Featured Video Play Icon
Producció i edició: Morrosko Vila-San-Juan

Vicenç Altaió: «M’ha tocat organitzar molts funerals de la nostra cultura»

El pis del poeta Vicenç Altaió –o potser hauríem de dir «la Casa museu Altaió»– és una espècie de cova dels quaranta lladres al tocar de la Rambla, amb les parets plenes de milers de llibres, però també d’obres d’art, escultures, poemes objecte i tota mena de testimonis i records de dècades de contacte i amistat amb els grans noms de la cultura catalana. L’hem visitat perquè ens parli d’alguns d’aquests grans noms del segle XX amb els que va tenir la sort de conviure i col·laborar.

El poeta Vicenç Altaió parla amb l’Albert Forns i en Morrosko Vila-San-Juan per a The New Barcelona Post de la seva relació amb JV Foix, Joan Brossa, Josep Palau i Fabre, Perejaume, Antoni Tàpies i Albert Serra:

Tens una biblioteca espectacular. Ho has llegit tot?
Tot.

Com apareixen, els llibres, a la teva vida? A casa dels pares teníeu una gran biblioteca?
No, a casa hi ha pocs llibres, però molt d’amor als llibres. Els pares llegeixen poc –som sis germans–, però sempre hi ha llibres, te’n regalen pels aniversaris, etcètera. Dos moments que recordo bé: el dia que, amb 16 anys, em regalen un llibre de l’Amado Nervo, un poeta que, tret de Pere Gimferrer, no deu conèixer ningú més a Catalunya, ara mateix. Però era el que jo llegia, i poeta és el que volia ser. També recordo molt La força d’estimar del Martin Luther King, editat per La Mirada, i els llibres de Pierre Teilhard de Chardin.

I llavors hi havia la botiga de llibres i objectes de regal que un monjo que havia penjat els hàbits tenia a Mollet, el poble del costat. Recordo que el meu pare, que era amic seu, m’hi va enviar, «ves a veure’l, que fa el que a tu t’agrada». I hi anava a peu, 7 quilòmetres, i l’ajudava. I aquest noi em va donar a llegir molts autors, com Espriu, però el que més em va impressionar d’ell és que, tornant d’un viatge que va fer a la Mesopotàmia, em va ensenyar un exemplar de l’obra poètica de Salvador Espriu que havia submergit al riu Eufrates. I per mi allò és un descobriment artístic, perquè veig que el llibre també pot ser un objecte portador de significat, en aquest cas amb un Espriu banyat en les aigües fundacionals de la civilització.

«Passeu, passeu, que dels meus ja no en queda cap» em va dir JV Foix; (…) Vaig llegir Foix sense entendre res de res, perquè encara no tenia el sentit de l’idioma ni de la paraula

I amb la literatura catalana, quin contacte tens?
Tu ets petit i l’escola te la foten tota en castellà: et parlen de Frederico García Lorca, ja en aquell moment, i també de Ruben Darío i de Gustavo Adolfo Bécquer, però mai no et citen cap autor català. En canvi a casa veus llibres de l’avi o dels pares, editats en català perquè aleshores ja existeix Edicions 62, ja hi ha hagut tota una modernitat, hi ha hagut una gauche divine que s’ha mogut i ha actuat, i per tant visc les dues cultures de manera habitual, una és l’oficial, l’altra la natural. El franquisme havia sigut molt eficaç, perquè hi havia una part de la cultura catalana que desconeixíem totalment, i no és fins a la universitat que començo a fer-me preguntes.

A la universitat és quan entres en contacte amb Foix, Brossa i els grans poetes.
A la Universitat Autònoma descobreixo i adquireixo consciència de tot aquest món desconegut de la literatura catalana, i en Joaquim Molas ens orienta amb les lectures, i ens fa llegir el Nabí de Josep Carner, i les Elegies de Bierville de Carles Riba. I en un moment donat ens fa triar un poeta per fer un treball, entre els quals hi havia Sagarra, Espriu, Carner, Pere Quart i JV Foix. El nom de Foix era el que em resultava més desconegut, i va ser a través de l’obscur que vaig anar a parar en un poeta que ha sigut per mi d’una gran claredat i que em determina. Vaig arribar a casa seva, vaig trucar a la porta –jo tenia 17 anys i ell estava a punt de fer-ne 80– i quan em va obrir li vaig demanar excuses, i el primer que em va dir en Foix va ser «passeu, passeu» –ens tractava a tots de vos–, «passeu que dels meus ja no en queda cap». És a dir, allò era la trobada d’algú que havia perdut tot el seu marc de vida cultural i d’algú molt jove que tampoc sabia res d’aquella vida cultural. «Passeu, passeu, que ara us toca a vos», va dir-me: Foix tenia ben clara la consciència que ens estava passant la torxa.

