Estimat Terenci:
Eres el rei del mambo. Brillant, intel·ligent, divertit, mordaç, generós, diuen que també cruel i manipulador. Una celebritat amb milers de seguidors quan encara ni tan sols s’havien inventat les xarxes socials. Un escriptor pop que s’embutxacava un dineral en premis i venia novel·les com si fossin xurros. El columnista preferit de les chulas y famosas. La icona LGBT que proclamava la seva homosexualitat als quatre vents i a qui no li agradi que no miri, nena. L’home fet a si mateix que havent nascut en una antiga lleteria de l’humil carrer Ponent moriria pràcticament convertit en un faraó. Perquè, no fotem Terenci, tu no vas voler ser mai un escriptor maleït com Jean Genet, que es guanyava la (mala) vida com podia pel teu barri, el xino. No, el teu model era Truman Capote, l’home dels pijames de seda que regnava a l’Upper East Side. Per això, et vas gastar mig Planeta en un abric de visó i et col·locaves un perruquí que feia pixar de riure a les teves amigues de tota la vida.
Sí, eres el rei del mambo, però un dia et vas morir i, llevat dels teus íntims i d’un grapat de lectors i admiradors incondicionals —entre els quals em compto, per descomptat—, tothom es va oblidar ràpidament de tu. Sic transit gloria mundi, Terenci. És cert que Barcelona va córrer a dedicar-te una plaça, encara que crec que no t’hauria agradat gens. Per contra, sí que hauries aplaudit, des del pati de butaques del Romea, la versió teatral del Pes de la palla que, un any després de morir-te, van estrenar Lluïsa Conillé i Xavier Albertí per reivindicar-te, amb Jorge Manrique fent de tu. La teva germana Anna Maria tampoc es resignava a veure com la teva figura es difuminava a marxes forçades, per això, per mantenir viva la teva memòria, va impulsar els Premis Internacionals Terenci Moix, però quan ella va morir, el 2014, ningú li va prendre el relleu.
Han hagut de passar dues dècades de la teva mort perquè el gran públic et redescobreixi. Fa dies que la premsa torna a anar plena de tu, coincidint amb l’estrena de Terenci: la fabulación infinita, una sèrie documental dirigida per Marta Lallana i escrita conjuntament amb Álvaro Augusto per a Filmin, una plataforma amb bon cinema i sèries que t’hauria encantat. Fixa’t en aquest detall: El dia que va morir Terenci, per dir-ho a la teva manera, la Marta tenia nou anys i l’Álvaro, tot just en tenia tres. Per tant, ni t’havien conegut ni t’havien llegit. Han hagut de fer molta arqueologia per descobrir qui eres i han desenterrat records, no sempre dolços, de la Colita, del Boris i, fins i tot, de l’Enric. T’adones de com n’és d’important això? Terenci: la fabulación infinita no és un acte de nostàlgia sinó una mirada, des del futur, cap a la teva figura. Potser, després d’anys d’estar enterrat sota la sorra, com un dels faraons de l’antic Egipte que tant vas admirar, el teu llegat et permetrà guanyar la batalla contra l’oblit. De moment, això t’hauria encantat, el documental que també té una versió cinematogràfica t’acosta una mica més a aquelles estrelles del cel·luloide que, de petit, et deixaven bocabadat al cinema dels dissabtes perquè, aquests dies, també tu has fet el salt a la pantalla gran.
D’aquí, a l’eternitat, Terenci.
I un consell, als qui l’hàgiu descobert recentment: si us han vingut ganes de llegir a Terenci Moix, us recomano que comenceu per les memòries. En aquest sentit, esteu de sort perquè Tusquets Editores acaba de reunir El peso de la paja en un sol volum. Com deia Colita al documental que fa uns anys li va dedicar Ventura Pons, el que quedarà de la literatura de Terenci seran precisament els seus textos autobiogràfics, un autèntic cant a la llibertat i no tan sols a ser qui ets sinó també a qui vols ser.
