Estàvem davant del mar, en aquella Barcelona del nord que és Sant Sebastià, quan l’Eudald Carbonell em va dir: “Ja se sap des de fa anys que la humanitat es dirigeix de cap a una crisi de subsistència, però no passa res, és el que toca per que tot continuï de forma natural”. La trobada succeí el 2014, en un entretemps del densament programat congrés Physis (XI International Ontology Congress), el cartell promocional del qual exhibeix una bella obra que Eduardo Chillida va concebre en els orígens de l’esdeveniment. Havíem sortit per respirar la brisa marina i posar entre parèntesis tant les especulacions de savis presocràtics com les desconcertantment inspiradores teories de física quàntica. Però aquella perspectiva sobre l’evolució de l’espècie per part de l’egregi professor —que una enciclopèdia online qualifica de “prehistoriador, arqueòleg, antropòleg, geòleg i paleontòleg”—, aquella consideració d’una physis exempta de qualsevol forma de drama existencial va retroalimentar la meva perplexitat davant la immensitat de metall fos.
Com assumir que quan les coses van malament —o això sembla, sense gaire marge per al dubte— la direcció que prenen és necessàriament la que ha de ser? En ple segle de les llums va tenir lloc una de les paròdies filosòfiques més memorables. A Voltaire li va donar per ridiculitzar en el seu Candide l’afirmació de Gottfried Wilhelm Leibniz —que va morir El 14 de novembre de 1716, quan estava a punt de fer els 22 anys— segons la qual vivim “en el millor dels mons possibles”.
Pangloss, cruel caricatura del savi alemany —comparable a la hilarant deformació de Sòcrates escomesa per Aristòfanes a Els núvols—, alliçona a Càndid en les pitjors situacions imaginables (terratrèmol de Lisboa, esclavitud, epidèmies i altres calamitats) que contradiuen dramàticament aquella afirmació altisonant. Especialment si s’entén “millor món possible” com a sinònim de “món perfecte”. Una cosa que Leibniz, científic i metafísic com Descartes, i autor d’una Teodicea —una teologia filosòfica— difícilment hagués acordat.
Evidentment Déu no vol el mal —ens diuen els teòlegs des de l’època de Sant Agustí— però no l’impedeix perquè deixa en mans de la criatura la possibilitat de gestionar afectes i apetits, i en suma d’actuar de forma veritablement autònoma. Un món en què el lliure arbitri existeix es considera en aquest sentit “millor” que un altre en què tot està predeterminat, governat necessàriament per factors externs o interns (com són les disposicions instintives); inclús si el primer implica que moltes de les decisions i dels esdeveniments derivats d’elles puguin resultar perjudicials, i es perpetuïn les injustícies. Tornar a l’argument de Leibniz precisament en l’actualitat pot semblar encara més infundat, havent-se sotmès la mateixa modernitat, crítica amb la religió durant la Il·lustració (Voltaire), a una nova crítica, la de la postmodernitat, que va alimentar l’obra d’algú tan poc metafísic com Friedrich Nietzsche.
Tornar a l’argument de Leibniz precisament en l’actualitat pot semblar encara més infundat, havent-se sotmès la mateixa modernitat a una nova crítica
La seva denúncia del positivisme i de la creença en el progrés de la raó fecunda el pensament dels segles XX i XXI, tornant pràcticament inconcebible aquella idea de Leibniz, segons la qual habitem el “millor dels mons possibles”. I, no obstant això, acceptar amb plena llibertat el que sembla destinat a ser representa un moviment de l’esperit que resumeix una expressió llatina molt apreciada pel mateix Nietzsche, com és la d’amor fati (“amor al destí”). Qui pot, en qualsevol cas, estar a l’alçada d’aquesta acceptació? En el primer dels discursos de Zaratustra (1883) s’explica que la tercera transformació de l’esperit, la més elevada, correspon a l’infant. Creador i destructor, veritable alter ego del superhome, és caracteritzat com un “sant dir sí”: estima el que està sent, el que ell determina per a si en el seu propi present, sense quedar-se atrapat en un passat traumàtic o en l’anticipació angoixant del que podria venir.
