A casa som enemics recalcitrants de la tirania metafòrica tan pròpia de la catalanor i, potser per aquest motiu, servidora ha tingut un cobriment de cor quan –tot just iniciant la lectura del projecte de Julio Manrique pel Teatre Lliure– el capatàs en resumia l’esperit amb la frase “de vegades cal llançar la pedra a la Lluna per tocar, ni que sigui, el fanal”. Tot i això, entenc la sentència (potser és culpa meva i del país, un pèl massa saturat d’Ítaques) i aplaudeixo l’ambició general de la seva proposta i la santa continuïtat amb la doctrina de Fabià Puigserver. En aquest sentit, celebro que Manrique hagi ressuscitat una paraula maleïda que hauria d’ésser a la Bíblia de qualsevol equipament públic: art. Cito textualment: “Un teatre d’art ha de posar l’art i els artistes al centre. Ha de servir l’art i ha de servir per fer art. Per sobre de tot”. Jo hi hauria afegit, per coses d’estil: I la resta, mandangues.
El segon encert del projecte rau en un mot que sovint és invisible als ens de la ciutat, i ja té la seva conya: a saber, Barcelona. Torno a la cita textual: “El Teatre Lliure ha de definir el seu compromís amb l’espai que ocupa. Amb els barris on s’ubica, amb la ciutat de Barcelona. Definir el seu lloc dins l’ecosistema teatral al qual pertany, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, com també en l’àmbit internacional”. Jo ho hauria dit d’una forma un pèl menys convencional; el Teatre Lliure és un teatre públic que té, des dels seus orígens fundacionals, una relació consubstancial amb la seva ciutat i, més en concret, amb la tradició dramatúrgica, actoral i escenogràfica que se’n deriva, una forma d’art –escrita en català i feta amb una voluntat molt barcelonina de capitalitat europea, by the way– que cal repensar en termes contemporanis a fi de competir amb els millors teatres del planeta.
Si la cosa tira cap aquí, sí a tot i endavant. Però no seria jo sense esmenes. En una entrevista recent amb el col·lega Magí Camps, aquest pregunta a Manrique sobre la presència de teatre clàssic català al Lliure. La resposta: “He de confessar que no. Evidentment, hi ha la possibilitat que es faci un Guimerà, però no és un dels meus focus d’interès (…) Però sí que sento el desig i una mica la responsabilitat de cuidar l’autoria catalana, que a vegades es pot basar en els textos clàssics”. Aquí som al rovell de l’ou, estimats lectors, perquè si hom vol “definir el compromís que ocupa” un teatre públic barceloní (per tant, tenir present la història de la ciutat que s’ha escrit en forma de teatre) no ho pot fer sense apel·lar als clàssics del país. Jo agraeixo que el nou director cuidi l’autoria contemporània, faltaria més; però els barcelonins han de saber que aquesta té una genealogia literària ben ancestral.
Jo agraeixo que el nou director cuidi l’autoria contemporània, faltaria més; però els barcelonins han de saber que aquesta té una genealogia literària ben ancestral
Manrique em dirà que això ho hauria de fer el TNC (així fou durant l’etapa de Xavier Albertí; ara tirem més aviat cap a textos espanyols… i dolents), però en això el Lliure té exactament el mateix nivell de responsabilitat patrimonial. Els teatreros barcelonins hem de saber que hi ha una forma uniquíssima de veure el món, d’escriure’l i d’imaginar-lo, que brolla directament de la nostra tradició teatral ciutadana. El problema, ai las, és que el llegat dramatúrgic i teatral-musical barceloní no sempre s’ofereix als seus espectadors naturals. Jo estic amb el director que cal fer clàssics contemporanis per revisar-los ad nauseam (i li compro totalment la teoria de Jan Kott). Però de la mateixa forma que l’Auditori té l’obligació de programar el nucli del repertori català que s’ha fet des de la ciutat, el Teatre Lliure ha de relligar l’obra dels contemporanis amb la dels mestres antics.
Això, estimat nou director, no és un tema menor; perquè el lliure no podrà ser un teatre popular i d’alta volada artística (a banda de la tonteria progre d’accessible, inclusiu, neurodivers, transversal, de treball en equip familiar i blablablà) si no recupera la tradició teatral barcelonina, començant per la de la pròpia casa, que en té i a dojo. A banda d’això: cal fer Xècspirs, Xèjovs, Handkes, Pinters i la mare que els va parir? Faltaria més i visca el teatre que hem llegit i rellegit fins a cremar-nos els ulls. Però recordem-ho de nou: tots aquests autors han esdevingut universals… perquè les seves respectives nacions (i capitals!) els han reivindicat com a banderes, si calia a cop d’espasa. Jo compro el projecte de Manrique pel Lliure amb entusiasme, però deixo constància d’una metàfora: el teatre fet a Barcelona durant segles no és una mà que llança, ni una pedra o un fanal: és la fucking Lluna, nen.
Putes metàfores…
