A l’anterior Punyalada d’abans de Nadal vaig escriure que una de les gràcies d’aquesta espantosa Covid-19 ha estat l’obligació de replantejar-nos forçosament la relació amb allò que, d’una manera molt boirosa i poc científica, anomenem cultura. Si alguna cosa han demostrat les mil i una forma de confinaments i limitacions que ha patit el sector cultural, que han provocat una nova anormalitat (ecs) ajustada a un raquític 50% d’ocupació a teatres i sales de concert, és que el nostre ecosistema cultural ja no podrà sobreviure dels recursos injectats pel finançament públic. Això és el cas no només perquè serà difícil que els pressupostos dedicats a cultura arribin al 2% que anhela el sector (això no s’esdevindrà mai, pel simple fet que la nostra classe política és profundament illetrada), sinó perquè el nou món que s’albira demana formes de consum i relació amb la cultura tan àgils que l’administració pública ja no podrà gestionar.
Amb això no vull dir que Catalunya no hagi de gaudir d’un teixit cultural públic competent com els països a imitar del nord enllà. Durant la pandèmia, he pogut veure companys gestors, músics i tècnics del Liceu i del Teatre Nacional fent autèntiques cabrioles i suant la cansalada per aixecar una funció de La Traviata o de L’Hèroe davant d’una sala mig buida només perquè uns pocs conciutadans es reconciliessin amb la música de Verdi i els mots de Santiago Rusiñol. Aquest esforç simbòlic perquè la cultura pública surés durant la pandèmia ha de constar en acta, només faltaria, però té un límit i els grans equipaments del país ja no el podran resistir una temporada més. Però això no és necessàriament una mala notícia, car la Covid-19 hauria d’accelerar nous paradigmes que no només demanin auditoris i teatres molt més àgils sinó un consumidor que també estigui disposat a tenir un paper molt més actiu (i per tant selectiu) en allò que acaba comprant.
Quan veia molts companys músics, actors i dansaires manifestant-se durant la pandèmia per recordar als ciutadans que cap d’ells viu de l’aire vaig saltar d’alegria palesant com, finalment, el sector cultural es reivindicava com un factor més de l’economia sense cap mena de complex. És fantàstic que els companys no només exigeixin viure de la seva feina, sinó que s’acabi d’una vegada amb aquell tòpic progre segons el qual un escriptor o un titellaire no han de guanyar-se bé la vida i, si cal, fer tota la pasta que calgui. La tendència malaltissa dels catalans per imposar una filosofia d’arte povera al sector cultural sí que ha estat una autèntica pandèmia. Diguem-ho ben clar: la cultura ha de generar diners i val diners, la qual cosa no només implica que els nostres poetes hagin de sufragar el lloguer i la sopa, sinó que tu, estimat lector, també t’hagis d’acostumar a pagar un musical a Barcelona amb la mateixa alegria i naturalitat que quan arribes a Londres.
El nou món que s’albira demana formes de consum i relació amb la cultura tan àgils que l’administració pública ja no podrà gestionar
Molts recordareu el guirigall que es produí el darrer maig quan l’alcaldessa Colau va intentar parir un projecte de concert nonat (Barcelona, ens en sortirem) per simbolitzar el compromís de l’administració amb el sector musical de la ciutat i més enllà. L’embrió no només es va suspendre pel seu elevat cost i perquè l’esdeveniment no representava la meravellosa riquesa del panorama musical barceloní i català actual, sinó perquè la professió va reaccionar amb molt d’enteniment contra el paradigma d’un esdeveniment fastuós que ha estat la pauta de la gestió musical de l’Ajuntament durant anys. Els companys van entendre que no n’hi ha prou amb festes majors per remuntar un sector, sinó que calen noves formes més àgils i creatives (i menys faraòniques!) per redimensionar el sector. Calen festivals i música de ball, oitant, però no aquesta idea socialista-colauista segons la qual una crisi sistèmica s’arregla fent xerinola una nit als balcons.
