Amb la mort de Ferran Ferrer, exgerent de l’Ajuntament i impulsor de la campanya Barcelona, posa’t guapa, han aparegut als mitjans diversos vídeos que ens recorden l’època en què el fet d’estar “guapa“ no topava, com a eslògan, amb l’anomenada correcció política i on Barcelona sortia d’una ancestral tendència a la lletjor i a la brutícia. Especialment enfocada cap al paisatge i la rehabilitació de façanes, la campanya que començava el 1985 (i que després va derivar en la creació de l’actual Intitut Municipal del Paisatge Urbà i Qualitat de Vida, un organisme previst per a la col·laboració publicoprivada) va ser un èxit i va suposar un gran impuls per a l’autoestima. Barcelona, amb els anys, ha esdevingut en efecte una ciutat guapa. Guapa en els dos sentits: l’atractiu estètic i l’atractiu social, de moda, de “molar”. En aquest sentit, missió més que aconseguida.
El problema de la gent que “mola” és que molt sovint acaba abandonada. O que, justament mentre “mola” tant, se sent profundament sola i incompresa. L’equilibri és difícil, ho sé, perquè el preu del lideratge és sovint el de la solitud i el menyspreu, o el ser avaluat només per la façana. Quan els modernistes van imaginar la ciutat més bojament creativa del món ja comptaven amb aquest risc, sens dubte, i un fervorós admirador del modernisme com un servidor és molt conscient que tota una ciutat no es pot permetre semblar un parc d’atraccions amb dracs i princeses. Barcelona té el privilegi de poder disposar d’un temple d’alçada hiperbòlica i amb una arquitectura única i amable, però evidentment no tot pot ser façana comestible, i no es pot proposar a la gent fer vida en un temple.
Barcelona, a banda de guapa, ha de ser eficient i eficaç i simple i accessible. En aquest sentit, em sembla que la guapa s’ha quedat guapa i prou. Com una Miss Univers sense amics, però amb milions d’admiradors. O com una núvia infeliç. Barcelona la vol molta gent, però no tanta gent sap estimar-la, perquè ha esdevingut massa complexa. Massa difícil. Potser fins i tot massa concentrada en ser la guapa, en “molar”. I, a aquestes persones, sovint la gent les acaba abandonant.
Insisteixo que l’equilibri és difícil, ho sé: però mai serà una història d’èxit la d’una ciutat que es presenta fantàstica per a invertir-hi, per a pagar un apartament milionari, per a assistir a les millors fires i per a fer festes en els millors “rooftops”… però que es presenta incapaç de preservar la gent de sempre, que esdevé inaccessible per als seus ciutadans i inviable per als seus petits negocis, i que amb tanta impostura universalista i frívola acaba abandonant el caràcter, la llengua, la identitat i la senzillesa. Allò que, en canvi, sí que van saber recollir els modernistes des del primer moment: una arquitectura no només al servei de la bellesa, sinó també al servei del caràcter barceloní i allò que el fa únic. Ara, en canvi, hem associat bellesa als cànons de fora i a allò que ens exigeixen els altres i d’aquí que Barcelona s’aboqui, cada cop més ràpidament, a una flagrant i encara indefinible, però notòria, lletjor.
Després ve la lletjor explícita, la del mal gust, la de les places dures transformades en suposades Superilles, la de la manca d’espais verds (per molt que se’ls anomeni “verds”), la dels pisos del Raval on viuen vuit famílies o la dels delinqüents que embruten la imatge dels carrers. Hi ha una Barcelona que rere la façana amaga lletjors que se suposava que havíem vingut a desterrar, com la lletjor dels desnonaments injustos o la del tancament dels establiments clàssics per impossibilitat de pagar el lloguer.
Hem associat bellesa als cànons de fora i a allò que ens exigeixen els altres i d’aquí que Barcelona s’aboqui, cada cop més ràpidament, a una flagrant i encara indefinible, però notòria, lletjor
L’Institut Municipal del Paisatge i de Qualitat de Vida passa a ser, simplement, una àrea de recreació paisatgística i la qualitat de vida queda per als que se la puguin permetre. No es tracta de buscar cap perfecció, tothom té un cul, i fins i tot el cul més bufó conté porqueria. Es tracta de prioritats: oblidant la seva gent, la seva essència, la seva manera de ser i la viabilitat del seu benestar, Barcelona esdevé un bon eslògan i un bon maquillatge però una ciutat massa visiblement perduda, desnaturalitzada i sobrepassada. L’últim que ens cal, en aquestes circumstàncies, és l’imperi de la festa i la frivolitat. Però tenim el que ens mereixem, suposo.
