transformació digital
Foto de Ricardo Feriche

L’hora dels humanistes

El canvi durant els darrers lustres ha estat frenètic, impulsat, sobre tot, per un convenciment indiscutit: qui no encari la transformació digital el món li passarà pel damunt. O digital o res. La qüestió no és qui ha de dirigir l’evolució de la tecnologia sinó en base a quins principis ho fa.
Q

uan encara no hi havia Internet ni res que s’hi assemblés, el director de la divisió digital d’una multinacional del món editorial comentava que, des que havia deixat de treballar per al “paper” i es dedicava al “digital”, el seu nivell d’estrès s’havia disparat. “Em costa dormir a les nits, abans vivia més tranquil”, deia. Era un departament de creació recent que en aquell moment s’encarregava de les col·leccions en CD.  Costa d’imaginar en quin estat es troba ara el seu sistema nerviós si encara pertany a la divisió digital. Probablement fa temps que va demanar la tornada al “paper” o la jubilació anticipada.

El canvi ha estat frenètic, impulsat, sobre tot, per un convenciment indiscutit: qui no encari la transformació digital el món li passarà pel damunt. O digital o res. Aquesta evidència té dues cares. La de l’oportunitat que suposa descobrir un món nou encara incert i la de l’amenaça davant d’una escalada tecnològica que no controlem.

Esko Kilpi, reconegut professor finlandès especialitzat en l’economia de l’era post industrial, sosté que el futur està en una societat centrada en les capacitats humanes augmentades per la tecnologia. Kilpi defensa que la tecnologia ha de ser una eina per a l’home, no el seu substitut. “Totes les  decisions empresarials són decisions morals -diu Kilpi-. Assistim a un gran deteriorament de la política, i crec que el sector empresarial ha d’estar a l’altura de les circumstàncies. És el moment que les empreses demostrin el seu sentit de la responsabilitat”.

 

Res de nou en el concepte, però sembla necessari recordar aquests principis morals en una època en què sembla que la tecnologia camina desbocada en una altra direcció. La de la substitució massiva dels treballadors. Si ho pot fer una màquina per què hauria de fer-ho un home?

No és un debat nou. La història dels canvi tecnològics (n’hem de dir revolucions?) ha anat acompanyada d’accions i reflexions sobre els beneficis o perjudicis de la tecnologia. Des dels emprenedors entusiastes als ludites de Manchester que cremaven fàbriques o els tecno-escèptics del segle XXI.

Com es fa? Com s’aconsegueix que la tecnologia, en l’època de la intel·ligència artificial i el Big Data, no es desboqui?

Hi ha veus que advoquen per un futur de la tecnologia que passi per les humanitats. L’estiu passat, la Harvard Business Review recollia tres publicacions recents que tracten aquesta qüestió. A The Fuzzy and the Techie, Scott Hartley, inversor en capital risc, defensa que la tecnologia serà tan fàcil de fer servir que requerirà ments preparades per donar-li un ús adequat.

Cents and Sensibility,  Gary Saul Morson i Paul Shapiro, professors de la Universitat de Northwestern, denuncien que l’economia tendeix a oblidar l’efecte de la cultura en la presa de decisions, la utilitat de la història per explicar les accions de la gent i les consideracions ètiques.

I a Sensemaking. The Power of humanities in the Age of the Algorithm, el consultor Christian Madsbjerg defensa que el coneixement profund també en els negocis depèn no tan de la quantitat de dades disponibles sinó de l’estudi i la interpretació que en facin els humans.

En un article publicat a La Vanguardia el juliol passat, Frank Ponti, professor d’Eada Business School, argumentava que la innovació s’assembla més a la feina d’un antropòleg que a la d’un enginyer.  “La innovació no comença amb la tecnologia, sinó com una necessitat –deia Ponti. Després de trobar la necessitat, haurem d’atendre com resoldre-la. Només aquí començarà a tenir un paper rellevant la tecnologia“.

Tant de bo hi hagués un canvi de lideratges més orientat al cervell i al cor de la humanitat que a la butxaca o a l’ambició d’alguns dels seus components. Almenys, serviria per donar feina als humanistes, tan malmesos últimament.

Però també hi veus escèptiques. Schaun Wheeler, antropòleg nordamericà i científic de dades, va provocar una polèmica a les xarxes arran d’uns tuits en què posava en qüestió el valor que assignatures de ciències socials podien aportar als plans d’estudi sobre Intel·ligència Artificial. Wheeler argumentava que “els estudiants necessiten matèries que els proporcionin resultats, no matèries basades en actes de fe”.

En tot cas, el debat no s’hauria de limitar a qüestionar qui ha de dirigir l’ús de la tecnologia sinó en base a quins principis evoluciona. Els del mercat, únicament? Els del rendiment i la productivitat? Seguirem deixant el control de les eines a empreses privades globals? Quin paper tindran les administracions en països cada cop més endeutats? Quina força tindrà el poder polític davant de corporacions que acumulen excedents inabastables?

Si es manté la tendència dels darrers anys, es consoliden els valors actuals i augmenta la posició dels monopolis tecnològics els humanistes serviran de poc. Potser se’ls aprofitarà per fer més eficaç i suggestiu el domini dels que utilitzen la tecnologia per augmentar el desconcert de la humanitat i extreure’n profit.

Podeu trobar més articles com aquests al blog Collateral Bits, que lidera el periodista Joan Rosés, i que és un espai de reflexió i anàlisi sobre el efectes de la tecnologia en la vida social, l’economia, la política, l’individu i l’ètica. Ofereix aportacions pròpies i seleccionem treballs destacats que es publiquen arreu del món ja siguin articles periodístics, treballs acadèmics, entrevistes, xerrades o debats.