En el cas de Barcelona i la música, hi ha molts gestors que ja havien albirat aquest canvi de rasant fa temps, com ara els cervells desvetllats del grup Coincidències. Fundat el 2013 pels gestors culturals Lola Armadàs, Isaias Fanlo i Anna Piferrer arran de l’anterior crisi de principis de segle, Coincidències ha parit projectes interessantíssims a Barcelona i l’Àrea Metropolitana com ara Terrats en Cultura, un cicle que no només ha recuperat projectes musicals i d’altres disciplines que els equipaments havien deixat al calaix, sinó que ha redimensionat l’ús dels terrats com a espai democratitzador de les propostes culturals per un públic reduït i a un preu d’entrades extraordinàriament assequible. Les administracions haurien de prendre exemple de projectes com aquests, que no només són atractius pel seu format exclusiu i pròxim, sinó també per l’oportunitat que ens regalen de poder interactuar amb els seus protagonistes d’una forma més que familiar.
El cicle Terrats en Cultura ha redimensionat l’ús dels terrats com a espai democratitzador de les propostes culturals per un públic reduït
El grup Coincidències ha anat augmentant amb gestors de moltes disciplines que consideren l’art potencialment ubicable en qualsevol espai urbà. La pandèmia ha donat una força molt gran a projectes d’aquesta factura i diria que a Barcelona és el moment òptim perquè en neixin més i, insistiré fins a quedar-me sense tinta per l’article, per esculpir un consumidor cultural més tafaner a l’hora de buscar nous espais de gaudi. Això que ha fet Coincidències amb els projectes culturals ho podem fer nosaltres mateixos al terrat de casa d’una forma molt simple. Si voleu ajudar el sector de la cultura, al proper sopar que prepareu amb els amics o quan barrineu quin regal d’aniversari li feu al cunyat, oblideu comprar objectes absurds que acabaran a un armari i feu el fotut favor d’imaginar un regal únic i intransferible com és un concert, un recital poètic o un monòleg. Reuniu els euros que pugueu entre els col·legues, que això també és fer política cultural.
Això que proposo us pot semblar una marcianada, però amb aquest simple gest podem començar a salvar l’ecosistema artístic. Feu exercici ben fàcil i pràctic. Organitzeu un sopar pandèmic de sis persones a casa (que en un restaurant us podria costar 30 o 40 euros per barba), reduïu despesa del jalar i reserveu la mateixa quantitat o un preu un pèl superior per regalar-vos mitja hora de música o un recital de poesia. Pensareu que estic sonat, però us asseguro que molts dels companys músics, poetes i actors del país estaran encantats de venir a currar a casa vostra o al vostre terrat (una comunitat augmenta el número de persones i per tant pot destinar més diners a l’experiment). Penseu en el vostre cantant o actor favorit i no m’escarniu, perquè us asseguro que si pot fer tres o quatre actuacions d’aquest tipus al mes, i ho complementa amb la seva feina habitual a auditoris o teatres, l’experiment li pagarà el lloguer i li permetrà pencar.
Perquè això és el que vol la gent de cultura: fer feina, gaudir-la i fer gaudir, i traduir-la també a bitllets. No passa res, per acceptar-ho, i teixir noves formes de complicitat econòmica amb la cultura no ens converteix en voltors capitalistes. Al contrari, el nou paradigma ens permet ser programadors, inventar noves formes creatives de fer cultura a Barcelona que promoguin una relació molt més directa entre el consumidor-programador i l’artista. Aquest present post-pandèmic, torno a dir-ho, em sembla un instant històric privilegiat per fer-ho de nou i, com més activitat hi hagi, els artistes viuran millor i gestors magnífics i valents com la gent de Coincidències podrà exercir la seva feina més enllà del voluntariat. Si el model s’amplifica, al seu torn, pot revertir en un nou univers d’startups i formes de contractació que donin una empenta encara més viva a la gestió del sector. Cal acabar amb una cultura pública i de voluntariat: és un model caduc i pobre.
El títol d’aquest article no és un simple exercici de clickbait: la cultura nomes la pots salvar tu i, de fet, tu ets també qui la pot enriquir a còpia de regalar-li noves formes d’interacció i de consum molt més atractives per a l’espectador i els seus protagonistes. L’oportunitat és única. Barcelona és el lloc per fer-ho. Ja triguem. Ja trigues. Ja trigo. Movem el cul, movem el cap. I paguem, que a casa ens encanta pagar i que la gent cobri. I quant més millor.
