A hores d’ara, qualsevol barceloní de pro té notícia que l’edició 2023 del Primavera Sound tindrà dos seus en dos caps de setmana consecutius; primer, a la tradicional del Fòrum santadrianenc, i després a la Ciudad del Rock d’Arganda del Rey a Madrid. Tot i les excuses baratíssimes del nostre Ajuntament, l’esqueixada del Primavera a la capital del regne (inici d’un exili parcial que podria arribar a ésser definitiu) resulta una notícia pèssima per la ciutat. Més encara si, com podeu imaginar, aquest desdoblament no és fruit de l’atzar, sinó de la desídia de l’equip cultural d’Ada Colau i de la perícia dels seus homòlegs madrilenys. L’operació té nom i cognoms; els d’Andrea Levy, qui ha tramat en sordina totes les facilitats del món pels agents de la indústria musical de cara a convertir Madrid en una de les capitals festivaleres d’Europa; Levy va tenir la mateixa determinació en el sector dels musicals i, com és palès, Madrid ja n’és la capital del gènere en castellà.
Anem a pams, que la cosa mereix ser contada en adagio. Farà mesos, l’administració del PSOE aprovà la llei 14/2021 per la qual es modificava el Reial Decret 17/020 on s’aprovaven mesures d’ajuda tributària en favor del sector cultural amb tal de fer front a l’impacte econòmic i social de la Covid. Al text en qüestió s’hi intensificava l’atribució d’interès bàsic a la cultura emfasitzant “el servicio de la cultura como deber y atribución esencial”. Lluny d’aprofitar l’escletxa legal per reactivar la indústria, tant l’administració catalana com la barcelonina no només s’exercitaren en la migdiada sinó que, ho recordareu, van posar el focus covidià en la indústria de la música amb una mala bava descomunal, fent caure la població en el prejudici absurd segons el què la Covid passeja més a gust en un esdeveniment sonor massiu que no pas a un vagó de Rodalies o de metro.
En els darrers anys, els organitzadors de festivals com ara el Vida o el Cruïlla han fet cabrioles que mereixen la Creu de Sant Jordi per tal d’obrir les portes mentre, insisteixo, l’administració feia tot el possible per posar-los traves. Mentre Catalunya i Barcelona jugaven la carta del purisme (totalment injustificada, al seu torn, perquè els festivals de música són un dels indrets més segurs del planeta terra), Madrid i d’altres ciutats d’Europa es dedicaven a aplicar la llei i fer la feina. Resulta el més normal del món que, fatigats de tanta mandanga, els responsables del Primavera hagin decidit desdoblar la seva ànima i viatjar a la capital d’Espanya, i us puc dir amb coneixement que ara mateix hi ha molts directors de festivals a Catalunya que també estan negociant cardar el camp cansats que a casa només els posin pals a les rodes. Amb tot el dolor del món, he de dir que fan santament.
En els darrers anys, els organitzadors de festivals com ara el Vida o el Cruïlla han fet cabrioles que mereixen la Creu de Sant Jordi per tal d’obrir les portes
L’Ajuntament té una voracitat sense límits. Fa setmanes coneixíem que també s’ha dedicat a posar pegues al festival de Pedralbes (que durant els darrers anys havia reactivat una zona absolutament morta de la ciutat i que ja comptava amb el cartell definitiu i 30.000 entrades venudes), adduint les queixes dels veïns a qui la presència dels escenaris molestaven a l’hora de passejar el gos o fer running. Puc entendre les reserves d’alguns conciutadans, perquè tots voldríem viure en barris sense turistes ni soroll, però cal saber que els esdeveniments a gran escala no poden evitar un mínim impacte a la ciutat i que, de seguir amb aquest puritanisme (que com tota beatitud moral, és profundament conservadora), a Barcelona ben aviat no hi haurà festivals musicals rellevants. L’impacte no és només un afer econòmic; comportarà que Barcelona s’esborri del mapa de la competitivitat.
Dissortadament, la nostra no només és una administració profundament ignorant de com funciona la indústria cultural al món, sinó també escandalosament inconscient de les conseqüències que pot arribar a patir Barcelona si els seus festivals s’exilien. En el cas del Primavera, el fet no només implica l’esdeveniment, sinó també que la contractació de músics no tingui el centre gravitatori a la nostra ciutat. Al seu torn, la desaparició de la música en directe també implicarà una hòstia descomunal al teixit musical urbà. Resulta ben paradigmàtic que el gerent de l’Ajuntament, el cultureta Jordi Martí, celebrés l’arribada del Primavera a Madrid afirmant que Barcelona exportava a una “subseu”. Espero que les seves paraules siguin fruit del cinisme, perquè si ho són de la ignorància, el futur de la nostra indústria musical pinta igual de bé que la presència del català a Netflix.
Suposo que als agents culturals de la ciutat no els pesa que, de fa lustres, molts dels centres culturals madrilenys siguin comandats per catalans (o gestors criats a Catalunya), com ara Joan Matabosch (Teatro Real), Manolo Borja-Villel (Reina Sofia), Maribel López (ARCO) i un llarg etcètera de noms als que, desafortunadament, ben aviat s’hi podran sumar els directors, treballadors i músics que tenen la temeritat d’intentar guanyar-se la vida organitzant festivals a Catalunya. Si queda vida intel·ligent al consistori, espero que l’Ajuntament esmeni la seva nefasta política musical i es posi les piles amb urgència. Ja que hi som, si a banda de la intel·ligència es recuperen les ganes de treballar, l’administració hauria d’aplicar la mateixa urgència a les sales de música, un micro-teixit de base que és font d’aliment dels festivals i una marca fonamental de la nostra ciutat.
Dissortadament, i com passa sempre, em temo que la reacció arribarà massa tard i que, com d’habitud, la tribu només excel·lirà en l’art de plorar els absents. Serà una més a la llista de coses que, com sempre passa, són només responsabilitat nostra. Una de tantes.
