Barcelona-Nova York: “It’s up to you!”

Mentre Barcelona acaba d’instal·lar unes portes d’en Plensa al Liceu (no pas precisament una de les seves obres més reeixides), vora el riu Hudson ja fa un any que una monumental Carlota plensiana demana silenci a Manhattan, posant-se el dit als llavis. Aquest seria una mica el resum, que ells van de tornada de tot, i que gosen. Mentre a Barcelona es decideix cobrir la Gran Via d’infumables coloraines psicotròpiques, tot argumentant que això farà guanyar espai als vianants i que es tracta d'”urbanisme tàctic”, Nova York ja fa anys que va refer les vies ferroviàries abandonades del High Line i avui és un parc elevat de més de 2 quilòmetres ple d’espècies vegetals de tota mena, obres d’art i actuacions musicals i teatrals, totalment integrat en el paisatge urbà i la vida ciutadana. Es tracta d’una cosa tan difícil de definir, tan fàcil de detectar i alhora tan fonamental per la persistència de l’espècie com el bon gust. L’únic urbanisme que ens ha d’interessar no és el tàctic, sinó l’estratègic, de la mateixa manera que l’únic mètode per transformar una granota en una princesa és amb un petó i no amb un discurs.

A mi no em val l’argument que es tracta d’una altra lliga, un altre pressupost, un altre planeta. No, mirin, això no és cosa només de l’Ajuntament. Des d’aquesta banda es veu millor: fer una ciutat amable és responsabilitat principalment dels seus habitants. Deixar-se perdre establiments emblemàtics no és només culpa de l’alcaldessa, sinó de la nostra creixent desídia envers allò que marca la diferència. Quan obres un restaurant o una cafeteria pots pensar una mica en la Barcelona que vols presentar o bé, en canvi, fer un interiorisme garrepa de xandall. No hi ha cap decisió política a Nova York, sigui d’esquerres o de dretes, més social o més especulativa, que no passi sempre i en tot cas pel filtre de l’estètica. Aquesta és la seva ètica, no és l’urbanisme, estúpids: és la urbanitat. I és així com el seu naturalisme esdevé naturalitat, el seu comunitarisme és simplement comunitat i el seu liberalisme no és res més que llibertat. Les coses, com menys “ismes” tenen, més genuïnes són i més mesura humana demostren. Un excés d'”ismes” no deixa de ser una manera de posar una barrera, ja sigui en forma de cortina de fum o de teló d’acer.

Hi ha moltes coses que Barcelona no pot fer, per dimensió i per història i per mitjans, però pot fer totes aquelles que tenen a veure amb un sentit mínim de la urbanitat. Si ets genuí i de debò tens alguna cosa a dir, no et fan falta artificialitats ideològiques. El gran problema que hem tingut els darrers anys és que la ideologia ha pesat més que el sentit de ciutat: és com aquell art conceptual on t’asseguren mil vegades que l’important és el concepte i tu només tens pressa per arrencar-te els ulls. No, l’important no ha estat mai el concepte: per això Gordon Bunschaft pot ondular el Grace Building, no perquè el concepte faci cap gràcia sinó perquè dibuixa un somriure a la ciutat i li aixeca elegantment les faldilles. I per això l’edifici de la fundació Ford (una fundació per la Justícia Social, alto que us conec), de Roche i Dinkeloo, ofereix un enorme jardí dins l’atri transparent que no és un jardí minimalista, sinó frondós i acollidor: a Nova York si fan un jardí fan un jardí, i no un decàleg d’intencions polítiques. I si fan una plaça hi dediquen tot l’espai possible i tot el relat físic possible, de manera que el paisatge urbà no sembla dissenyat per arquitectes sinó pels millors guionistes.

Hi ha moltes coses que Barcelona no pot fer, per dimensió i per història i per mitjans, però pot fer totes aquelles que tenen a veure amb un sentit mínim de la urbanitat

Manhattan tindria tots els números per semblar la ciutat més artificial del món i, en canvi, és de les que tenen més ànima. Evidentment que també té les seves berrugues gentrificadores, i que els preus dels habitatges nous estan impossibles, però intenten compensar tot això amb talent i imaginació i no a cop de dogma. Mai no se’ls acudiria posar un tramvia a la Cinquena Avinguda, i molt menys si en totes les votacions aquesta idea ha estat tombada per la ciutadania: hi ha un lloc per a cada cosa, i ja fa molts segles que Nova York ja no és New Amsterdam. És tan simple com això, si desitges amb totes les teves forces ser Amsterdam no et preocupis que acabaràs esdevenint Amsterdam. La pitjor gentrificació no és la que provoquen els nous rics o els barris turístics, sinó la gentrificació de les idees, les males còpies, la renúncia a fer un projecte únic i singular. Mentre tu et preocupes de quedar bé a la foto perquè t’has posat el vestit de moda, els millors ja fa estona que intenten crear la moda. Marcar la moda. Ser la moda.

Barcelona havia arribat a ser d’aquesta manera, a marcar estil, a ser única i inimitable. A Barcelona se li demanen moltes coses, d’una banda i de l’altra, des de totes les sensibilitats, però fa massa temps que no té un relat propi. Ara mateix tot són vulgars succedanis de grans conceptes ideològics, però envoltats d’una paràlisi quasi patològica, invocant sempre el record del 92 com si fos una Pompeia cristal·litzada sota les cendres dels anys d’esplendor. Mentre l’esquerra vol imitar Suècia, la dreta només hi aporta uns Jocs Olímpics d’hivern fantasmagòrics i una tercera pista que s’ha explicat com una casella del Monopoly. Mentrestant, a Barcelona només se li demana que sigui Barcelona.

Això és el que sempre et desitgen els que t’estimen. D’altres creuran que et sobra una mica d’aquí, o que et falta allò altre, i encara que tinguin raó l’única frase acceptable és sigues tu mateixa i no t’aturis. Mai no desitjaria a cap dels meus estimats el decreixement. Ni la tàctica com a mode de vida. Ni ser cocapital de res. Ni l’emmirallament en models que no són pensats per a tu. Si has de fer una superilla, fes-la a la teva manera. No pretenguis posar-la a tot arreu, no et repeteixis, no et pensis que estan fetes per a tothom ni que són la solució a tot. I sobretot no perdis les ganes de créixer, ni la imaginació, ni el sentit de l’elegància. Després de quasi deu anys jo m’he trobat una Nova York segura, acollidora, verda, neta, creativa i imparable. I guapa, que és com et poses quan ets tu. No és una ciutat perfecta, no li manquen diverses foscors, però està encantadíssima d’existir i no confon la humilitat amb la rendició. Ni la popularitat amb la vulgaritat, ni el progrés amb la lletjor. Així com nosaltres no hauríem de confondre l’estancament de Barcelona amb Barcelona.