La gran novel·la polifònica de Barcelona

Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar i Jordi Coca cerquen per a TheNBP similituds entre la Barcelona actual i la de les èpoques en què situen les obres que conformen la meitat de l’heptalogia 'Matar el monstre'
E

l dimecres 9 de maig arriba a les llibreries Els ulls dels homes mentiders de Jordi Coca, quart lliurament dels set que conformen ‘Matar el monstre’ de Comanegra. Dèiem en un article anterior que no seran els assaigs que aquests dies forneixen els prestatges de les llibreries els qui definiran la Barcelona del procés, sinó la ficció. Aquest projecte editorial encara és més ambiciós. Pretén bastir un gran fresc polifònic de la ciutat a partir de set novel·les de set autors de distinta generació i estil.

Cadascuna d’elles és independent de la resta, però a la vegada es lliga a les altres per un homenatge a Frankenstein com a teló de fons i amb un personatge que apareix en totes, però amb el nom canviat. El 1818, enguany fa dos segles, va editar-se el Prometeu Modern de Mary Shelley que un segle després el cinema acabaria de popularitzar. La història paral·lela d’aquesta figura misteriosa que les enllaça totes el lector la podrà resoldre el proper Nadal, quan les darreres tres obres —Secundaris de Núria Cadenes, Vindràs amb mi després del diluvi de Mar Bosch i Angèlica i Rafel de Miquel de Palol, siguin al carrer.

Un autor poua del passat, però ho fa de manera inevitable des de la seva vivència del present. TheNBP ha demanat a cadascun dels quatre primers autors que participen del projecte que duguessin el seu personal exercici de ficció una mica més enllà i cerquessin quines similituds han trobat entre les èpoques en què situen la trama de la seva respectiva novel·la i la Barcelona contemporània.

El 1818 les circumstàncies familiars obliguen a una jove, Carme Coroleu, a posar-se al capdavant d’una fàbrica familiar d’indianes. La ciutat surt de la guerra del Francès enmig d’un auge liberal, però a la vegada constreta per les seves muralles i la seva població creixent. Ada Castells, autora de La primavera pendent, que obre l’heptalogia considera que hi ha un dring actual en aquella època perquè «Barcelona no pot progressar econòmicament per culpa d’un Borbó que es manté impermeable als canvis. Ferran VII ha estat El deseado, però a l’hora de la veritat no fa cas de la Constitució de Cadis que donava certa esperança de canvi en un país assetjat per l’anquilosament i l’aprofitament dels oligarques».

Susanna Rafart: Barcelona, que és «com una dama de món, admira i és admirada, se sap bellíssima, i mostra els seus secrets i encants amb una certa vanitat. La veu i la força li ve de totes les dones anònimes que la sostenen ahir i avui».

En un salt fins el 1888, any de l’Exposició Universal, La fugida d’Urània de Susanna Rafart trava les aventures de fotògrafs incipients que copsen el moment de tot, de la misèria i la industrialització, del progrés i de la impostura. El protagonista, un pintor frustrat, Eugeni Bellavista, es dedica a la fotografia galant i posa aquestes contradiccions al descobert. I és que segons l’autora, «Barcelona ha estat sempre una ciutat que s’exposa a la mirada externa». Una urbs, afegeix, que «com una dama de món, admira i és admirada, se sap bellíssima, i mostra els seus secrets i encants amb una certa vanitat. La veu i la força li ve de totes les dones anònimes que la sostenen ahir i avui».

Julià de Jòdar, que va ficcionar un barri perifèric de Barcelona en els anys quaranta i cinquanta de postguerra a la celebrada trilogia L’atzar i les ombres, en l’exemple més diàfan d’allò que podria ser una ficció de la Catalunya del Der Prozess actual, ataca en aquesta ocasió l’any 1929. Per fer-ho recupera la figura de Gregori Salicrú arribat a Can Tunis per treballar en un laboratori metal·lúrgic. Allí s’experimenta amb els obrers més miserables per assolir un pretès ‘Superhome metal·lúrgic’. El paral·lel requerit amb Frankenstein és evident. L’autor transita per una Barcelona en plena Dictadura primorriverista, en  què hi veu drings d’actualitat com ara unes «elits econòmiques subordinades a l’Estat espanyol en crisi i un catalanisme republicà a l’alça».

