“Vaig estudiar filologia, fet que em va predisposar a la lectura i l’escriptura. Quan, després de passar per una editorial, vaig pensar com enfocar-me sense haver de treballar a una empresa, de seguida em vaig adonar de la falta que feia rescatar la història de les dones. I des de llavors no he parat perquè tinc la sort que sempre hi ha una editora que coincideix amb els meus temes d’interès”. L’escriptora i filòloga Carmen Domingo reflexiona a peu de barra sobre l’arrencada d’una trajectòria que suma ja més de vint-i-cinc llibres, diverses obres de teatre i un consistent corpus d’articles per a capçaleres com El País, Ethic, El Periódico o Le Monde Diplomatique.
Es delecta amb un vi i unes olives d’última hora del matí, en companyia d’un bon llibre —“sempre surto de casa amb un a la bossa”— que ha aparcat sobre la barra en iniciar-se la conversa i que, en cas de silenci, continuaria llegint: “Més val aprofitar el temps!”. De fons, li va bé que soni un bon podcast cultural o polític, i aparcar la ràdio, encara que en la seva infantesa la tenien encesa a casa a tota hora.
“Sempre que escric ho faig amb afany de divulgadora històrica i política, i per a fer-ho he emprat diferents gèneres, des de l’assaig fins a la biografia novel·lada, passant pel teatre. I així he anat formant la meva carrera, amb cadascun dels meus llibres”. Mira cap a un lloc remot que no està en aquest espai, xarrupa un glop de vi, i prossegueix: “Veig com el temps passa i com la Història sempre em dona peu al següent”. Somriu, llavors, adonant-se’n que “en realitat, he tingut la sort que he pogut escriure llibres dels temes que m’ha interessat aprendre”. La Història li ha anat donant coartades per a continuar escrivint, salvant-la dels buits temàtics que a vegades apareixen quan es treballa ajuntant lletres.
L’amplitud d’aquestes coartades s’explica donant un cop d’ull a la seva extensa bibliografia, amb títols com Frida, Gala-Dalí, Mi querida hija Hildegart, sobre els perquès de l’escabrós crim d’Aurora Rodríguez Carballeira, No llores por mí, sobre els últims dies d’Eva Perón o Cancelado: el nuevo Macartismo, sobre les causes i efectes de la creixent cultura de la cancel·lació. Una obra que atorga solvència, com demostra el fet que, el 2022, va ser comissària de la setena edició del Dia de les Escriptores de la Biblioteca Nacional d’Espanya sota el lema Abans, durant i després de les guerres, per al que es va enredar en una ambiciosa labor de visibilitzar a autores que van deixar testimoniatge escrit de conflictes als seus països d’origen.
La carpeta, a vessar
“Sempre tinc alguna cosa en ment, ja siguin articles d’opinió o projectes en els quals embarcar-me”, afirma la Carmen. “Si et deixés obrir el meu ordinador i entrar a la carpeta de projectes possibles, veuries que no hi ha menys de set o vuit temes sobre els quals m’interessa endinsar-me abans o després. I espero que vegin la llum!”.
El primer volum de la seva trilogia sobre el paper modernitzador de la dona a Espanya acaba de ser rellançat amb una edició ampliada, i se centra en els anys entre 1931 i 1939 fugint de trinxeres polítiques
En aquests moments, es troba escrivint l’últim volum de la seva ambiciosa trilogia sobre la història del paper modernitzador de la dona a Espanya. El primer volum, Con voz y voto (RBA), acaba de ser rellançat amb una edició ampliada, i se centra en els anys entre 1931 i 1939, fugint de trinxeres polítiques i parlant sobre les dones que van influir en el país aquells anys: des de Dolores Ibarruri fins a Federica Montseny, passant per Victoria Kent o Pilar Primo de Rivera. Del segon, Coser y cantar, que aborda entre 1939 i 1975, s’espera el retorn a les llibreries —també en edició ampliada— aquesta mateixa tardor. “I l’últim, De excluidas a protagonista, que és el que estic escrivint ara, cobreix de 1975 a 1982 i sortirà l’any vinent”.
Tot això, l’escriptora ho compagina amb les seves col·laboracions amb la premsa i l’escriptura d’una nova obra de teatre. “En general estic orgullosa de tot el que he fet. D’ajudar a rescatar la història de moltes dones que són invisibles i que no haurien de ser-ho. I de tenir la sort de sentir que no estic sola, fet que constato gràcies a les meves presentacions i conferències per les dones que es dirigeixen a mi interessades pels mateixos temes que jo”. I el vi, acompanyat d’aquesta constatació, li sembla especialment exquisit.
La mida perfecta
Barcelonina nascuda l’any 70, l’escriptora se sent molt còmoda a una ciutat “que per a mi té la mida perfecta”. Per posar-li un però, confessa que “m’agradaria que recuperéssim l’ambient cosmopolita que es respirava als 90 i fugíssim d’aquest provincianisme que a moments ens acompanya”. Però quan es tracta de Barcelona, prefereix pensar en tot allò positiu. “Jo visc molt a prop de la superilla de Consell de Cent, i m’ha permès tornar a descobrir un barri pel que abans no sorties ni a fer un passeig, i en el qual ara pots caminar i asseure’t a qualsevol de les seves terrasses, o descobrir petites botigues de comerç local. Si és que només el fet de passejar per la ciutat, descobrir botigues i bars de tota la vida… per a mi això és suficient!”. I somriu àmpliament, respirant uns carrers que són al seu cap i al seu cor.
—Doncs ara que ho dius, has vingut a aquest Bar, però et falta descobrir la nostra oferta gastronòmica, per si et vols quedar a menjar alguna cosa…
—L’única condició, si menjo fora, és menjar plats que jo mateixa no em cuinaria a casa, o bé pel grau d’elaboració, o bé perquè és gastronomia típica d’altres països.
—Això no és cap problema: tenim racions, menú i carta amb bona varietat… I qualitat!
I Carmen Domingo manté el seu somriure. “En vista del moment i la companyia, crec que miraré quines racions hi ha”, premiant, d’alguna manera, la qualitat d’aquesta conversa a peu de barra.
