El JARDÍ DE LES DELÍCIES, de Hieronymus Bosch

Des del Jardí de les Delícies

A la literatura, el jardí —que sovint és una forma de la nostàlgia— té un lloc central. Des dels orígens, tot just després de l’expulsió del paradís, el jardí —fins i tot per a Voltaire, tan escèptic— dona un sentit a la vida dels personatges, que també és la nostra. Sigui Txékhov, Kakfa o Giorgio Bassani, escriure és una forma d’explorar el vell jardí perdut

M'

hauria agradat passejar-me pel jardí dels Finzi-Contini. De fet, era més aviat un parc, ja que cobria deu hectàrees i contenia tells, oms, faigs, àlbers, plàtans, castanyers d’Índies, pins, avets, làrixs, cedres del Líban, xiprers, alzines, grèvols, palmeres, eucaliptus… Al pròleg d’El jardí dels Finzi-Contini, Giorgio Bassani explica que a les acaballes de la Segona Guerra Mundial tots aquells arbres van ser talats per fer-ne llenya, de manera que quan el narrador i Micòl s’hi passegen ja sabem que aquell bé de déu està condemnat a desaparèixer. No és gaire diferent el que succeeix a l’hort dels cirerers de l’obra homònima de Txékhov, bell i evocador, però escassament productiu, destinat a ser substituït per cases d’estiueig. Al final, els espectadors senten el soroll de la destral que comença a talar els arbres: un altre record del que era i ja no és. Quan Micòl estudia a Venècia, el narrador evoca les tardes que va passar al jardí dels Finzi-Contini jugant a tennis o caminant sota els arbres. Se sent, diu, expulsat del paradís. Efectivament, el paradís va ser el nostre primer jardí, perdut des dels llunyans temps del Gènesi, i que només podem evocar amb malenconia. Conciliava la bellesa i la utilitat, ja que “Yahvé Déu féu brotar de la terra tota mena d’arbres formosos a la vista i bons per menjar”. No calia treballar-hi, en aquell jardí — i hort— de les delícies, i teníem ocasió de conversar amb Déu.

Fins i tot un home tan poc sospitós de vel·leïtats religioses com Voltaire, al final del Candide, ens proposa que cultivem el nostre jardí. I, això no obstant, ens costa imaginar un intel·lectual com ell cavant amb l’aixada o arrencant males herbes. Igualment, ens costa imaginar Kafka treballant a l’hort, i tanmateix Reiner Stach, a la seva voluminosa biografia, ens informa que a la primavera del 1913, just quan somia i alhora tem el matrimoni amb Felice Bauer, Kafka es trasllada als afores de Praga per treballar a les tardes en un hort situat al vessant del Nusle. En aquell suburbi de gent amb pocs recursos, ningú parla alemany i ningú el coneix. Intuïm que allà, conversant amb desconeguts amb la pala a la mà, Kafka oblida els seus dubtes i les seves obsessions.

També en el jardí que cultiva la Bèstia hi endevinem la delicadesa amb què seduirà la Bella. A les profunditats del jardí s’hi oculta una veritat profunda. Jerzy Kosinski, a la novel·la Being there —duta al cinema amb el títol Benvin gut, Mr. Chance-, retrata l’ascensió social d’un jardiner analfabet que tan sols sap pronunciar sentències sobre flors i estacions, que els seus interlocutors interpreten com a metàfores transcendents. “Ni un sol pensament torbava la ment de Chance. La pau regnava al seu cor”. Entre la idiotesa i la santedat, el protagonista esdevé un candidat seriós a la presidència dels Estats Units. Rudyard Kipling, autor de pàgines memorables sobre la selva, té un conte titulat El jardiner que narra la visita d’una dona al cementiri on reposa el seu nebot, mort al camp de batalla. Com que no troba la tomba, un jardiner providencial l’hi condueix. El conte acaba amb aquesta frase enigmàtica: “I va marxar, convençuda que era el jardiner.”

Tornem a Txékhov. La biògrafa Rosamund Bartlett explica que a la seva casa de Mélijovo, l’escriptor hi va plantar seixanta cirerers de la varietat Vladimir, que dona uns fruits grossos i dolços, d’un vermell intens. “L’únic que faig és passejar pel jardí menjant cireres”, escriu el 1897. Dos anys més tard, vendrà la finca a un comerciant de fusta que no tardarà a talar-los. Potser quan passegem pel nostre jardí, hortus conclusus, perdent-hi el temps mentre contemplem com s’obren les flors i creixen els fruits, és quan més ens assemblem a Déu.

Al començament de la narració L’estepa, del mateix Txékhov, el petit Iegóruixka passa amb una tartana per davant del cementiri: “Verd i agradós, voltat d’una tanca de pedra damunt de la qual guaiten, escampats entre la verdor dels cirerers, creus i panteons que, mirats de lluny, són talment clapes blanques.” A continuació es desplega una simfonia de colors: “Iegóruixka recorda que, a la primavera, aquelles taques blanques es confonien amb les flors dels cirerers i feien com un mar d’alabastre; i quan la fruita madurava, els panteons i les creus semblaven esquitxats de puntets purpuris, com de sang quallada”. Ara bé, “a l’altra banda de la tanca, a l’ombra dels cirerers, dormien nit i dia el seu pare i l’àvia Zinaïda Danílovna”. Infantesa i tombes, floració i cementiri… Heus aquí com els cirerers de Txékhov barregen la vida i la mort, igual com a L’hort dels cirerers es barregen la tragèdia i la comèdia. La tragèdia és recordar que ens van fer fora del paradís, la comèdia és el que fem per oblidar-ho.