“Gràcies al fet d’haver tingut sempre una feina que m’ha permès tenir un plat a taula, fos el que fos, he fet, faig i faré allò que em ve de gust, sense que ningú m’ho prohibeixi o imposi. Això és molt important, és grandiós, encara que a vegades provoqui úlceres”. L’escriptor, agitador i gestor cultural, José Luis Martín, s’expressa així de contundent mentre es pren, a peu de barra, un cafè americà amb gel, “per treure’m de sobre l’insomni salvatge que a vegades pateixo i que pot durar setmanes”.
De fons, el Piper at the gates o dawn, debut dels seus adorats Pink Floyd, omple l’aire amb algunes de les millors notes de la psicodèlia britànica i protegeix al paisanatge del perill de les radiofórmules “basades en algoritmes i interessos discogràfics, un fàstic” i de tertúlies o informatius, “que per a mentides, ja les podem explicar nosaltres”.
Barceloní collita de 1963 i criat “a una casa fosca i pobra, on s’adorava al gallec cabró, aquell del braç aixecat de qui diuen que li faltava un testicle, on el maltractament era el pa nostre de cada dia”, de la que se’n va anar en complir els divuit anys “per a no tornar-hi mai més”. I amb la missió vital de no tornar a projectar aquelles dinàmiques en la seva família, en la seva dona i filles. “De moment crec que ho he aconseguit, però és una lluita constant”.
Ha tingut infinitat de feines, “des de drapaire a camell, traficant d’alcohol, ensobrant propaganda electoral de partits polítics legals, però completament immorals, és a dir, tots”. Durant vuit anys, va treballar de taxista, gairebé sempre en el complicat torn de nit, “i un bon dia em van dir que m’havien apuntat a una oposició sense jo saber-ho i vaig haver de presentar-m’hi per no ser descortès i vaig aprovar, per la qual cosa fa trenta-nou anys que treballo per a l’Ajuntament de L’Hospitalet de quelcom semblant a tècnic de cultura, però cobrant com a auxiliar, i pregant i desitjant jubilar-me”. En paral·lel, i com va escriure una vegada el seu amic Carles Llacer, en José Luis és “un tipus que fa el que li dona la gana”.
Fins que el facin fora
Com tants joves als anys 80 i 90, apassionats per músiques menys òbvies, el parroquià va adquirir molta experiència amb fanzins i fent el salt, després, a “una revista musical molt popular, de la que em van fer fora per no voler canviar la ressenya d’un disc dels Ilegales, banda que havia contractat la contraportada de publicitat”. Un altre projecte delirant va ser “quan em van cridar d’una editorial porno per a fer la revista Free Rock, que vaig dirigir durant cinc anys, fins que va començar a donar beneficis i, per tant, no els servia per a desgravar els impostos de les seves revistes obscenes, per la qual cosa em van fer fora”. El següent pas va ser fundar la revista Bad, “amb la qual vam arribar a tot el país, però no vaig registrar el nom i un tio més llest que jo, o això es pensava ell, que col·laborava amb mi, va treure Bad Magazine i em va denunciar, així que ho vaig convertir en Bad Music i aquí segueix”.
Però Bad Music també és un programa de ràdio i va arribar a ser un programa televisiu. “Tenia molta experiència amb diferents emissores pirates, però després vaig passar a Ràdio Cornellà, Ràdio L’Hospitalet, ComRàdio i ara a ScannerFM. També vaig fer deu anys de televisió, perquè un bon dia, Carlos Torreiro, director de Ràdio i TV L’Hospitalet, em va dir que no tenia ous de fer el Bad Music a la tele i jo soc una mica McFly, així que va passar una dècada fins que ens van fer fora per no cobrir la quota del català. Vam enregistrar més de 2.800 concerts. Tenim un arxiu visual que acabarà menjat per la humitat o les rates, perquè el vàrem intentar cedir a les biblioteques de L’Hospitalet, però no saben què fer amb els drets d’imatge”, lamenta abans de demanar una cervesa “ben freda”, que no sigui artesanal.
Involucrat en l’organització de concerts i festivals, el seu coneixement musical l’ha portat a signar una bona quantitat de biografies d’alguns músics de rock i pop com ara Deep Purple, Queen o Elton John i, fins i tot, es va capficar en la direcció del documental Barna Blues. La Historia del Blues en Barcelona, la realització del qual el fa sentir especialment orgullós.
Ara acaba de debutar amb la primera entrega d’una saga de novel·la negra i pulp, Historias del 227, basada en els seus anys com a taxista. El primer volum, Una noche a muerte, està ja disponible i n’hi ha sis més d’escrits. I, per descomptat, l’autor pensa continuar amb el projecte “fins que em fotin fora”.
La ciutat robada
L’escriptor assevera que Barcelona era una ciutat que s’estimava de jove, “m’encantava, amb la seva perillositat, la seva podridura, el seu Barri Xinès, les seves tribus urbanes, les seves baralles i tripijocs”. Però, des de les olimpíades, considera que la cosa va canviar “i encara que tot ho van vendre per a millor, la veritat és que ha degenerat en un aparador per a turistes, la gentrificació ha acabat de rematar-la i avui és una ciutat que no reconec, només per a guiris, fent fora dels barris als veïns, tancant locals amb solera. Per molt que venguin coses com les superilles per a les persones, és mentida, són per als turistes, tot és per a ells. Barcelona ens l’han robat i quan això passa és perquè hi ha algun polític que està posant la mà i recollint beneficis. El que més em repugna de la ciutat són els polítics, siguin del color que siguin, perquè sempre han governat d’esquena als ciutadans i de cara a fer una ciutat on es rep a tothom i s’és tolerant amb tothom, menys amb els d’aquí”.
El parroquià reivindica l’orgull per una ciutat “que va realitzar la Vaga de la Canadenca, que va ser capital de l’anarquisme europeu durant molts anys, la ciutat més llibertària del planeta, que va tenir episodis com la Setmana Tràgica o la vaga de tramvies de març de 1951, que va suposar la primera bufetada d’un règim en el qual et pegaven un tir a la tàpia del cementiri de Montjuïc per faltar-li al respecte a un senyoret. I amb tota aquesta història nostra, ara ja només ens conformem a guanyar la lliga de futbol o la Champions o com es digui. La ciutat està morta”.
— La que no està morta és la nostra oferta gastronòmica, per si vols esmorzar alguna cosa. Tenim de tot: menú, plats combinats, entrepans o llamineries.
José Luis Martín somriu tristament sota l’abundant barba. “Abans era de dolç, però amb l’edat vaig anar canviant cap al salat. Desgraciadament, ara ja res de res. M’han prohibit el sucre i la sal, per la qual cosa soc bastant sonso i insípid”.
Passen uns segons, s’encongeix d’espatlles i remata, rient:
—Encara que posats a pecar, prefereixo el salat: amb un bon formatge, sigui de la varietat que sigui, no em cal res més!
