Les nostres terrasses més estimades obren de nou i és ara, precisament ara que tonem a gaudir-les com un nap-buf esperant els regals dels Reis d’Orient, que cal lloar la resistència dels nostres restauradors als estralls de la pandèmia i la seva militància de marbre a l’hora de mantenir unes terrasses per les què l’administració municipal du anys fregint-los a impostos amb una avidesa stalinista. Paga la pena explicar la història de tot plegat, insisteixo, ara que la Covid ens ha obligat a entendre que la nostra salut mental també depèn d’una hostaleria que sempre ens posem a la boca d’orgull però que ens reca de salvar.
En els pressupostos 2019-20, l’Ajuntament va incrementar les taxes que els nostres baristes pagaven per disposar d’una terrassa (en algunes zones de la ciutat s’apujaren fins a un 1.400%), basant-se en un informe del 2016 on s’estudiava el preu mitjà dels equipaments en cinc ciutats d’Itàlia. Determinar una taxa fixant-se en un país on la fiscalitat difereix de la nostra ja era una barbaritat important (Barcelona hauria d’haver-se comparat amb la resta de ciutats de l’estat) però, fins i tot abans d’aquest increment, els nostres restauradors ja afluixaven bastant més la mosca que a la majoria de ciutats espanyoles. Enguany, si es comparen carrers similars de Barcelona i Madrid, l’administració Colau fa pagar els sofertíssims baristes un total de cinc vegades més que les taxes de la capital llibertina.
Amb penes i treballs, el Gremi de Restauradors de Barcelona aconseguí una reducció del 75% de les taxes del 2020 i, per imposició de la Llei General Tributària, que no es cobressin als bars els impostos d’unes infraestructures que havien hagut de tancar durant el primer estat d’alarma de primavera i el posterior tancament de tardor. El que demanen els restauradors, en definitiva, és quelcom tan natural i entenimentat com que l’administració no s’aprofiti d’un servei que no els ha estat permès d’oferir (i que, insisteixo, ja era desproporcionat!) i, ja posats a demanar, que l’ajuntament s’anticipi a la situació d’emergència radical que viu l’hostaleria barcelonina reconduint-ne els impostos proporcionalment.
L’administració Colau, i no és la primera, sempre ha mirat amb certa desconfiança el sector de la restauració, com si aquest el formessin grans grups econòmics d’interessos depredadors i obscurs. En el cas de Barcelona, on la majoria dels nostres baristes són petits i mitjans empresaris (molts d’ells han sobreviscut la pandèmia perquè tenen negocis familiars, amb la conseqüent flexibilitat d’horaris i torns), aquest és un prejudici no només fals sinó injustíssim. A la nostra ciutat tothom plora el tancament de Can Lluís o del Romesco, però ningú dedica cinc minuts a escatir per què uns comerços sovint centenaris han abaixat la persiana degut a una situació d’emergència que era molt anterior a l’esclat de la Covid.
L’Ajuntament faria bé espolsant-se els seus absurds prejudicis de l’espatlla per tractar l’hostaleria com una de les primeres i més importants indústries i fonts patrimonials del país. La desconnexió dels nostres polítics amb la restauració és evident, i no és només car a alguns dels nostres mandataris ja fa massa temps que els paguem la parada i la fonda, sinó perquè no han entès que el tancament d’alguns restaurants senyera de la ciutat només és la punta de l’iceberg d’una crisi per la qual tothom somica i ningú no mou les neurones. Ara que molts negocis de la ciutat han ampliat terrasses amb el simple esperit de sobreviure al mal temps, hauria d’ésser l’administració qui faci el gest de salvaguardar-los.
L’Ajuntament faria bé espolsant-se els seus absurds prejudicis de l’espatlla per tractar l’hostaleria com una de les primeres i més importants indústries i fonts patrimonials del país
Escric les notes d’aquesta meva Punyalada sabatina a la terrassa d’Els Pescadors a la deliciosa Plaça Prim del Poble Nou. A casa sempre hem cregut que la militància es demostra reservant i consumint, i és així com reivindiquem les terrasses plantant-nos a la portalada del restaurant de la família Maulini-Duran, en aquesta petita quadrícula de la ciutat que és un dels indrets més tranquils i bells del món. Seguint la canònica empordanesa d’en Josep Mercadé i Jaume Subirós, en Marc Maulini ens deixondeix la gana amb un platet d’espines d’anxova fregida, una menja de pescadors d’embriagadora senzillesa, mentre mostra una plata curulla de gambes i un tros de Roger que és com la guia telefònica del Mediterrani.
