la regulen han transformat en descens l’escalada dels dissenys més nobles
L

a rampa és una reinterpretació de la natura; l’escala, una invenció. Si el pla perfectament  horitzontal és una cosa artificial —una creació—, la successió de plans horitzontals d’igual profunditat i esglaonats a una alçada uniforme —l’escala— és un invent notable. Un invent que, a diferència per exemple de la roda, es troba o es difon per tot el món, ecumènic protagonista arquitectònic des de temps immemorial. Des dels primers monuments egipcis, l’escala és una peça arquitectònica que diversos mil·lennis no han aconseguit millorar. I, també des d’un principi, l’escala és una construcció carregada de simbolismes de tot tipus: de poder, de jerarquia, místics o eròtics. L’escala com a via simbòlica per pujar al cel o per baixar a l’infern es perd en el temps i és present pràcticament en totes les cultures. És també general el reconeixement de l’escala com a símbol d’erecció fàl·lica i com a escenari idoni per a representacions d’alta càrrega eròtica. No em refereixo només a la vedet baixant, força lleugera de roba, amb sensual parsimònia la llarga escalinata del Folies Bergère, em refereixo a Claudia Cardinale embolicada en un barnús blanc, descendint, majestuosa i enlluernadora, per l’escala de La noia de la maleta.

Gairebé totes les memorables escales històriques tenen dues característiques. La primera és l’horror a la barana. Tant se val que els artistes representin escales en dibuix o en pintura, que els escenògrafs les construeixin per a una pel·lícula o que els arquitectes les projectin per a l’ús quotidià. Des de sempre, els creadors han preferit les escales sense balustrades o baranes, sense cap protecció, sense la presència d’aquesta molesta diagonal del passamans, amb els esglaons mostrant tota la seva puresa. El risc i la incomoditat per als usuaris és evident, però la insistència dels projectistes a obviar aquesta nosa no ho és menys. En escales pintades, des de l’Adoració dels Mags de Leonardo fins al Nu baixant una escala de Duchamp, l’absència de balustrada és la regla general. Als escenaris cinematogràfics passa gairebé el mateix: Quants duels entre espadatxins veiem en escales amb barana? Quantes escales amb barana trobem en l’expressionisme alemany? Quantes baranes hi ha a les escenografies dels musicals de Busby Berkeley o de Robert Leonard?

El segon tret comú en gairebé totes les escales que han fet història, si ens tenim en compte la normativa vigent avui dia als països, diguem, avançats, és la seva il·legalitat. Tant les normes de seguretat com les normes contra incendis farien impossibles aquestes escales als nostres dies. Sembla que el redactor de normatives no comparteix l’amor dels arquitectes per les escales. És innegable que, en cas d’incendi, el buit de l’escala pot actuar com a xemeneia, de manera que l’escala quedi inutilitzada com a via d’evacuació. Però aquest risc indiscutible ha portat a una reglamentació que penalitza l’escala de manera grollera. L’escala no es pot obrir a cap espai habitable, ha de ser totalment independent i accessible només a través de portes de tancament automàtic que necessiten una força titànica per ser vençudes i que normalment són retingudes per falques que els propietaris han introduït de manera lògica però il·legal. Però és que, a més, per a molts usos, en el disseny de l’escala es proscriuen els recorreguts corbs, els esglaons de dimensió progressiva, els esglaons amb vol, etcètera. És a dir, segons els legisladors, una escala com la portentosa imperial de l’Òpera Garnier de París, que incompleix gairebé totes les normes, és molt perillosa i, en cas d’evacuació, provocaria caigudes, múltiples i tràgiques encara que no se sàpiga el nombre de morts exacte que ha provocat aquest enemic públic en gairebé un segle i mig.

No és estrany que amb aquesta pressió creixent, exhaustos en una lluita estèril en defensa de projectes alternatius, els arquitectes ens desmoralitzem i ens anem acomodant a les solucions que reben totes les benediccions i que no comporten cap risc legal: l’escala tancada, de traçat rectilini, d’esglaons iguals i ortogonals; la gastada i universal escala estàndard, econòmica i segura. Hem passat de considerar-la el cor de l’edifici a projectar-la com una cambra d’instal·lacions. Si avui pretenem projectar una escala de l’interès de les que han fet història, segur que no es considerarà legalment una via d’evacuació, de manera que haurem de convèncer el client que la financi com una escultura decorativa.

Aquest és el motiu principal pel qual considero que aquesta protagonista de la gran arquitectura de tots els temps està en perill d’extinció. En perill d’extinció perquè als nostres dies l’escala ha deixat de ser un pezzo di bravura de l’arquitecte per convertir-se en un espai de servei, purament funcional, marginal, aïllat, i gairebé estandarditzat. Sóc pessimista respecte al futur de l’escala com a noble tema arquitectònic, i aquest vaticini m’entristeix perquè al llarg de la meva carrera m’ho he passat molt bé projectant-ne algunes, i al llarg de la vida he gaudit molt recorrent- ne altres, tant, que estic pensant a escriure una guia de viatges centrada en aquestes generadores de plaer.