Fa poc em comentaven que el quart millor bar del món s’havia adonat d’un fet sorprenent: molts dels seus comensals no s’acabaven el còctel que havien demanat i, aproximadament, se’n deixaven un 30%. La raó no era tant que les combinacions de sabors no agradessin sinó, més aviat, que els visitants tenien una pulsió més enllà de l’alcohol: la fotografia. Un fet ben curiós que planteja una qüestió moderna: als restaurants i als bars, encara s’hi va a menjar/beure?
Ho vaig veure fa poc a la Bodega La Puntual. Una parella demanava amb gran estil una quantitat ingent de plats. Els distribuïa hàbilment sobre la taula, els intercanviava entre ells i ho capturaven tot amb un telèfon de darrera generació. En finalitzar, aconseguien conformar un bodegó tan perfecte com els de Siméon. Però el recompte foodie era colpidor. Nombre de patates braves consumides?: Cinc. D’anxoves?: Tres. De pa amb tomàquet?: Ni tocar-lo. Aquesta gent no era aquí per menjar; hi era per veure i ser vist digitalment.
També m’ho vaig trobar en un restaurant d’un hotel barceloní. Durant tot el sopar, una de les persones de la taula va fer diversos vídeos en directe —per a una audiència que, comprovaria després, no superava els mil usuaris— explicant al detall cada una de les receptes del menú. Les ensenyava de costat i en zenital, fent travellings amb el telèfon i donant voltes a l’aparell com si es tractés d’un aspersor. El futur és més de Wes Anderson que de Kubrick.
Potser per contrarestar aquestes tendències globals, alguns restaurants novaiorquesos han començat a prohibir determinats usos de càmeres als seus menjadors. És el cas de Momofuku Ko, el local de David Chang ubicat a l’East Village amb una taula per a dotze comensals i una minuta que supera els 100 dòlars de preu mitjà. El xef ja havia prohibit l’ús del flash als seus establiments, seguint l’estela del Fat Duck de Heston Blumenthal, però ara s’intenta posar més ferm en la decisió de no permetre que ningú guardi un record digital i, per exemple, no s’hi pot fer cap tipus de gravació en vídeo.
En aquesta línia, recordo perfectament una visita al Disfrutar, ara fa un any, en què vaig trigar més de l’esperat en acabar-me el primer mos del menú. El cambrer, amb els nervis a flor de pell davant la meva insistència fotogràfica, va arribar a la taula obertament molest i va deixar anar un “Ara haurem de tornar a servir aquest passi, perquè desfet no val res”. En realitat vaig sortir guanyant: per 250 euros, vaig accedir a dos primers passis; un desfet i, l’altre, al punt.
I és que podem diferenciar entre dos tipus de foodògrafs: els que demanen plats per fer-ne una foto i marxen sense haver consumit gairebé res, i els que estan una estona traient imatges però, finalment, sí que endrapen. De fet, hi ha un terme que explica una part d’aquest segon cas, que està vinculat a la psicologia del comensal. “La càmera menja primer”, de l’anglès camera eats first, descriu l’acte de fer fotos abans de cruspir-se les receptes, normalment seguit per la pujada de les imatges a les xarxes socials.
D’aquesta manera, el fotògraf alimenta metafòricament la càmera abans d’alimentar-se físicament a ell mateix. I aquí no hi ha només una qüestió d’ego, sinó que alguns especialistes creuen que aquest foodstagramming pot fer que els aliments tinguin millor sabor. Sembla contradictori perquè, en molts casos, aquest àpat estarà més fred que si el degustéssim al moment, però la psique, ja ho sabem, segueix les seves pròpies normes.
Quina és, doncs, la ruta a seguir pels restaurants barcelonins? Haurien de fomentar les fotografies i celebrar-les com a estratègia de màrqueting, o més aviat prohibir-les i alimentar el misteri culinari? Una elecció que també hauria d’estar vinculada a la selecció de la vaixella i de la coberteria —els gots d’El Taller de Piñero poden no ser fotografiats?— i també de l’espai, si és que acceptem que el gust no té res a veure amb l’entorn. La gran pregunta que ens hauríem de fer, però, és si, davant la prohibició de fer vídeos o fotos en un restaurant, seguiríem o no anant-hi.