Passada la Guerra Civil, apareix la ciutat de 1968. L’Ernest, fill d’una família burgesa i connivent amb el franquisme, passa a formar part dels moviments universitaris antifranquistes i fins i tot viu al París del famós maig d’aquell any, l’abast del qual encara debatem en el seu cinquantè aniversari. L’autor d’aquesta novel·la, que apareix coincidint amb el mes del terrabastall francès, és Jordi Coca. L’escriptor troba que la Barcelona d’aleshores no tenia res a veure amb la d’ara. I ho argumenta, «un dels grans canvis és la fesomia humana i cultural: els anys seixanta tot era més homogeni, no hi havia tants contrastos com ara; una altra diferència era que el català escrit i parlat encara es movia gairebé en la clandestinitat. I anhelàvem la democràcia, convençuts que un sistema polític diferent ens garantiria la felicitat».

A la tardor i a l’hivern les tres darreres novel·les del projecte ‘Matar el monstre’, en què ha col·laborat l’Ajuntament, transcorreran en la Barcelona de 1992, 2004 i 2018. S’aproximaran cada vegada més a l’urbs del lifestyle, el business, el talent i el valor afegit. Una ciutat que, diu Castells, «com sempre fa la viu-viu i progressa a base d’apostes urbanístiques que la transformen», amb la contribució de «l’espurna de la resistència que encara tenim», afegeix Rafart, amb «menys ingenuïtat que la de fa mig segle», assenyala Coca, i tot plegat en el marc, segons Jòdar, del contrast entre «urbanisme i especulació amb l’habitatge i els desnonaments».

La gran novel·la polifònica de Barcelona

Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar i Jordi Coca cerquen per a TheNBP similituds entre la Barcelona actual i la de les èpoques en què situen les obres que conformen la meitat de l’heptalogia 'Matar el monstre'
E

l dimecres 9 de maig arriba a les llibreries Els ulls dels homes mentiders de Jordi Coca, quart lliurament dels set que conformen ‘Matar el monstre’ de Comanegra. Dèiem en un article anterior que no seran els assaigs que aquests dies forneixen els prestatges de les llibreries els qui definiran la Barcelona del procés, sinó la ficció. Aquest projecte editorial encara és més ambiciós. Pretén bastir un gran fresc polifònic de la ciutat a partir de set novel·les de set autors de distinta generació i estil.

Cadascuna d’elles és independent de la resta, però a la vegada es lliga a les altres per un homenatge a Frankenstein com a teló de fons i amb un personatge que apareix en totes, però amb el nom canviat. El 1818, enguany fa dos segles, va editar-se el Prometeu Modern de Mary Shelley que un segle després el cinema acabaria de popularitzar. La història paral·lela d’aquesta figura misteriosa que les enllaça totes el lector la podrà resoldre el proper Nadal, quan les darreres tres obres —Secundaris de Núria Cadenes, Vindràs amb mi després del diluvi de Mar Bosch i Angèlica i Rafel de Miquel de Palol, siguin al carrer.

Un autor poua del passat, però ho fa de manera inevitable des de la seva vivència del present. TheNBP ha demanat a cadascun dels quatre primers autors que participen del projecte que duguessin el seu personal exercici de ficció una mica més enllà i cerquessin quines similituds han trobat entre les èpoques en què situen la trama de la seva respectiva novel·la i la Barcelona contemporània.

