Un record d’infantesa: trescar pels afores del meu poble natal i, cada cop que trobàvem una planta petita de flor lila en forma de raïm, que em diguessin “són jueus, trepitja’ls”. I jo, donant per suposat que aquells jueus que creixien als marges dels horts devien ser una mala herba, aixafar-la amb convicció, per evitar que fes mal a algú.
Per escriure aquest article he fet una petita investigació per esbrinar a quina espècie pertany aquesta planta del meu record i quin origen té aquesta pràctica d’aixafar-la que, per alguna raó, ha quedat fixada en la meva memòria.
Només he hagut de fer uns quants clics per descobrir que es tracta de la calabruixa petita o all de bruixa que, en llatí, rep el nom científic de Muscari neglectum. No ha estat tan fàcil, tanmateix, saber per quina raó, quan era petit, n’hi dèiem jueus. Ho fèiem només al poble? Per quin motiu? En cap dels webs sobre botànica que anava consultant no hi trobava cap resposta, ni una sola pista. Llavors he anat a petar al blog d’un excursionista que en reprodueix una foto i escriu: “De la calabruixa en dèiem jueus”. Eureka! He navegat una estona més per la xarxa i després he descobert que la calabruixa petita també es coneix, popularment, amb altres noms com claus de Nostre Senyor i calabruixa de Quaresma. També un parell de detalls igualment reveladors: es tracta d’una planta verinosa i floreix durant la Quaresma cristiana. Per tant, encara que no he trobat manera de confirmar-ho (si algun lector m’hi pot ajudar, que m’escrigui i li estaré agraït), estic força convençut que la tradició d’aixafar una planta verinosa que floreix abans de la Setmana Santa i relacionar-la amb els jueus és, com per altra banda sospitava, un clar exemple d’antijudaisme atàvic.
Fa uns anys, sortint del Yad va-Xem, amb llàgrimes als ulls i totalment commocionat per aquest museu dedicat a les víctimes de l’Holocaust i ubicat en un turó pròxim a Jerusalem, em va venir al cap precisament aquest record d’aixafar els jueus i, de cop, vaig sentir una vergonya profunda. Prendre consciència de la càrrega simbòlica negativa d’una tradició pretesament innocent que, de petit, reproduïa sense ser-ne conscient així com de l’odi subjacent en aquest trepitjar als jueus té aquestes coses.
L’estigmatització dels jueus a casa nostra ve de lluny. Ho explica esplèndidament l’exposició El mirall perdut. Jueus i conversos a l’edat mitjana, acabada d’inaugurar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Una mostra organitzada conjuntament amb el Museo del Prado per conèixer, a través d’una sèrie d’obres d’art de primer nivell, la mirada dels cristians de l’Espanya del període 1285-1492 sobre els seus veïns jueus i conversos. Pel seu enorme poder adoctrinador sobre les classes populars, podríem dir que aquells retaules fastuosos i terribles eren el TikTok o el Twitter de l’època perquè, igual que a dia d’avui aquestes xarxes socials, també servien per viralitzar missatges d’odi i fake news. L’art, per tant, eren l’eina i el reflex d’un antijudaisme rampant que desembocaria el 1492 en l’expulsió dels jueus ibèrics. Us recomano fer-hi una visita detinguda, perquè hi ha molt a veure, llegir i reflexionar.
Com també us recomano Stefan Zweig. Autor universal, la mostra dedicada al gran escriptor austríac que es pot veure a l’Entrada de carruatges de l’Ateneu Barcelonès. Pels qui no l’heu llegit, heu de saber que Zweig era jueu i que, com tants d’altres, va haver d’abandonar casa seva per fugir de l’horror nazi. La mostra ressegueix els viatges d’aquest home culte, lliure i cosmopolita a través de manuscrits originals, cartes, fotografies, fragments de pel·lícules i enregistraments de so i reivindica la vigència del seu missatge: la utopia d’un món pacífic sense fronteres.
La casualitat ha fet que aquests dies coincideixin a Barcelona aquestes dues magnífiques exposicions que aborden, directament o tangencial, l’odi cap als jueus. Dues mostres que, en el temps, també coincideixen amb un nou bany de sang al Pròxim Orient. L’atac de Hamàs del 7 d’octubre contra Israel i la posterior invasió de la Franja de Gaza per part dels israelians ha tornat a enfonsar la regió en una espiral de violència. De nou, l’odi, el mal, el patiment i la mort, els crims més execrables, el nosaltres contra ells. I, per tant, també l’aspiració intacta d’un món en pau en el qual ningú vulgui matar i ningú hagi de morir per defensar fronteres. També per aquesta raó es tracta de dues exposicions molt oportunes i de rabiosa actualitat.
