Camina cap a la barra amb l’ajuda d’un paraigua, que des de fa temps li serveix de bastó per mantenir l’equilibri i, amb els anys, s’ha convertit en un apèndix d’ell mateix.
—Una cervesa sense alcohol, si us plau—, demana amb un somriure disbauxat i uns ulls que vibren darrere els vidres, buscant enfocar alguna de les mil i una idees que passen pel seu cap a una velocitat vertiginosa.
Per l’altaveu de la ràdio es colen suposades notícies i els seus succedanis. Adolfo Quibus demana seguir-les escoltant. “És una manera d’estar informat i tenir companyia”.
Escriptor, cineasta, autor de teatre, amb més vides que un gat, narrades recentment a la seva autobiogràfica Otoño gris (Matraca), el parroquià es posa còmode a la barra i beu el primer glop de la seva consumició, abans de prendre la paraula:
“Sóc un aprenent de persona i vaig caminant per la vida intentant ser positiu i fent allò que més m’agrada i que pot distreure els altres”, explica qui ha estat autor de llibres de butxaca (Fósiles inhumanos, La isla perdida, Diamantes en bruto) i novel·la popular (Crímenes en cadena), però també dramaturg d’obres representades a banda i banda de l’oceà (Memorias de un ente fugaz, Recordando las candilejas, El conde Von Parkus), director de pel·lícules i documentals (Diégesis, Ensayo fatídico, El séptimo sentido, Smith y compañía), responsable del podcast Hoy es cine i director del veterà Festival de Cinema Nunes, que tot just ara acaba de celebrar l’onzena edició a l’Ateneu Llibertari de Gràcia.
“El festival és, per a mi, un dels tres grans moments d’inflexió a la meva vida. El primer potser va ser el primer relat que vaig enviar amb 16 anys a un concurs internacional de misteri, i on vaig quedar finalista, i el segon és la creació de la companyia de teatre de l’Institut de Cultura Hispànica de Madrid, quan tenia 22 anys”.
Retratant l’Alzheimer
En perenne i hiperactiva cerca de finançament “per a noves pel·lícules i projectes”, Adolfo va estar apartat de l’activitat artística durant una llarga temporada, lliurant una feroç i desigual batalla contra l’Alzheimer que va patir la seva dona i que va coincidir amb una etapa de problemes econòmics, derivats, entre altres coses, d’una personalitat creativa i molt poc acomodatícia.
Adolfo va estar apartat de l’activitat artística durant una llarga temporada, lliurant una feroç i desigual batalla contra l’Alzheimer que va patir la seva dona
D’aquell moment tan summament complicat va sortir Mi amigo el Alzhéimer, un documental que recull l’experiència viscuda al costat de la seva dona fins a la seva mort i que va retornar al parroquià fa una dècada al món de la cultura amb la creació de la productora Asociación Independiente para la Producción y Distribución Audiovisual.
Barcelona, persones i gent
Nascut a Barcelona el 1945, Adolfo troba a faltar “aquella ciutat de després de la dictadura, que m’agradava més”, assevera sobre la urb d’aquell moment, efervescent, entre el final de l’antic règim i l’arribada del pujolisme, que es convertiria en la nova cultura institucional.
Anant més enrere, li agrada contemplar amb una barreja entre perspectiva històrica i imaginació desbocada moments pretèrits de la història de Barcelona que l’apassionen, com “l’Exposició Universal de 1929 o el Paral·lel a la Segona República”.
— I alguna cosa que no t’agradi d’aquesta ciutat?
— Els polítics que ens han tocat!
— Bé, però a aquests hi ha gent que els vota.
Adolfo Quibus somriu, còmplice, i es pren un moment mirant la carta de plats combinats abans de replicar:
— Ja, jo es que crec només en les persones, però no en la gent. I l’únic problema és que, a vegades, les persones s’ajunten i es tornen gent.