T’agradava, la seva poesia?
Vaig llegir Foix sense entendre res de res, perquè encara no tenia el sentit de l’idioma ni de la paraula, i vaig aprendre que és gràcies a la dificultat que s’aprèn un llenguatge, capbussant-me als diccionaris, contràriament al que es diu en el camp de la comunicació vehicular.

Què et va marcar, de JV Foix?
De Foix vaig aprendre coses extraordinàries, segurament la més potent és que nosaltres érem joves revoltats, amb el cabell llarg, però ell repetidament em donava el mateix consell: «Altaió, Altaió: no us penseu pas que perquè porteu el cabell llarg i greixós i les ungles brutes sereu més artista que els demés». Patapam. Amb una sola frase t’educava en el racionalisme higiènic, en l’estètica, en el sentit del treball. I que això t’ho digués un oníric que venia del surrealisme… I després et portava a la seva biblioteca i agafava un clàssic de la Bernat Metge, l’obria i t’hi feia llegir el mateix que t’acabava de dir, per exemple, «no us penseu pas que perquè porteu…». Llavors et deia «Ho veus? Plotí». I et demostrava que, a l’hora de la veritat, la substància humana és sempre la mateixa i són les formes que canvien. De Foix en vam aprendre molt.

«El món no pot anar bé si durant l’estiu tanquen la Filmoteca», diu l’última dedicatòria que em va fer Brossa; (…) Brossa estava prop dels artistes joves i els donava camp per córrer, i allà vaig aprendre a fer el mateix

Al PEN català entres en contacte amb Palau i Fabre. Un home obscur, dius sovint.
El conflicte de Palau i Fabre és el de l’adolescent, que és el que érem nosaltres aleshores. Per tant era el poeta més proper i sabia presentar el sentit de la rebel·lió i de l’atzagaiada juvenil. El primer pròleg que escrivim a quatre mans en Jaume Creus i jo és per un llibre d’en Palau. Ell era un menystingut, a la universitat. Primer, perquè per generació, Palau i Fabre fuig i s’exilia molt jove, i és a l’estranger on connecta a gent amb amplada de mires, Octavio Paz, Pablo Picasso… Quan l’anem a veure per primer cop amb en Jaume Creus després que tornés de Llançà i de l’exili a París, ens trobem que viu a les fosques, il·luminat només per una bombeta baixa. I quan li preguntaves per la seva relació amb Antonin Artaud, veies que obria els ulls com foll en veure que hi havia algú que volia escoltar-lo. Era curiós perquè, quan sortia, sempre duia unes camises molt florides, un tret estilístic que potser he heretat d’ell, però tot i aquest sentit de la llum, tenia un món interior molt tancat. Amb Palau i Fabre vam viure moments extraordinaris. Anys més tard, recordo veure’l un dia a la galeria Joan Prats, amb la cadira de rodes aturada davant d’un quadre del Perejaume on hi havia un horitzó que era com una barra de pa. Estava mirant-se’l atentament, la gent el passava pel costat i ell no els feia cap cas. Amb un amic vam sortir a fer una cervesa i posar-nos al dia, i després d’una llarguíssima conversa, quan vam tornar encara hi havia en Palau allà assegut, mirant el mateix quadre.

Aquesta foscor de Palau i Fabre li venia de la falta de reconeixement social?
És que no estava reconegut. Ell havia escrit una obra molt gran com a poeta, però que ell mateix va tancar ben aviat, i després va iniciar el cicle teatral, però aquí de teatre en català no se’n feia. Tenia algun conte, però encara no havia començat. És a través del contacte amb els joves que aconseguim tornar-lo a posar en escena, i després, d’una manera natural, va venir el mercat i l’editorial Proa va absorbir-lo i el va posar al lloc que li pertocava, de manera que avui en dia ningú discuteix el valor literari de l’obra d’aquesta generació. Però són autors que fa 40 anys no existien per quasi ningú.

