Juan Marsé, conviccions contra convencions

El 2016 es van complir cinquanta anys de la publicació de ‘Últimas tardes con Teresa’, una de les millors novel·les espanyoles del segle XX, i l’escriptor ho celebrarà amb una nova entrega literària
E

l 1987, Juan Marsé es definia en tercera persona en l’últim retrat de Señoras y señores: “No ha tingut molt de gust d’haver-se conegut, hauria preferit passar de llarg de si mateix… El tipus és baix, desmanegat, poc parlador, taciturn i burleta. No es considera un intel·lectual, i suporta malament que el tractin com si ho fos. Estima les tavernes i les papereries de barri i els flancs lluminosos dels quioscos que exhibeixen còmics i novel·les barates d’aventures. Les banderes li produeixen autèntic terror. Menja amanides i escriu a mà.” Trenta anys abans, el 1957, ja apuntava maneres en una carta a Paulina Crusat, la seva “fada padrina” literària: “No pensi que em considerava un ‘elegit’ —ho creia als 18 anys—, perquè si hagués de definir-me una mica diria que sóc bastant gandul, amb molt poca empenta per a certes coses que mereixen afecte i atenció, i amb escassa capacitat d’afecte extern envers els altres (voldria ser un d’aquells fills que fan petons a la mare sovint, però no ho sóc, i no em pregunti per què) ja em sap prou greu…”.

Més aniversaris. El 2016 va complir mig segle Últimas tardes con Teresa. L’escriptor recorda el periodista Manuel Del Arco quan li va comunicar que havia guanyat el premi Biblioteca Breve i la premsa l’esperava al Museu Marés. Marés… Marsé. L’autor i els seus personatges: Manolo, el Pijoaparte, intentant canviar la barraca del Carmel per una torre burgesa a Sarrià o Cadaqués. El murcià, aquest epígon bronzejat i suburbial del Julien Sorel stendhalià; o la rossa Teresa, “amb un mocador vermell que treia el nas per la butxaca de la seva gavardina blanca i amb una tremolosa disposició musical a les cames”. Quan Seix Barral va reeditar Últimas tardes con Teresa, Arturo Pérez-Reverte en va destacar el caràcter perenne: “Segueix tan fresca com quan va ser escrita. Ni tan sols els imbècils que llavors van perdonar a contracor la vida al seu autor, els ressentits o els paràsits que viuen d’explicar com escriurien ells —si volguessin— els llibres que escriuen altres, s’atreveixen a discutir que Manolo Reyes, àlies Pijoaparte, és un dels personatges més ben traçats en la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX.”

Com desvela Josep Maria Cuenca a Mientras llega la felicidad, la biografia de Marsé arrenca com una novel·la. Fill de Domingo Faneca i Rosa Roca, el nen que s’havia de dir Joan Faneca Roca va acabar sent Juan Marsé Carbó. Segons Berta Carbó, la seva mare adoptiva, ella havia perdut el seu fill: la trobada fortuïta en un taxi amb el pare biològic d’aquell nen orfe d’una altra mare va fer possible l’adopció. La realitat és que Domingo Faneca i Pep Marsé, el seu pare adoptiu, es coneixien del partit separatista Estat Català, una amistat perillosa a la Barcelona de la postguerra. La “història del taxi”, apunta Conca, va ser un imaginatiu relat de la Berta: “Avui es pot dir que Juan Marsé va venir al món no amb un pa sota el braç, sinó amb una novel·la: la que la seva mare ‘va escriure’ per a ell.”

“Per què hom escriu té cinquanta mil respostes. Jo, perquè no sé fer una altra cosa. O perquè estic en desacord amb un món que no està ben parit: la ficció ofereix alternatives a aquesta realitat que no agrada.”

Haurien de passar molts anys perquè l’escriptor conegués els seus orígens amb detall: “No vaig tenir mai gaire interès a bussejar per aquí i si no ho vaig fer va ser per no molestar els meus pares adoptius… Quan Cuenca es va posar a investigar sobre la meva família el vaig deixar fer. Va descobrir coses tan sorprenents en el meu arbre genealògic com uns Ponce de León descendents dels conqueridors…” La gratitud al pare adoptiu queda patent en la dedicatòria de Un día volveré: “A Pep Marsé, el meu pare, que em va ensenyar a combinar la conscienciació amb l’escalivada.” Però amb el pas dels anys, ni tan sols la memòria és el que era, reconeix l’escriptor: “Es produeix una mena de degradació de les conviccions i s’imposa una certa ambigüitat moral pel que fa a personatges i fets que consideraves terminants.” Per exemple, la figura del pare absent, que es reitera i idealitza en les seves primeres novel·les reapareix amb perfil menys digne a Rabos de lagartija o Caligrafía de los sueños.