El 1818 les circumstàncies familiars obliguen a una jove, Carme Coroleu, a posar-se al capdavant d’una fàbrica familiar d’indianes. La ciutat surt de la guerra del Francès enmig d’un auge liberal, però a la vegada constreta per les seves muralles i la seva població creixent. Ada Castells, autora de La primavera pendent, que obre l’heptalogia considera que hi ha un dring actual en aquella època perquè «Barcelona no pot progressar econòmicament per culpa d’un Borbó que es manté impermeable als canvis. Ferran VII ha estat El deseado, però a l’hora de la veritat no fa cas de la Constitució de Cadis que donava certa esperança de canvi en un país assetjat per l’anquilosament i l’aprofitament dels oligarques».

Susanna Rafart: Barcelona, que és «com una dama de món, admira i és admirada, se sap bellíssima, i mostra els seus secrets i encants amb una certa vanitat. La veu i la força li ve de totes les dones anònimes que la sostenen ahir i avui».

En un salt fins el 1888, any de l’Exposició Universal, La fugida d’Urània de Susanna Rafart trava les aventures de fotògrafs incipients que copsen el moment de tot, de la misèria i la industrialització, del progrés i de la impostura. El protagonista, un pintor frustrat, Eugeni Bellavista, es dedica a la fotografia galant i posa aquestes contradiccions al descobert. I és que segons l’autora, «Barcelona ha estat sempre una ciutat que s’exposa a la mirada externa». Una urbs, afegeix, que «com una dama de món, admira i és admirada, se sap bellíssima, i mostra els seus secrets i encants amb una certa vanitat. La veu i la força li ve de totes les dones anònimes que la sostenen ahir i avui».

Julià de Jòdar, que va ficcionar un barri perifèric de Barcelona en els anys quaranta i cinquanta de postguerra a la celebrada trilogia L’atzar i les ombres, en l’exemple més diàfan d’allò que podria ser una ficció de la Catalunya del Der Prozess actual, ataca en aquesta ocasió l’any 1929. Per fer-ho recupera la figura de Gregori Salicrú arribat a Can Tunis per treballar en un laboratori metal·lúrgic. Allí s’experimenta amb els obrers més miserables per assolir un pretès ‘Superhome metal·lúrgic’. El paral·lel requerit amb Frankenstein és evident. L’autor transita per una Barcelona en plena Dictadura primorriverista, en  què hi veu drings d’actualitat com ara unes «elits econòmiques subordinades a l’Estat espanyol en crisi i un catalanisme republicà a l’alça».

Passada la Guerra Civil, apareix la ciutat de 1968. L’Ernest, fill d’una família burgesa i connivent amb el franquisme, passa a formar part dels moviments universitaris antifranquistes i fins i tot viu al París del famós maig d’aquell any, l’abast del qual encara debatem en el seu cinquantè aniversari. L’autor d’aquesta novel·la, que apareix coincidint amb el mes del terrabastall francès, és Jordi Coca. L’escriptor troba que la Barcelona d’aleshores no tenia res a veure amb la d’ara. I ho argumenta, «un dels grans canvis és la fesomia humana i cultural: els anys seixanta tot era més homogeni, no hi havia tants contrastos com ara; una altra diferència era que el català escrit i parlat encara es movia gairebé en la clandestinitat. I anhelàvem la democràcia, convençuts que un sistema polític diferent ens garantiria la felicitat».

A la tardor i a l’hivern les tres darreres novel·les del projecte ‘Matar el monstre’, en què ha col·laborat l’Ajuntament, transcorreran en la Barcelona de 1992, 2004 i 2018. S’aproximaran cada vegada més a l’urbs del lifestyle, el business, el talent i el valor afegit. Una ciutat que, diu Castells, «com sempre fa la viu-viu i progressa a base d’apostes urbanístiques que la transformen», amb la contribució de «l’espurna de la resistència que encara tenim», afegeix Rafart, amb «menys ingenuïtat que la de fa mig segle», assenyala Coca, i tot plegat en el marc, segons Jòdar, del contrast entre «urbanisme i especulació amb l’habitatge i els desnonaments».