Acceptar extramoralment la realitat en l’instant que es travessa i es co-crea, com si hagués de repetir-se en un “etern retorn”, és un dels trets fonamentals del superhome, que no renuncia ni desqualifica les experiències doloroses: “Crear, aquesta és la gran redempció del sofriment, així és com es torna lleugera la vida. Però per tal que el creador existeixi són necessaris patiments i moltes transformacions (…) per ser el fill que torna a néixer, per ser això el creador ha de voler ser també la partera i els mals de la partera”. Una segona oportunitat se’ns brinda amb la crisi —podem llegir en tants llocs, en efecte— però no sense dolor, que realment és el considerem inacceptable. L’expressió zaratustriana “enfonsar-se en el seu propi ocàs” o untergehen és condició de possibilitat per sortir a la superfície i transcendir. Friedrich Schelling, al mateix segle, ja havia escrit al seu Assaig sobre la llibertat humana i els objectes amb ella relacionats que la llavor ha de sumir-se en la foscor profunda, travessar una llarga nit per poder fructificar.
La pandèmia no només provoca un cúmul de situacions indesitjables. Suposa una ocasió per prendre seriosament qüestions tan urgents com les desigualtats socials o el desafiament climàtic. L’escissió de l’home i la natura és una realitat inqüestionable i traumàtica. “On l’home habita ja no és la Terra”, va expressar Martin Heidegger en la seva entrevista del Spiegel (1966), la qual cosa, en un sentit no només ontològic sinó pragmàtic pot en efecte empènyer-nos a abandonar l’àmbit matricial, com es relata en Interstellar (fins i tot si els científics han assenyalat que el lloc més inhòspit de la Terra és incomparablement més benèvol que els planetes aparentment habitables). No és cap secret que la pel·lícula de Christopher Nolan, que incorpora algunes de les tesis de la física quàntica, ret homenatge a 2001. Una odissea de l’espai, en què la música programàtica d’Així parlà Zaratustra, per Richard Strauss, il·lustra els salts evolutius fins al renaixement final, amb l’aparició màgica del “nen-estel”, i el trastocament de la concepció lineal del temps.
Els temps conviden a entrenar-nos en la incertesa, enutjosa però necessària per descobrir aspectes ocults d’un mateix, potencialment fructífers
Molt abans del coaching i també del paradigma contra-intuïtiu que inaugura la física quàntica, un savi presocràtic, Heràclit el fosc, va escriure: “No és per als homes millor que succeeixi allò que desitgen”. El reducte de Realitat que es resisteix a ser comprès, manipulat o transformat per l’home ofereix al mateix temps la possibilitat de renéixer, o almenys de reconsiderar les condicions per a una vida més digna. Possibilitat que s’obre precisament en el moment dolorós, quan la dignitat sembla anul·lada. Des de la psicologia positiva, en qualsevol cas, s’insisteix en el fet que no podem escollir què és el que esdevindrà, però sí com hi responem. Aquests són temps que conviden a entrenar-nos en la incertesa, enutjosa pel trencament de tota forma de tranquil·litat o confort, però necessària per descobrir aspectes d’un mateix ocults, així com ocupacions o empreses potencialment fructíferes, fins llavors sumides en la foscor.
Com en la majoria de les novel·les de cavalleries, també per a nosaltres podria ser la segona sortida “la bona”, empresa amb determinació des de la consciència de la pròpia fragilitat
Descobrir de nou la finitud que ens constitueix des d’una perspectiva tan àmplia com la que em suggeria Eudald Carbonell, pot funcionar com un ancoratge en l’instant present que convida a extreure el millor d’un mateix. Com en la majoria de novel·les de cavalleries, també per a nosaltres podria ser la segona sortida la bona; la qual emprèn el/la valenta amb determinació des de la consciència de la seva fragilitat. El caràcter desafortunat de l’expressió de Leibniz representa, amb tot, un esperó que fa del caminar sobre la corda fluixa una pràctica feliç o, almenys, realitzadora d’una consciència més profunda i arreladora. Voltaire posava fi a les desventures de Càndid amb la invitació a practicar una mena d’imperatiu moral, que en la seva poètica formulació —“il faut cultiver notre jardin“— no dissimula el compromís amb els fruits que s’hi obtenen, i de fet tendeix un pont amb Leibniz.
Entendre que “el millor dels móns possibles” no és un món perfecte, acabat a priori, sinó perfectible, en construcció, significa per als homes i les dones del segle XXI sortejar l’estèril drecera del cinisme i assumir, en una segona i qui sap si definitiva oportunitat, la seva responsabilitat com a creadors.