Crescut al barri del Guinardó, l’escriptor acota les seves novel·les en la memòria, aquest “paradís del qual ningú no et pot expulsar”. El Territori Marsé és barri i claraboia, sala de cinema, paper de tebeo i erotisme a la penombra. Una Barcelona que ja només sobreviu en la literatura. La d’avui li sembla “una ciutat de disseny amb el turisme com a font d’ingressos”. Ens preguntem si la Síndrome Bartleby que va diagnosticar Enrique Vila-Matas sotja l’escriptor; mirem de reüll el retrat de Gil de Biedma que presideix els seus treballs i dies. “Jaime va concloure que ja no tenia res a dir com a poeta”, comenta Marsé. Però aquest no és el seu cas. Ara acaba una novel·la i té dos projectes més in mente: “Per què hom escriu té cinquanta mil respostes. Jo, perquè no sé fer una altra cosa. O perquè estic en desacord amb un món que no està ben parit: la ficció ofereix alternatives a aquesta realitat que no agrada.” Arrelat a la pàtria de la infantesa i la literatura, li sobren les perilloses identitats nacionalistes. Quan surt el tema recorre a Stephen Dedalus a Retrat de l’artista adolescent: “M’estàs parlant de nacionalitat, de llengua, de religió. Bé, aquestes són les xarxes de les quals jo he d’intentar escapar-me…”

S’escapa, i tant que s’escapa, tant com quan intentem treure-li alguna cosa de la nova novel·la. Marsé fa una ganyota i cita Hemingway: explicar una història encara per acabar porta mala sort. Però ens en fa cinc cèntims: “L’eix de la trama és una requisitòria sobre un individu que trenta anys enrere va cometre un crim i després d’una teràpia molt agressiva recorda com el va cometre però no sap per què…” Abans que ens precipitem amb etiquetes, ens adverteix que no és novel·la negra, un gènere que detesta. “Va sobre els paranys de la memòria i l’oblit com a teràpia… A l’autor de la requisitòria amb l’assassí li encarreguen un projecte de guió sobre aquest assassinat i manté amb ell una sèrie de xerrades… I ja he explicat massa!”, conclou.

Marsé ha pronunciat la paraula guió, cavall de batalla de les fallides adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. Mirem al voltant i estem envoltats de fotografies en blanc i negre. La literatura, i el cinema, viure altres vides… Tornem a l’autoretrat de Señoras y señores: “Emmascarar-se, disfressar-se, camuflar-se, ser algú altre. El coiot de Las Ánimas. El geperut del cinema Delicias. El vampir del cinema Roxy. El monstre del cinema Verdi. Nostàlgia de no haver estat algun d’ells.” La versió cinematogràfica d’una novel·la, subratlla, “no té per què cenyirse de manera absoluta a l’obra literària…” N’hi demanem exemples: “Nazarín i Tristana. Buñuel adapta Galdós, però les històries són de Buñuel. Per explicar-te la novel·la ja tens la novel·la i te la llegeixes. L’error de les adaptacions de les meves obres és que els directors volien ser massa fidels als textos.” Més versions reeixides? “Coppola i Conrad a Apocalypse Now, Welles i Shakespeare a Campanades a mitjanit, Burgess i Kubrick a La taronja mecànica…”

Marsé imprimeix caràcter a la seva escriptura. Sempre insubornable. El jove amb samarreta al taller de joieria obsessionat amb el crim de Carmen Broto i les aventis que inspirarien, anys més tard, Si te dicen que caí. El Marsé, ja escriptor, amb la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete, entre mans. La diminuta habitació del carrer Martí: màquina d’escriure, llum de flexo i una foto d’Edith Piaf penjada amb xinxetes a la paret. El Marsé octogenari que somia com un nen a Noticias felices en aviones de papel. A les prestatgeries, la sensual Betty Boop, Stevenson, les muses del Hollywood que va embruixar Xangai i el lema de capçalera: “La pulcritud en la feina és l’única condició moral de l’escriptor.”