Abans de cremar el fèretre de Brossa vam obrir-lo i vam llançar-hi una baralla de cartes

A Joan Brossa també el visites sovint, des de l’època d’estudiant, oi? En aquell taller caòtic, ple de papers per terra: «No em desordeneu res!», diu la Pilar Aymerich que li va dir el dia que va anar-lo a retratar.
El vaig visitar moltes vegades, perquè ara li demanava un poema objecte per la revista Èczema, ara hi havia una revista italiana que volia fer alguna cosa amb ell… Tots aquells papers tenien alguna cosa d’escenografia, perquè un dia vaig anar-hi i no n’hi havia cap, perquè s’havia inundat i s’havien fet malbé. La següent vegada ja hi tornaven a haver papers per tot arreu. En Brossa tenia per costum deixar notes, i en tinc unes quantes guardades [les va a buscar]. Mira, aquesta deu ser de l’any 1975: «Amic Altaió, he hagut de sortir, t’he esperat fins ara, aquí tens el poema tal com vam quedar, t’espero divendres cap a les 18».

Són notes que em deixava i que jo guardava. Aquesta altra me la va donar la Pepa Llopis quan va morir. «Ja està resolt l’affaire dels bitllets. Els farà servir el Vicenç Altaió. També es farà càrrec de la benzina». Era un viatge a València. Són detalls de la vida quotidiana. Tenia pocs llibres del Brossa dedicats, i poc abans que morís, amb una estranya intuïció, el vaig anar a veure allà al carrer Balmes, on recordo perfectament que se’m va queixar: «El món no pot anar bé si durant l’estiu tanquen la Filmoteca».

En Perejaume és algú que viu el màgic i el real en un sol temps

És un prodigi, que guardis tots aquests papers i paperets.
Foix em va donar un consell: «Vos, quan sigueu gran, què voleu ser?» «Jo, com vostè, poeta», li vaig dir. «Doncs tingueu un segon ofici». I així ho vaig fer. Jo tenia molt clar que el meu segon ofici no seria ni la pastisseria, ni tampoc retornar a la indústria familiar de la que havia marxat voluntàriament: el meu segon ofici seria la cultura. I vaig veure que en tot allò hi havia un potencial. Jo vaig néixer desendreçat, però en conèixer Foix, als 17 anys em torno metòdic. És allò de «no us penseu pas que perquè porteu el cabell llarg i greixós i les ungles brutes sereu més artista que els demés». En aquest pis tinc la documentació de tots els llibres que he preparat, en aquella vitrina tots els llibres que he publicat, i tota aquesta prestatgeria són llibres on he participat, amb pròlegs, epílegs o textos en llibres col·lectius. I aquí hi ha tots els llibres del KRTU, en aquesta prestatgeria tots els publicats al Santa Mònica, i després totes les revistes objectuals…

En Brossa va morir aquell desembre, mesos després de la dedicatòria, i vaig encarregar-me del seu enterrament. M’ha tocat organitzar molts funerals de la nostra cultura, de bons amics que se’n van. Recordo que estava aquí a casa i em va truca en Jaume Josa, que sovint feia de xofer al Brossa, i em diu «noi, t’he de donar una mala notícia, en Brossa ha caigut per l’escala i és mort. La Pepa i la família ens demanen si ens podem cuidar de l’enterrament». «El primer que hem de fer», li vaig dir al Jaume, «és dir que per voluntat de la família i del mateix Brossa, no hi haurà protocol i tot serà fila zero». Així ens vam estalviar les pressions de directors de museus, polítics, ministres de cultura, etcètera. Tothom va entrar a acompanyar el difunt en el mateix grau, que és una mesura molt republicana, justament el que era en Brossa. L’enterrament va incorporar música de Mestres Quadreny i de Carles Santos, i fins i tot –i això ho sap molt poca gent– abans de cremar el fèretre vam obrir-lo i vam llençar-hi una baralla de cartes. Ho vam comentar a la família perquè ningú ho considerés una profanació, però vam pensar que en Brossa havia de marxar del món amb unes cartes sense trucar.

Abans del KRTU i el Santa Mònica vas ser comissari de l’Espai 10 de la Fundació Joan Miró. El vas conèixer, a Miró?
No el vaig conèixer a fons, perquè en Miró no parlava. Miró et mirava, tenia uns ulls lluminosos i infantils, somreia, les vegades que el vaig veure sempre va ser així. No teníem converses. Tampoc amb en Brossa, que érem molt amics però tampoc xerràvem gaire. Quan sortíem d’una inauguració, ell ja procurava que s’acabessin les converses per començar el teatre de la vida, i feia poemes acció en directe, el que després hem vist convertits en poemes objecte dins del circuit artístic: agafava un tap i hi clavava una espina de peix, etcètera. Hi ha gent, com Brossa, que transformen la seva vida en una obra d’art, però amb els que no tens una relació intel·lectual. Però ell estava prop dels artistes joves i els donava camp per córrer, i allà vaig aprendre a fer el mateix. Durant la vida he donat confiança i camp per córrer a molta gent. En Brossa ens va ajudar molt amb la revista Èczema, i va aconseguir que ens donessin el Premi Ciutat de Barcelona, tot i ser tant joves.

