Bernie Madoff The NBP
Bernard Madoff arriba al seu edifici d'apartaments envoltat de periodistes a Nova York, 2008. Foto de Justin Lane/EFE/lafototeca.com

Deu anys de la caiguda de Madoff

Avui, aquell rei mides treballa 8 hores al dia en una presó federal on compleix una condemna de 150 anys per frau. La major pena de la història. Com ho va ser també la seva estafa. La història de Bernard Lawrence ‘Bernie’ Madoff sempre es va escriure en majúscules
S

i Wall Street hagués estat una monarquia ell hauria estat el seu major rei. I, com a tal, va viure durant dècades. Les grans fortunes, els fons i els grans bancs d’inversió de Wall Street i de mig món feien cua a les seves oficines per demanar audiència i aconseguir que el rei de les finances, el major guru de la història dels mercats, es quedés amb part del seu capital per a invertir-lo i convertir-lo en or pur. Però avui, aquell rei mides treballa 8 hores al dia en una presó federal on compleix una condemna de 150 anys per frau. La major pena de la història. Com ho va ser també la seva estafa. La història de Bernard Lawrence ‘Bernie’ Madoff sempre es va escriure en majúscules.

L’estafa, piramidal, va persistir en el temps perquè el diner fluïa i sempre hi havia nou capital interessat en entrar, i perquè, a més, mai es van produir gaires peticions per retirar capital al mateix temps. Però tot això va canviar la tardor de 2008

Tot va canviar la nit del 10 de desembre de 2008. Aquell vespre, Madoff va reunir la seva dona Ruth i els seus dos fills, Mark i Andrew, al seu luxós apartament de Manhattan, per confessar-los que els milers de milions de dòlars que se suposava que gestionava la seva firma d’inversions en operacions als mercats de mig món, en realitat es limitaven a uns quants centenars de milions dipositats en un compte corrent al Chase Bank de Nova York. Madoff havia passat mitja vida estafant els inversors amb un esquema Ponzi d’estafa piramidal, fent servir els diners dels nous inversors per a cobrir els interessos dels accionistes més veterans. Un sistema de llibre, sense la més mínima sofisticació financera, que va triomfar perquè la ‘marca’ Madoff va conquerir els diners i l’admiració de les grans fortunes.

L’estafa va persistir en el temps perquè el diner fluïa i sempre hi havia nou capital interessat en entrar, i perquè, a més, mai es van produir gaires peticions per retirar capital al mateix temps. Però tot això va canviar la tardor de 2008. Lehman Brothers acabava de fer fallida i el mercat assumia ja la primera onada del tsunami financer que s’acostava. Els inversors es van espantar i van començar a recuperar capital per afrontar la nova situació. I Madoff va veure el que, segons va confessar més tard al seu advocat, havia estat esperant en silenci durant anys. El seu imperi construït sobre mentides s’enfonsava. I amb ell, milers de milions de dòlars de milers d’inversors. El matí següent a la seva confessió familiar, els propis fills de Madoff van denunciar-lo davant l’FBI, i dies més tard la Fiscalia nord-americana va xifrar l’estafa en 65.000 milions de dòlars.

Madoff no va ser selectiu a l’hora d’arruïnar la vida a la gent: reunia capital de les grans fortunes i de la noblesa europea, però també va arreplegar diners de fons de pensions de titulars de classe mitjana o de fons i bancs d’inversió tant dels EE.UU, com d’Europa o d’Àsia

Bernie Madoff es va convertir no només en l’home més odiat dels Estats Units sinó també en la fotografia més recorrent per il·lustrar la fi de l’època daurada del Wall Street sense escrúpols, la viva imatge del sistema que havia provocat la pitjor crisi financera en dècades. El món necessitava algú a qui col·locar en la diana acusatòria i Madoff era el candidat ideal. Quan el juny del 2009 un tribunal el va condemnar a 150 anys de presó, milers de famílies i bona part dels ocupants dels millors apartaments de Manhattan i les millors cases dels Hamptons van respirar una mica de pau pensant que l’home que s’havia endut bona part o tots els seus estalvis moriria en una presó federal allunyat de qualsevol luxe. Però faltava recuperar els diners. Una feina mastodòntica que va assumir l’advocat Irving H. Picard. Una dècada després el seu equip de 50 investigadors financers han aconseguit recuperar-ne només una mínima part dels diners estafats, menys de 20.000 milions.