 

Juan Marsé, conviccions contra convencions

El 2016 es van complir cinquanta anys de la publicació de ‘Últimas tardes con Teresa’, una de les millors novel·les espanyoles del segle XX, i l’escriptor ho celebrarà amb una nova entrega literària
E

l 1987, Juan Marsé es definia en tercera persona en l’últim retrat de Señoras y señores: “No ha tingut molt de gust d’haver-se conegut, hauria preferit passar de llarg de si mateix… El tipus és baix, desmanegat, poc parlador, taciturn i burleta. No es considera un intel·lectual, i suporta malament que el tractin com si ho fos. Estima les tavernes i les papereries de barri i els flancs lluminosos dels quioscos que exhibeixen còmics i novel·les barates d’aventures. Les banderes li produeixen autèntic terror. Menja amanides i escriu a mà.” Trenta anys abans, el 1957, ja apuntava maneres en una carta a Paulina Crusat, la seva “fada padrina” literària: “No pensi que em considerava un ‘elegit’ —ho creia als 18 anys—, perquè si hagués de definir-me una mica diria que sóc bastant gandul, amb molt poca empenta per a certes coses que mereixen afecte i atenció, i amb escassa capacitat d’afecte extern envers els altres (voldria ser un d’aquells fills que fan petons a la mare sovint, però no ho sóc, i no em pregunti per què) ja em sap prou greu…”.

Més aniversaris. El 2016 va complir mig segle Últimas tardes con Teresa. L’escriptor recorda el periodista Manuel Del Arco quan li va comunicar que havia guanyat el premi Biblioteca Breve i la premsa l’esperava al Museu Marés. Marés… Marsé. L’autor i els seus personatges: Manolo, el Pijoaparte, intentant canviar la barraca del Carmel per una torre burgesa a Sarrià o Cadaqués. El murcià, aquest epígon bronzejat i suburbial del Julien Sorel stendhalià; o la rossa Teresa, “amb un mocador vermell que treia el nas per la butxaca de la seva gavardina blanca i amb una tremolosa disposició musical a les cames”. Quan Seix Barral va reeditar Últimas tardes con Teresa, Arturo Pérez-Reverte en va destacar el caràcter perenne: “Segueix tan fresca com quan va ser escrita. Ni tan sols els imbècils que llavors van perdonar a contracor la vida al seu autor, els ressentits o els paràsits que viuen d’explicar com escriurien ells —si volguessin— els llibres que escriuen altres, s’atreveixen a discutir que Manolo Reyes, àlies Pijoaparte, és un dels personatges més ben traçats en la literatura espanyola de la segona meitat del segle XX.”

Com desvela Josep Maria Cuenca a Mientras llega la felicidad, la biografia de Marsé arrenca com una novel·la. Fill de Domingo Faneca i Rosa Roca, el nen que s’havia de dir Joan Faneca Roca va acabar sent Juan Marsé Carbó. Segons Berta Carbó, la seva mare adoptiva, ella havia perdut el seu fill: la trobada fortuïta en un taxi amb el pare biològic d’aquell nen orfe d’una altra mare va fer possible l’adopció. La realitat és que Domingo Faneca i Pep Marsé, el seu pare adoptiu, es coneixien del partit separatista Estat Català, una amistat perillosa a la Barcelona de la postguerra. La “història del taxi”, apunta Conca, va ser un imaginatiu relat de la Berta: “Avui es pot dir que Juan Marsé va venir al món no amb un pa sota el braç, sinó amb una novel·la: la que la seva mare ‘va escriure’ per a ell.”

“Per què hom escriu té cinquanta mil respostes. Jo, perquè no sé fer una altra cosa. O perquè estic en desacord amb un món que no està ben parit: la ficció ofereix alternatives a aquesta realitat que no agrada.”

Haurien de passar molts anys perquè l’escriptor conegués els seus orígens amb detall: “No vaig tenir mai gaire interès a bussejar per aquí i si no ho vaig fer va ser per no molestar els meus pares adoptius… Quan Cuenca es va posar a investigar sobre la meva família el vaig deixar fer. Va descobrir coses tan sorprenents en el meu arbre genealògic com uns Ponce de León descendents dels conqueridors…” La gratitud al pare adoptiu queda patent en la dedicatòria de Un día volveré: “A Pep Marsé, el meu pare, que em va ensenyar a combinar la conscienciació amb l’escalivada.” Però amb el pas dels anys, ni tan sols la memòria és el que era, reconeix l’escriptor: “Es produeix una mena de degradació de les conviccions i s’imposa una certa ambigüitat moral pel que fa a personatges i fets que consideraves terminants.” Per exemple, la figura del pare absent, que es reitera i idealitza en les seves primeres novel·les reapareix amb perfil menys digne a Rabos de lagartija o Caligrafía de los sueños.