Coneixes en Perejaume a través d’ell.
Una de les primeres coses que em diu en Joan Brossa quan començo a trobar-m’hi és «he conegut a un igual que tu, ves a veure’l», i es referia a Perejaume. I vaig anar a veure a un joveníssim Perejaume, que en aquell moment no sé si encara vivia a Sant Pol de Mar, d’on eren els seus pares.

En Perejaume és algú que viu el màgic i el real en un sol temps. Amb en Perejaume tenim en comú, com a generació, aquesta participació d’uns llocs sense frontera. Sempre he cregut que en Perejaume era el primer postmodern després de la línia recta de la modernitat, aquells que tenien una escriptura que s’escrivia sempre de la mateixa manera, i on cadascú era perquè tenia un estil diferent i identificable, ja sigui Miró, Tàpies o Chillida. Ell no, ell és reconeixible, però no per l’estil de la seva cal·ligrafia.

Amb en Perejaume vam fer un número molt bonic de la revista Èczema, on hi havia un globus amb un dels seus primers poemes, a la manera brossiana. El poema estava estampat en un globus aerostàtic, i el globus tenia la particularitat que en insuflar-li aire agafava la forma del món. Encenies la metxa, un cotó fluix amb alcohol, i a través de la combustió et trobaves que, a mesura que el globus s’inflava i podies llegir el sonet, a mitja lectura el poema et marxava de les mans i s’envolava cap al cel on, depenent del fred i els vents, aniria a parar a un lector anònim. Era una metàfora molt primerenca, però molt autèntica.

Tàpies tenia una influència altíssima, perquè qualsevol opinió d’ell podia ser determinant per a un altre artista

Parlem d’Antoni Tàpies. Després de Miró i Dalí és el pintor català més important, i malgrat tot, al món artístic d’aquí sempre hi he vist una certa rancúnia cap a la seva figura.
Mira, jo aquests tòpics també els he sentit, però m’entretinc molt poc a fer el xafarder, no hi crec en aquesta mena de revista ¡Hola! traslladada al pla cultural. Jo amb tota aquesta gent he tingut una relació cultural, professional, i d’amistat. I un és aixís, un és aixàs, però sempre he trobat una bona manera d’estar-hi. Hi ha artistes que només treballen per ells, però en el moment que hem hagut de fer un intercanvi ha estat sempre positiu.

Quan preparàvem l’exposició sobre Palau i Fabre amb en Julià Guillamon, per exemple, vam tenir una crisi un dia que en Julià va descobrir unes cartes que al Palau no li agradaven, i l’home va aturar tota l’operació a punt d’inaugurar l’exposició. Així que vaig anar a veure al Palau, i aquella persona tan tancada se’m va obrir i em va demanar perdó i excuses. I no el vaig convèncer renyant-lo, sinó dient-li «escolta, Palau, que aquests diners no són nostres. Que és el país, és Catalunya, que ha posat aquests diners per fer-li una exposició!». I patapam, va ser sentir això i automàticament demanar-me perdó.

Al Tàpies vaig anar-lo a veure moltes vegades i hi havia complicitat i amistat, fins i tot em va fer algun dibuix per alguna coberta. Potser no ha arribat a entendre el tracte no-elevat que jo feia d’algunes de les coses que ell m’havia passat, però jo en tinc records d’una gran potència intel·lectual, i cap al final de la seva vida, records d’una tendresa extrema. Una de les últimes vegades que vaig portar-hi un bon amic, l’Alfredo Jaar, interessat per la relació entre art i política, recordo que en Tàpies va estar xerrant-hi tota l’estona amb la seva mà posada damunt de la meva, i jo no m’ho podia creure, era un moment d’una gran tendresa perquè allò no era propi d’ell.

Però passa que, de vegades, la gent que té poder és molt influent, i la seva opinió pot provocar molts daltabaixos. Jo puc estar parlant amb poetes joves, per exemple, i emetre de manera natural l’opinió sobre l’últim llibre que acabo de llegir, i això a les seves oïdes pot arribar a ser magnificat. I Tàpies tenia una influència altíssima en el sector artístic perquè qualsevol opinió d’ell podia ser determinant per un altre artista.

Albert Serra ha donat funcionament cinematogràfic a la vida radical

Vas anar mai a Campins?
I tant, vaig tenir el privilegi d’anar a Campins a veure l’obra que havia fet durant l’estiu diverses vegades. El primer any tota aquella quantitat ingent d’obra et xocava, cap amic meu produïa tant, però l’any següent entenies que hi havia una sistematització dels formats, de la tècnica, com una mena de calc. I a l’hivern el veies a casa, parlant sobre el món, llegint llibres de ciència, de religions, i editant llibres, normalment de poesia.

