Els enemics de la llibertat (entre els quals excel·leix el Tribunal Suprem dels espanyols) han decidit que les empreses podran obligar a fitxar els treballadors cada vegada que abandonin el seu lloc de feina per la temeritat de fer un cafè o una cigarreta. El primer que cal denunciar és aquest costum monstruós i invasiu d’obligar un assalariat a passar per consergeria amb tal de notificar qualsevol moviment físic al Big Brother de la burrocràcia. Les relacions laborals s’han d’establir a base de confiança i resultats, la qual cosa és ben lluny de tractar la penya com un ramat. La funció pública, per altra banda, demostra perfectament com fitxar no garanteix treballadors més desvetllats. Doncs bé, per si el panòptic als pencaires no fos prou, ara resulta que els policies de recursos humans tindran la llei d’empara per escatir el traïdor que gosi sortir a fumar en horari laboral.
D’aquí a ben poc, si seguim amb aquesta deriva espantosa, els destructors de liberalisme aconseguiran que es penalitzin excessives visites als urinaris o un acte de rebel·lia intolerable com ara evadir-se de la feina i prendre l’aire. Ens estem avesant a una administració (i a una judicatura) d’un puritanisme perillosíssim i terriblement analfabet. Equiparar fotre’s un piti al lleure i a la despreocupació laboral és una idea de talòs. Jo sempre treballo quan fumo. De fet, quan fumo és precisament quan més penco. Aquest i cadascun dels meus articles són fills predilectes del fum i no lluirien cap gràcia sintàctica sense els compassos d’espera que em regalen els meus purets Davidoff. Una empresa no és improductiva perquè la gent surti cinc minuts a xumar una mica de tabac, acte que, fet i fet, regala pau al treballador a l’hora d’aguantar la majoria dels tal·losos que té com a companys.
Les mateixes empreses que no tenen cap problema moral veient com els seus treballadors es casquen la salut devorant insofribles tupper amb verdura rebullida davant de l’ordinador i les mateixes companyies que maltracten els treballadors organitzant nauseabunds cap de setmana amb activitats penosament infantils de team building ara es dediquen a arrufar el nas perquè un funcionari passi tres minuts fumant. Mentre països civilitzats com els nostres enemics del nord han prohibit activitats com les que acabo de citar (no és conya, un treballador gavatx ha aconseguit guanyar una demanda contra la companyia que el va fotre al carrer perquè no s’adaptava a la seva política fun & pro), respectant el dret d’un treballador a no haver d’empassar-se activitats suposadament divertides, en aquesta part de món penalitzem un quelcom tan natural com encendre un piti.
Ens estem avesant perillosament a formes de micro-totalitarisme que ara poden semblar-nos menors i fer-nos riure. Però la manca de llibertat sempre comença amb un acudit o una idea de bomber. Un treballador gandul pot escudar-se en fumar i en mil i una activitats més amb tal de no fer la feina. Però d’aquí a exercitar-se en l’alehop lògic (fraudulent) d’estigmatitzar la cigarreta com a producte d’una negligència hi ha una mala llet i un desig d’estigmatització que fa molta por. Esmeneu als vostres treballadors quan calgui, i que la legislació permeti tota l’agilitat i la fermesa que es vulgui a l’hora d’aconseguir el màxim dels pencaires. Però deixeu-nos fumar en pau, que és la nostra manera de currar i d’anar-nos matant de mica en mica. Permeteu-nos treballar en pau, de debò, que sou una mena de gent molt carca. I dit això, mentre corregeixo l’article, fumaré.
