De petits, els llegim o expliquem contes (en comprem molts, és l’època en què comprem més llibres) perquè els agraden, perquè ens agrada fer-ho, perquè així ho han fet amb nosaltres. Els donem llibres de textures, aptes per a ser embrutats, llibres moderns, que parlen de pets, culs, monstres de la por o històries de sempre girades del revés, com ara la llegenda de Sant Jordi amb una princesa empoderada i un drac vegetarià. Quan tenen set o vuit anys, els animem a llegir-los ells, els contes, i ho fan.
Si tenim sort, d’aquí passen als juvenils. Ara, els Hollyster de la nostra infantesa (jo recordo que els llegia amb deu anys, perquè la Pam, la filla gran, en tenia deu) són massa edulcorats. El plaer que sentia amb el El club dels set secrets ja no pot ser el mateix per a ells. Aquell quartet de les eines on es reunien, tot bevent llimonada (la mare sempre en preparava) i escrivint coses en llibretes estretes d’espirals que em despertaven una enveja màxima… Potser, si tenim molta sort, passen al Harry Potter. És una lectura que els enganxa i em sembla un petit miracle.
I llavors ve una edat, els tretze, catorze, on tenen pantalles. Això vol dir que s’interessen per les xarxes socials, pels youtubers i per Tik Tok. No van al lavabo amb un llibre, com fèiem nosaltres, sinó amb el mòbil. I segur que ells, de grans, es queixaran del fet que “avui en dia” als lavabos hi ha pantalles d’ordinador i que almenys abans hi havies d’anar amb el propi telèfon. De la mateixa manera que abans criticàvem la tele, que denominàvem “la caixa tonta” i ara envegem aquella escena de la careta d’Els Simpson, on tota la família seu, alienada, mirant —oh, meravella— el mateix programa.
A aquesta edat els agraden les sèries, se les miren, les comenten amb els amics. Per tant, la ficció els interessa. Com a la majoria de nosaltres, que també mirem més sèries que no pas llegim llibres. I a aquesta edat, encara —més endavant t’engegaran— se’ls pot “fer llegir” algun llibre per a adults, ben triat. Dels llibres, allò que no els interessa és l’esforç suplementari del sistema. És arcaic, això de llegir. Has d’agafar un objecte de paper i fixar-hi la vista. Rudimentàriament, anar passant pàgines. És menys cansat mirar que llegir. De fet, quan una sèrie està subtitulada, ja rondinen.
Però de la mateixa manera que limitem el temps de les pantalles, que són tan gustoses, i de la mateixa manera que limitem les vegades que demanem pizza (que és tan bona) i de la mateixa manera que els enviem a dormir, perquè si no, no ho farien, que els fem menjar amanida (que és molt bona) o que els limitem els pressupost, els hem de donar llibres i fer-los-els llegir. Lectura obligatòria? En fi, jo no en diria “verdura obligatòria” o “vuit hores de son obligatòries”.
Veig molt pràctic començar un llibre (no “juvenil”, per a adults) en veu alta, amb ells. Ens meravellarà, primer de tot, que malament que llegeixen. Ens meravellarà, de seguida, veure com s’hi acostumen i milloren a l’instant. Per què fer-los llegir, si no volen? Perquè amb dos o tres dies de fer-ho, com amb dos o tres dies de fer esport, milloren, obren la ment, interioritzen el sistema. Els poden agradar els llibres “vivencials”, basats en fets reals, com El diari d’Anna Frank. El Hamnet, de la Maggie O’Farrell és perfecte per llegir a mitges amb un fill de tretze en endavant. Anar-lo comentant, com quan comentem les sèries. Ser sincers i, si no ens agrada, dir-ho. No agafar coses massa complicades o arcaiques, de primer. Jo, als tretze, no els donaria Oliver Twist. Per què obligar-los? Perquè llegir, com l’esport, pot no acabar sent un plaer, però acabarà no sent una tortura. I els farà millors. Com deia el meu enyoradíssim amic Emili Teixidor, els joves que llegeixen “són més guapos”.