I per últim hi ha l’Albert Serra. Us coneixeu de Cadaqués?
No, ens vam conèixer abans. Una noia artista que fa un gran treball al voltant de Marcel Proust em va parlar d’un paio català «semblant a tu» que començava a triomfar a París i deixava tothom estupefacte, i amb el que compartíem imaginari, i em va recordar allò del Brossa, «en conec un igual que tu, ves-lo a veure». I el vaig trucar i em va dir «jo et conec molt, a tu, he llegit els teus llibres», i vam quedar al museu de l’Empordà de Figueres perquè li signés els llibres, una estona abans d’anar a un acte al Museu del Joguet sobre Pere Portabella. I em trobo l’Albert Serra que arriba amb dos sacs plens de llibres. Primer vaig pensar que entre tot el que he escrit potser omplien els sacs, però la meva sorpresa va ser veure que un sac era tot ple del mateix llibre, el Biathànatos o L’elogi del suïcidi i l’altre sac era ple del Tràfic d’idees. Portava 20 llibres de cada, perquè en aquell moment tenia el costum de fer partícips dels llibres als altres, i els regalava als amics. Va ser un moment molt gran, vaig agafar-los i com si res, els vaig anar signant un a un. A Cadaqués ens trobem un dia, ara farà 10 anys, jo estava escrivint a la part de darrere de casa, passa l’Albert Serra i em convida a una festa, perquè ell i la seva comunitat havien llogat un apartament al poble. I aquella nit vam estar xerrant des de quarts de vuit de la tarda fins a les 4 de la matinada, que van telefonar-me per dir-me que s’havia mort Lanfranco Bombelli. Vam passar la nit xerrant l’un davant de l’altre, sense moure’ns de la mateixa rajola, com aquell qui diu. I com que allà hi havia molta gent de Cadaqués, l’endemà el poble anava ple de l’encontre entre dos ximples que s’havien passat vuit hores xerrant.

Què us uneix, amb el Serra?
Tenim una autèntica passió intel·lectual. En Serra ha donat funcionament cinematogràfic a la vida radical, i evidentment que molta gent no podrà entendre la seva manera de fer, o que fins i tot la patirà, però jo, que he viscut altres radicalitats similars amb Pasolini o amb Palau i Fabre, estic preparat per deixar-lo fer i saber-nos trobar en llocs que són totalment impropis i originals.

En Serra em va dir que no llegís res de Casanova, i jo evidentment m’ho vaig llegir tot

I en aquest «deixar-lo fer», vas deixar que et transformés en Casanova.
Sí, a la pel·lícula Història de la meva mort. En Serra un dia em truca, anem a dinar, i em diu que ha pensat que jo podria fer el paper de Casanova. «Però què he de fer?», li vaig preguntar. I ell em va dir «el que has de tenir en compte és, sobretot, que a Romania, on anirem a rodar, hi ha molts ossos salvatges, i com que és possible que en ple rodatge ens en trobem un, has de recordar de treure’t la roba i baixar la muntanya no pel dret, sinó fent ziga-zagues». «Ah, ja ho entenc», li vaig dir, «com el Miró, que dibuixava aquelles línies en totes les direccions». Vaja, que ens vam entendre molt fàcilment.

Em va dir que no llegís res de Casanova, i jo evidentment m’ho vaig llegir tot perquè tot sigui tal com sóc, triturat, que la cultura sigui vida i no es noti, i que hi hagi un híbrid entre allò d’original que hi aportarem. I finalment vam deixar que en Serra fes el seu treball filològic, perquè nosaltres la realitat l’enregistrem en un temps continu, i llavors el muntatge és la mare dels ous: saber destriar i construir moments. El seu mètode en aquell moment era enregistrar-ho tot durant la vida, i després fer un treball infatigable de veure-ho tot i muntar-ho segons uns criteris que potser no són de lògica ni de sintaxis, sinó que poden ser combinatòries de colors, de pauses, etcètera. La pel·lícula és molt particular, molt original i molt dura, però quan vam passar-la a Locarno, el gran festival europeu del cinema d’assaig, de seguida va ser súper estimada, i la gent va tenir la capacitat de mirar-la i destacar-la. En aquests moments, el Serra s’ha convertit, després de Dalí, de Miró i naturalment de Tàpies, en l’artista català més gran i amb més reconeixement internacional.