Maria Favà - Pepe Encinas
La periodista Maria Favà és un emblema de la informació local a Barcelona. ©Pepe Encinas
EL BAR DEL POST

Maria Favà Compta: Narrar l’esperit del Poblenou

— Això de voler ser periodista em ve des de molt petita, quan vaig descobrir els còmics de la Mary Noticias i no vaig voler ser cap altra cosa. Et diré, un dels aspectes més bonics d’aquest ofici és conèixer a gent meravellosa com, per posar només dos exemples, Joan Llarch o la Mary Santpere.

És aviat, de bon matí, perquè, des que va deixar de treballar a redaccions de diaris, la periodista i investigadora Maria Favà Compta es pren el gust de matinar i d’aprofitar al màxim les hores per a treballar. Recolzada a la barra i amb un cafè amb llet davant, gaudeix de la conversa emmarcada per un perfecte silenci de primera hora, sense música o sorolls que la distreguin.

“Jo treballava en una farmàcia, però volia continuar estudiant per a ser periodista. Em van aconsellar ser bibliotecària, però volia complir amb el meu somni, així que als 17 anys vaig entrar a la redacció de Garbo. La meva primera assignació va ser la de traduir continguts d’una revista de l’italià, llengua que desconeixia. Va ser un baptisme dels de treure’t la vocació”, riu, rememorant aquell estiu de 1967 que va compartir amb Maruja Torres. La carrera de la parroquiana acabaria d’arrencar quan es va incorporar a la redacció de Tele/eXprés i, més endavant, al Diari de Barcelona, on aprèn el gruix de l’ofici i on, confessa, “vaig enxampar la millor part de la història d’aquell periòdic”. 

— No havia d’haver-hi gaires dones, llavors, a les redaccions, oi?

— N’hi havia molt poques, sí. I recordo que el primer cop que vaig baixar al taller on es componien les pàgines del diari, em van xiular tots els que hi treballaven. Anys després, un dels que van xiular em va demanar disculpes. Un acte que l’honora, tot i que en el moment em vaig sentir força incòmoda.

En el seu llarg itinerari professional, pel qual va passar per diaris i mitjans com ara TV3 o la corresponsalia marroquina de la Cadena Ser, i després de rebutjar una oferta per treballar a TVE “de la qual sempre em vaig penedir”, va acabar formant part de la primera redacció del diari Avui. “Allà vam aprendre tots a redactar en català com cal”. D’aquí es jubilaria el 2010, després de la fusió amb El Punt. “En aquell moment vaig plorar molt, però després em vaig adonar que hi havia vida més enllà de les redaccions”.

Des de llavors, es dedica a escriure crònica, sovint focalitzada en el seu barri, el Poblenou, com exemplifica el seu recent últim llibre: L’Aliança del Poblenou, 150 anys fent història de Barcelona (Ajuntament de Barcelona), exhaustiva i exquisidament documentada crònica de l’entitat que encarna l’ànima del barri.

Amb vocació per al periodisme de carrer 

“Em sento molt orgullosa de la informació municipal que he anat fent. Al Diari de Barcelona ja vaig entrar a la secció de local i a l’Avui vaig fer molta informació local de la ciutat. De fet, quan no m’he dedicat a local, ha estat perquè estava “castigada”, afirma la Maria.

— Castigada?

— Sí, quan, per exemple, hi havia regidors que directament demanaven el meu cap. I aleshores em posaven a cobrir altres fronts informatius, com ara societat o economia. Però lo meu sempre ha estat la informació local a peu de carrer.

Favà va deixar el diari Avui el 2010 i ara és editora de la revista Icària. ©Pepe Encinas

Actualment integrada en l’equip de l’Arxiu Històric del Poblenou i editora de la revista de l’entitat, Icària, la investigadora es mostra especialment contenta amb l’impressionant llibre La mina de la mort, que recull la investigació sobre l’accident de la mina Clara de L’Espà on, el 1944, van morir 34 miners. “Molts tenien noms falsos perquè eren de Jaén i Almeria que havien estat fidels a la República i venien aquí fugint de les represàlies i amb falses identitats”. Un altre títol essencial de la seva obra és Diari Avui, 1976-2009, entre el somni i l’agonia, que recull la història del rotatiu.

Però, segons sembla, el millor està per arribar. “Estic treballant en una crònica sobre el Club Esportiu Júpiter del Poblenou i la seva filial excursionista, Icària. Es diu que eren anarquistes i segons la llegenda ocultaven pistoles dins les pilotes. És una història política més que de futbol”. Alhora, per a l’estiu espera que vegi la llum un nou llibre “que compara l’Ateneu Colom amb l’Aliança del Poblenou i altres entitats del barri, gràcies a una donació de l’arxiu de l’Ateneu que ens va fer a l’Arxiu Històric un veí del barri”.

La dona que va salvar La Tamarita

Quan la parroquiana passa davant dels jardins de La Tamarita sempre diu que són seus. I, en certa manera, no li falta raó: “en el seu moment, arran d’una filtració, vaig publicar el tema que Núñez i Navarro s’anava a quedar amb el terreny per a edificar-lo. Gràcies a aquella informació, vaig rebentar l’operació i aquí segueixen els jardins” i somriu, orgullosa, abans de recordar “l’enorme cabreig de Maragall quan vaig publicar una altra informació que va obligar a paralitzar les obres de l’Hotel Miramar”. 

Quan tenia 10 anys, es va confeccionar la seva primera guia de la ciutat —”ja des de petita estava enamorada de Barcelona”—, potser per això li molesta que aquesta estigui —ara com ara— en mans d’un turisme que “en comptes d’estar mirant meravellat la capella de Santa Llúcia, ve a posar-se cec i a pixar als carrers. A fer allò que als seus països no poden fer. Mentrestant, la ciutat està ara molt bruta, ha sofert una reculada i, a sobre, està expulsant a la gent jove, perquè no ofereix habitatge social”, lamenta, mentre s’acaba el seu cafè amb llet.

— Almenys, queden escletxes urbanes on poder estar a gust i, ja que hi som, esmorzar bona teca. En aquest Bar, sense anar més lluny!

I, enxampant-la al vol, a la Maria Favà Compta no li cal rumiar-s’ho molt.

— Doncs mira, esmorzaré com solc fer quan vaig al mercat, havent menjat fruita i havent-me pres el meu cafè de primera hora del matí. Posa’m una truita d’albergínies o de carxofes, la que tinguis més recent. I per beure, una copa de vi negre!