Encara avui, amb més de vint-i-cinc títols publicats, a Empar Fernández li costa definir-se com a escriptora. “Prefereixo reconèixer-me com a novel·lista, crec que s’ajusta més a la meva trajectòria. M’agrada més el terme novel·lista que no pas l’ampul·losa etiqueta d’escriptora”, aclareix mentre es pren una canya gelada a peu de barra i accepta que la ràdio s’escolti de fons, “sempre que baixis el volum, que em molesten els sorolls o la música fortes”.
Barcelonina collita del 62, la premiada i reconeguda autora de títols com Irina, La epidemia de la primavera, La cicatriz, La mujer que no bajó del avión o Hotel Lutecia, porta anys compatibilitzant dues professions.
“D’una banda, la docència, que paga les factures i m’obliga a mantenir el contacte social. Preparar-me per ser professora va ser una de les millors decisions de la meva vida. Per una altra, i no menys important, la literatura, que vaig triar sabent les moltes dificultats que entranya. Si alguna cosa he après és que soc molt més feliç amb una història al cap. No renego de cap d’elles, ambdues són apassionants”. A això cal sumar una conspícua activitat com a columnista per a diferents mitjans.
Ara mateix assegura estar revisant la seva segona novel·la juvenil i negra, Els pringats, i acabant una primera versió del següent lliurament protagonitzat pel seu personatge, Mauricio Tedesco, el veterà i una mica desencantat inspector dels Mossos d’Esquadra responsable de la investigació policial sobre la que pivota la seva darrera obra Será nuestro secreto (AlRevés): “És una de les meves novel·les negres més ben planificades, diguem que més rodones, i espero que el Mauricio Tedesco tingui una llarga vida literària”.
Novel·lista, sense excentricitats
“Quan encara era una nena devorava llibres, tant infantils com per a adults, ningú controlava el que llegia. La meva família treballava a una editorial i a casa entraven més llibres que no pas joguines. Sempre vaig saber que volia escriure novel·les, però si em preguntaven què volia ser de gran responia el primer que em passava pel cap”. Ja aleshores, la petita Empar sospitava que escriure i publicar no seria una tasca gens fàcil. “Crec que mai vaig arribar a manifestar la meva intenció públicament. Tot i això, i encara que no sé dir com ni quan va passar, en algun moment de la meva joventut, cap als trenta, vaig decidir que valia la pena intentar-ho”.
Així ha anat desenvolupant un corpus literari —en solitari o molt ben acompanyada per Pablo Bonell Goytisolo i Judith Pujadó— del què sent una singular satisfacció pel fet d’haver aconseguit un estil propi i netament reconeixible. “M’agrada especialment que un lector reconegui el meu estil a una de les meves novel·les. ‘Com es nota que ho has escrit tu!’ És una de les millors observacions que em pot fer un lector”, explica la parroquiana empassant-se la seva canya de cervesa, abans de prosseguir: “Malgrat que he publicat diverses obres de ficció històrica contemporània, se’m relaciona sempre amb el gènere negre, potser aquell en què em sento més a gust”. No li agrada, no obstant, que l’etiquetin com a “dama negra”.
— Dama negra? Una etiqueta curiosa.
— És una expressió que se’ns assigna a les novel·listes que ens dediquem al gènere negre i que porta associat un cert punt d’excentricitat. La detesto!
Una ciutat que segueix sorprenent
Encara que sempre ha viscut a la perifèria, des de Nou Barris fins al seu actual lloc de residència a Cornellà de Llobregat, la novel·lista considera que Barcelona és la seva ciutat, la seva referència, malgrat la seva nul·la adaptació —“almenys de moment”— a carrils per a bicis, patinets “i altres artefactes” que poden atropellar-la en qualsevol moment de distracció. “Tinc una molt bona relació amb els carrers de la ciutat, amb els seus comerços. Continua sorprenent-me”.
Algunes d’aquestes sorpreses li continuen arribant pel costat històric i la continuen emocionant, tot i que a vegades pel seu caire “cruel i tràgic”. I, ja apurant les últimes gotes de la seva beguda, la parroquiana rememora quan, el 1998, va ser la guionista de La ciutat foradada. “És un documental basat en un estudi de Judit Pujadó i Pilar Frutos sobre els bombardejos de Barcelona per part de l’aviació italiana al 1938. Vàrem documentar la bomba llançada sobre l’església de Sant Felip Neri en el soterrani de la qual s’havien refugiat nens que provenien, en la seva majoria, d’altres províncies i que s’hi allotjaven. Va ser una massacre. Desenes de nens van morir en aquell soterrani que no va resistir. A la plaça s’adverteixen encara els impactes de la metralla”. En explicar-ho, a l’autora i professora d’història se li humitegen els ulls.
— Em poses una altra canya, que també sigui gelada?, —demana a continuació.
— Clar! I si vols pots acompanyar-la amb alguna cosa per menjar. Tenim tapes, racions, plats combinats, tots deliciosos. I també un menú exquisit.
“Ració, tapes, pintxos… escolto propostes”, respon Empar Fernández, abans de recuperar el somriure quan afegeix: “Sempre que sigui salat, sense cap mena de dubte”.