Crescut al barri del Guinardó, l’escriptor acota les seves novel·les en la memòria, aquest “paradís del qual ningú no et pot expulsar”. El Territori Marsé és barri i claraboia, sala de cinema, paper de tebeo i erotisme a la penombra. Una Barcelona que ja només sobreviu en la literatura. La d’avui li sembla “una ciutat de disseny amb el turisme com a font d’ingressos”. Ens preguntem si la Síndrome Bartleby que va diagnosticar Enrique Vila-Matas sotja l’escriptor; mirem de reüll el retrat de Gil de Biedma que presideix els seus treballs i dies. “Jaime va concloure que ja no tenia res a dir com a poeta”, comenta Marsé. Però aquest no és el seu cas. Ara acaba una novel·la i té dos projectes més in mente: “Per què hom escriu té cinquanta mil respostes. Jo, perquè no sé fer una altra cosa. O perquè estic en desacord amb un món que no està ben parit: la ficció ofereix alternatives a aquesta realitat que no agrada.” Arrelat a la pàtria de la infantesa i la literatura, li sobren les perilloses identitats nacionalistes. Quan surt el tema recorre a Stephen Dedalus a Retrat de l’artista adolescent: “M’estàs parlant de nacionalitat, de llengua, de religió. Bé, aquestes són les xarxes de les quals jo he d’intentar escapar-me…”

S’escapa, i tant que s’escapa, tant com quan intentem treure-li alguna cosa de la nova novel·la. Marsé fa una ganyota i cita Hemingway: explicar una història encara per acabar porta mala sort. Però ens en fa cinc cèntims: “L’eix de la trama és una requisitòria sobre un individu que trenta anys enrere va cometre un crim i després d’una teràpia molt agressiva recorda com el va cometre però no sap per què…” Abans que ens precipitem amb etiquetes, ens adverteix que no és novel·la negra, un gènere que detesta. “Va sobre els paranys de la memòria i l’oblit com a teràpia… A l’autor de la requisitòria amb l’assassí li encarreguen un projecte de guió sobre aquest assassinat i manté amb ell una sèrie de xerrades… I ja he explicat massa!”, conclou.

Marsé ha pronunciat la paraula guió, cavall de batalla de les fallides adaptacions cinematogràfiques de les seves novel·les. Mirem al voltant i estem envoltats de fotografies en blanc i negre. La literatura, i el cinema, viure altres vides… Tornem a l’autoretrat de Señoras y señores: “Emmascarar-se, disfressar-se, camuflar-se, ser algú altre. El coiot de Las Ánimas. El geperut del cinema Delicias. El vampir del cinema Roxy. El monstre del cinema Verdi. Nostàlgia de no haver estat algun d’ells.” La versió cinematogràfica d’una novel·la, subratlla, “no té per què cenyirse de manera absoluta a l’obra literària…” N’hi demanem exemples: “Nazarín i Tristana. Buñuel adapta Galdós, però les històries són de Buñuel. Per explicar-te la novel·la ja tens la novel·la i te la llegeixes. L’error de les adaptacions de les meves obres és que els directors volien ser massa fidels als textos.” Més versions reeixides? “Coppola i Conrad a Apocalypse Now, Welles i Shakespeare a Campanades a mitjanit, Burgess i Kubrick a La taronja mecànica…”

Marsé imprimeix caràcter a la seva escriptura. Sempre insubornable. El jove amb samarreta al taller de joieria obsessionat amb el crim de Carmen Broto i les aventis que inspirarien, anys més tard, Si te dicen que caí. El Marsé, ja escriptor, amb la seva primera novel·la, Encerrados con un solo juguete, entre mans. La diminuta habitació del carrer Martí: màquina d’escriure, llum de flexo i una foto d’Edith Piaf penjada amb xinxetes a la paret. El Marsé octogenari que somia com un nen a Noticias felices en aviones de papel. A les prestatgeries, la sensual Betty Boop, Stevenson, les muses del Hollywood que va embruixar Xangai i el lema de capçalera: “La pulcritud en la feina és l’única condició moral de l’escriptor.”