Després d’una sessió d’investidura que a molts els semblà vergonyant i estrambòtica (com he dit en altres indrets, a mi em va resultar la més previsible i natural del món), Jaume Collboni governarà Barcelona encara amb més dificultats que la seva il·lustríssima antecessora. El nou alcalde haurà de comandar la capital amb un estol mínim de regidors i uns companys de viatge (Comuns i PP) que miraran de fer-li la guitza tant o més que una oposició ressentida per la jubilació dels seus ancians ultratjats. Aquesta dificultat conjuntural podria salvar-se amb la metòdica Colau; a saber, mitjançant la presència hiperactiva i l’ànsia de poder omnívor del commander in chief. Però Collboni, li plagui o no, és un polític que ha crescut als fems de la partitocràcia més ancestral i de qui, més enllà del fet que fos ungit per algunes elits barcelonines, ningú no n’acaba de saber gairebé res.
Barcelona no és una ciutat comtal, sinó monàrquica, la qual cosa implica que l’estat anímic dels carrers depèn molt de la salut política del seu timoner. Abans que endreçar el Raval de pispes, camells i patinets ultralleugers o de barrinar com podríem trescar per Portal de l’Àngel sense que el turisme creuerista ens degluteixi, Collboni haurà de forjar-se una imatge política que contagiï la ciutadania d’entusiasme. Ara per ara, i per molt que ens pesi, Barcelona, no és la ciutat més rica del món, ni l’indret on s’ha de viure obligatòriament a l’hora de prosperar a nivell familiar, laboral i econòmic. Però la nostra ciutat, malgrat l’auge dels preus del lloguer i de les incomoditats pròpies d’un paratge global, continua essent un dels millors indrets per viure del planeta. L’alcalde ha d’encarnar aquest orgull, esperonant-nos els ànims i, a poder ser, omplint-nos la bossa d’euros.
Pel que fa la cosa gestora, Collboni ha començat amb bon peu el camí, situant els seus dos regidors de més experiència al centre neuràlgic de la ciutat (Jordi Valls a l’Eixample) i al seu nucli històric (Albert Batlle a Ciutat Vella). Amb la consciència empresarial al cap, Valls pot ajudar a reflotar el centre de Barcelona, on el comerç tradicional roman envellit i el de nova factura afectat d’un xaronisme insofrible. Batlle guarda molta experiència policial al sarró i ara tindrà més facilitat en quadrar els comandaments de la Urbana, a fi que tinguin la bondat de sortir al carrer a patrullar (si el meu consoci de l’Ateneu ho necessita, li puc passar les places i les hores en què els pispes manguen amb més entusiasme). L’alcalde també ha exercit bé prometent rebaixar a la meitat el termini de les obres de La Rambla i recordant a Pere Aragonès els diners que va prometre a la ciutat.
Tot això està molt bé i visca el bon govern; però quan parlem de política, a la nostra ciutat, les coses són més difícils. De les glorioses alcaldies socialistes del passat no en recordem els pressupostos ni les voreres, sinó el clima amb què Maragall (el bo) havia tintat Barcelona d’aires de capital d’estat. Ara ja no vivim en una època de fastos olímpics, i diria que per tornar Barcelona al clima d’excel·lència dels 90, el nou alcalde haurà de valer-se de la cultura com a motor (un àmbit que, dit sigui de pas, els Comuns desestimaren com si fos de tercera, en un dels seus nombrosíssims errors). Barcelona només podrà tornar a ser una gran capital europea si torna a desenvolupar el seu paper de pol cultural indiscutible del Mediterrani. L’alcalde té un bon grup de gestors culturals a l’equip, tot i que el seu ancoratge a les polítiques del passat podria ser més aviat un fre.
“La nostra ciutat continua essent un dels millors indrets per viure del planeta. L’alcalde ha d’encarnar aquest orgull, esperonant-nos els ànims i, a poder ser, omplint-nos la bossa d’euros”
Des d’aquesta perspectiva, Collboni té l’oportunitat de refer la intelligentsia socialista cultural-olímpica a Barcelona, tot esperant que Salvador Illa conquereixi l’altre cantó de Sant Jaume. Però el país ha canviat molt, i Catalunya ja no serà mai la mateixa després dels fets del 2017 i l’auge de l’independentisme, per cardat que estigui políticament: a l’hora bastir una ciutat que faci de pol oposat amb Madrid (com feia Maragall, que al seu torn també era un mur de contenció del PSOE a Catalunya), l’actual alcalde ho tindrà molt més difícils que els seus grans antecessors i no podrà tirar del carro cultural que fins ara justificava la submissió. A Espanya. Amb cites de Garcia Lorca i recordant el boom sud-americà de la ciutat no arribarà ni a la cantonada. Barcelona, recordem-ho, és la capital d’un país.
Se’t gira feina, Jaume. Sort i etcètera.
