Featured Video Play Icon

La ciutat al divan

El periodista i escriptor Miquel Molina ens avisa de la necessitat de replantejar la ciutat i fer-ho des de la cultura

Barcelona és una pacient difícil i molt observada. Passa sovint per la consulta i recau constantment. Encara que també té una energia descomunal que la fa capaç de sobreposar-se als cops més durs.

Miquel Molina, director adjunt de La Vanguardia i analista atent de la ciutat, ha emprès la tasca d’analitzar la situació en què ens trobem i proposar idees per donar-li un nou impuls. El resultat té forma d’avís per a navegants: “Alerta Barcelona. Adiós a la ciudad autocomplaciente” (Libros de Vanguardia).

Què és “Alerta Barcelona”?

És un intent d’avaluar la situació de la ciutat després d’una sèrie de circumstàncies que han alterat el seu ritme habitual. La conflictivitat política, els atemptats de l’any passat, una crisi econòmica molt forta … He anat a buscar, temps enrere, tot un seguit de decisions que ens porten a pensar que la ciutat té un problema d’idees-força per tirar-la endavant.

Cal un projecte de ciutat? 

Sí, cal un model. El model del que ha viscut aquesta ciutat des dels Jocs Olímpics s’ha anat erosionant, una mica per falta d’interès per part de tots. Hi ha hagut un moment en què aquesta ciutat ha funcionat tan bé que ens ha semblat que no calia pensar en com diversificar, com apostar per nous sectors … Ha estat un responsabilitat conjunta, de tots els partits polítics i d’una societat que ha baixat el seu nivell d’exigència. Fins al punt que en el debat que hem viscut darrerament amb el procés independentista Barcelona ha deixat de figurar com a subjecte polític i ha quedat massa subordinada a les postures d’un i altre bàndol.

Quins creus que són ara mateix els principals reptes de ciutat?

Aquesta ciutat té urgència de posar en marxa la màquina de fabricar bones notícies. Hem patit un dany important en la nostra reputació per diferents motius (conflictivitat política, degradació de la convivència, etc.) I això, en una ciutat que està molt observada, fa que l’efecte s’amplifiqui. Així que hem d’intentar vendre les coses que fem bé, que són moltes, i procurar estar menys a la defensiva i intentar anar a buscar noves oportunitats. Amb el tema del Brexit estem veient que hi ha moltes ciutats, com París, que s’estan movent molt per captar tot allò que pot ser expulsat del Regne Unit. I un altre aspecte important és determinar per quins sectors cal apostar. Hi ha sectors com la tecnologia, la música o el llibre que mereixen una aposta ferma.

Al teu llibre apostes per la cultura com a principal motor del model de ciutat.

Crec que no hi pot haver cap altre model. Barcelona no és res més que cultura, si entenem la cultura en un sentit ampli, que pot incloure el sistema d’excel·lència educatiu (tant públic com privat), el món de la investigació científica, etc… L’aposta, evidentment, és pressupostària. Però també hi ha una aposta de determinació política, de portar la cultura al primer nivell. I ara no estem a l’alçada. També cal aprofitar la cultura per aconseguir un turisme de més qualitat.

Què creus que passarà amb les empreses que han marxat?

Sóc pessimista. Crec que pot tenir un efecte negatiu o molt negatiu per a Barcelona, ​​depèn de com sapiguem compensar-ho. És molt improbable que tornin les empreses amb el clima actual d’inestabilitat política. Les empreses volen tranquil·litat i previsibilitat. I el que hem de fer és compensar aquesta marxa amb la incorporació de nous actors. És difícil, perquè qualsevol empresa que vulgui fer inversions a Barcelona es planteja per què les locals han marxat. Però estem veient que hi ha sectors, com el tecnològic, on sembla que això té menys rellevància. El gran risc que corre Barcelona és que les empreses que han mogut la seva seu fiscal acabin finalment deixant aquí la seva empresa en mans de delegats. I que Barcelona es converteixi en una ciutat de delegats territorials. Quan necessites un patrocini per a una òpera o necessites una inversió publicitària en el teu mitjà de comunicació és molt més fàcil parlar-ho amb el president de la companyia que amb un delegat. La ciutat corre un risc de devaluar-se.