He tornat a la terrassa d’Els Pescadors perquè dinant a tocar del bellaombra que li fa companyia amb la fidelitat d’un gos ancià és on he estat més feliç del món. De fet, posats a reivindicar la terrassa militant, no hi ha indret millor; a partir d’aquest fet inqüestionable, que desfilin els calamarsets de Roses i l’Allada de gambeta. Cada nou amic que apareix a la Plaça Prim és un al·leluia de l’existir que troba la calma cruspint-se algun dels nostres millors animalons aquàtics: primer el Turbot de Roses, després el Sant Pere de l’Ametlla de Mar, fet amb patates, tomata i ceba, com l’hem menjat des d’infants sense variació. Jo tempto la sort, ronsa capritxós, amb un arròs de carretes i faves que ha estat creat per tramar migdiades.
Aquesta és la meva terrassa predilecta, juntament amb la del Belvedere (que és la zona zero de l’Eixample i de tot l’univers) i segur que el lector ara em desafiaria amb el seu racó favorit de la ciutat on s’hi amaga una terrassa. Li demano que hi torni, com ja deu haver fet, però que abans tingui la bondat d’agrair el seu barista o restaurador la persistent militància d’un ofici constantment maltractat per una cort d’ineptocràtics mandataris que quan han d’anar pel món sempre s’acompanyen de xefs i sommelliers reivindicant una indústria que després no tenen cap inconvenient de maltractar per sistema, i tot per acabar furtant-li uns calers que no tenen cap incidència en la riquesa global del consistori.
Tingui la bondat d’agrair el seu barista o restaurador la persistent militància d’un ofici constantment maltractat per una cort d’ineptocràtics mandataris que quan han d’anar pel món sempre s’acompanyen de xefs i sommelliers reivindicant una indústria que després no tenen cap inconvenient de maltractar per sistema
A mi m’agrada tornar a les terrasses, i concretament tornar a la d’Els Pescadors, perquè entre les seves taules sempre hi acostuma a trobar-s’hi un d’aquells comunistes que gaudeix de valent fregint la nostra indústria d’impostos i donant-los la tabarra amb discursos de classe mentre ell, per dinar, viu ben feliç jalant-se un Rèmol de Llançà a la Plaça Prim (aquesta tarda, la tradició s’ha mantingut intacta; al comunista del sindicat en qüestió encara li sufraguem un esplèndid cotxe oficial). Realment, això de ser catalans demana un esforç i una paciència titàniques! Però nosaltres, faltaria més, hem pagat i seguirem pagant l’alegria de viure encara que una part del jornal se’ns els quedin els marxistes espanyols.
Si torneu a la Plaça Prim guardeu gana pels dolços, perquè els Maulini fa lustres que compten amb la sort de tenir a la carta algunes obres mestres de la pastisseria Lis d’en Pere Camps. El seu braç de gitano de crema, per favor déu meu, és una cosa que hauria d’estar prohibida i per la què vendríem el nostre escàs patrimoni. Mentre n’acabo l’últim mos, en Pep Maulini s’atansa a la nostra taula i, content de veure’ns saciats, ens recorda com un refinadíssim client seu d’Itàlia, en arribar per primera vegada a la terrassa d’Els Pescadors, afirmà pompós: “ecco, finalmente, il Mediterraneo”. Nosaltres, en efecte, celebrem la sort d’ésser barcelonins de raça mediterrània, i preguem a la comunistada que ens deixi viure en pau.
Torneu a les vostres terrasses predilectes, estimeu la militància dels seus arquitectes, elogieu la resistència dels seus amos… i resem perquè els membres del komintern siguin tan generosos com els seus restauradors a l’hora d’omplir-los l’estómac durant dècades. Santa paciència. Amén.