L’esclat de l’estafa va generar veritables drames personals i alguns dels afectats no van poder assumir el que els venia a sobre. Va ser el cas, per exemple, de l’aristòcrata francès Thierry de Villehuchet. Tenia 65 anys quan es va tallar les venes al seu despatx de Nova York

Madoff no va ser selectiu a l’hora d’arruïnar la vida a la gent. El financer reunia capital de les grans fortunes i de la noblesa europea mentre assistia a alguna festa de l’alta societat o mentre jugava algun partit a algun dels clubs privats d’on era soci, però també va arreplegar diners de fons de pensions de titulars de classe mitjana o de fons i bancs d’inversió tant dels EE.UU, com d’Europa o d’Àsia. Fins i tot va ‘invertir’ diners dels seus familiars més propers. El problema de Madoff, -com reconeixeria més tard ell mateix-, és que tothom li suplicava que agafés els seus diners, i ell no sabia dir que no a ningú. I quan pocs dies abans del Nadal de fa deu anys, la piràmide va caure i va posar al descobert milers de milions de dòlars estafats, inversors de tot el món van descobrir horroritzats que ho havien perdut tot. També a Espanya hi va haver damnificats. La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) va xifrar en aquell mateix moment en 106,9 milions d’euros l’exposició de fons i SICAV espanyols a l’estafa de Madoff, entre els quals hi havia Fonditel Gestión, la gestora del Grup Telefónica, o Invercaixa.

L’esclat de l’estafa va generar veritables drames personals i alguns dels afectats no van poder assumir el que els venia a sobre. Va ser el cas, per exemple, de l’aristòcrata francès Thierry de Villehuchet. Tenia 65 anys quan es va tallar les venes al seu despatx de Nova York pocs dies després de descobrir que havia perdut prop de 2.000 milions de dòlars, tot el seu patrimoni. No va ser l’únic. I la tragèdia va assumir dimensions shakesperianes quan dos anys després d’esclatar l’escàndol, el fill gran de Madoff es va penjar al seu pis de luxe del Soho novaiorquès. Mark Madoff, d’igual manera que el seu germà Andrew –qui va morir al cap de poc víctima d’un càncer-, afrontava demandes milionàries com a ex treballador i directiu de la firma del seu pare. Tot i que el judici contra Madoff els havia exclòs de responsabilitats penals, molts afectats per l’estafa van optar per presentar demandes alternatives contra ells i contra la seva mare, Ruth Madoff. Els consideraven responsables, si més no, d’haver viscut a cos de rei durant anys amb els diners d’una estafa mil milionària, i qüestionaven la seva ignorància sobre l’origen de la fortuna.

Quan Mark Madoff es va treure la vida, ja no conservava cap dels seus amics. Molts havien perdut els estalvis, i altres senzillament no volien tornar a saber res de cap Madoff. Així ho va dir també el jutge Chin durant el judici al seu pare. Al seu despatx havien arribat milers de cartes d’afectats clamant justícia. Ni una sola carta intercedint per ell. L’home més afalagat de Wall Street durant dècades s’havia quedat sense ni un amic.

Però com totes les grans històries, la de Madoff també té una part de moralitat i una pregunta: Com, un sol home, va poder fer desaparèixer milers de milions sense que ningú ho sospités? Bé, algú sí que ho va fer. El 1999, un gestor d’inversions de Boston, Harry Markopolos, va enviar una carta a la SEC (el regulador de la borsa als Estats Units), on exposava les seves sospites sobre l’estafa. La SEC no va fer res. De fet, ningú estava perdent diners. Al contrari. Madoff era a més un dels homes més respectats de Wall Street. Havia estat un dels impulsors del Nasdaq i ocupava desenes de càrrecs assessors i honorífics en tantes organitzacions financeres i benèfiques. El sistema funcionava i Madoff era la punta de llança d’aquell sistema. L’esclat de la bombolla immobiliària i la crisi financera ho van capgirar tot. Avui, deu anys després, Madoff segueix a la presó, oblidat per tothom, i Wall Street celebra de nou guanys i bonus milionaris mentre es pregunta quan es produirà la nova crisi, i sobretot, qui serà aleshores la cara que es col·locarà a la diana de la culpabilitat.