Passejo per un dels nous temples del skincare que han obert les portes darrerament a Barcelona (equiparar-los a un adoratori no és gens casual; per molt que la majoria disposin d’un showroom d’estètica raw i que visquin immersos en la moral del plant-based… s’hi respira un aire resclosit de capella) i repasso també alguns dels milions de tutorials que les adolescents dediquen a la cura de la pell facial. Sabem que la moda amaga, com sempre, una cara B horripilant: aquesta pulsió per la perennitat pelluda deriva en la follia de moltes joves que s’apliquen productes d’antienvelliment entre els 10 i 15 anys, generant una conducta addictiva espantosa, no només perquè la majoria d’infants tenen la pell més saludable i robusta que un salze d’Alaska, sinó perquè la dèria per mantenir una cara impol·luta els privarà d’un dels millors béns de què disposa l’humà: envellir.
Mentre contemplo un exèrcit de pots de crema –que desconstrueixen la cara en un cúmul d’especialitat; de la pell frontal a la de les galtes i, evidentment, la més punyetera de totes; la de les bosses oculars– recordo el filòsof Lévinas, un pensador obsessionat amb el concepte de rostre, i també en la famosa cita de Guide que repetia habitualment en Pla, segons la qual la profunditat de les coses sempre es troba a la superfície del món: “la veritat és a la pell”. Em reca profundament caure en dos autors gavatxos, perquè la majoria són una colla de cursis i els detesto amb gran entusiasme, però aquí no hi ha remei. Lévinas deia que el rostre humà és un ens que ens és impossible de capturar en una imatge. Ho capta molt bé Blanca Llum Vidal al seu important Llegir Petit publicat a Arcàdia: “al rostre hi ha una negativa a ser contingut”, perquè “la seva alteritat no és relativa, és absoluta”.
La dèria per castrar-se la cara en una fotografia perfecta d’aquestes noies joves –és a dir, d’allunyar-la violentament del pas del temps i de la beatitud d’una berruga o de la bella sexualitat d’una cicatriu– és un dels hàbits més paorosos del nostre temps. Entenc la cita de Guide en un sentit mediterrani, que és com l’acollia nostre Pla: sovint la veritat és molt lluny de la pedanteria filosòfica i li agrada amagar-se en allò més trivial. Però si m’agafo literalment a la cita, i vaig repetint-me compulsivament que la nostra veritat és a la pell (o en aquesta obsessió malaltissa per convertir-la en el culet d’un bebè), no puc deixar d’angoixar-me per com estem enfollint a la velocitat d’un bòlid. Això que explico no és una cabòria metafísica: molts països del nord enllà –on la gent potser està menys sonada que aquí– ja han prohibit els productes de skincare a les adolescents menors de quinze anys.
Digueu als adolescents que una cara massa bella o perversament eterna, a banda de falsa, és repulsivament lletja
Fan bé i deuen ésser conscients del pa que s’hi dona, perquè cal recordar als nostres infants (i especialment a les dones, molt més estressades pel panòptic de la pressió estètica) que la simfonia de la vida consisteix en diversos moviments i que –al final i mercès al déu Cronos– tot acaba amb una cadència autèntica, platerets i timbals, i la pell arrugada com la d’una pansa. Per fortuna, servidor no té quitxalla, però m’espanto de la quantitat enorme de lluites culturals que han d’assumir els progenitors del món: abans n’hi havia prou amb dir “nen, fes el favor de no tornar tard a casa i si folles posa’t condó”, però ara cal advertir els nanos fins i tot de la necessitat de no posar-se crema contra l’envelliment quan tenen el rostre quasi cristal·lí d’una Madonna romànica. Realment, el manual d’ús de la paternitat hauria d’incloure una beca governamental o un tractor per poder traginar-lo pel món.
Els dono un consell, potser massa filosòfic: digueu als adolescents que una cara massa bella o perversament eterna, a banda de falsa, és repulsivament lletja. Recordeu-los que la seva cara no pot objectificar-se, perquè quan es converteixi en una imatge fixa serà la viva instantània d’un mort. Repetiu-los, finalment, que un dels grans avantatges de la vida és fer-se gran, anar de baixa, i que hi hagi algun dia en què el rostre se’ns apagui per sempre. Fujo apressadament del temple del skincare, que això de les religions sempre m’ha fet molta mandra. Al carrer, per fortuna, hi ha rostres normals, infotografiables, que avui seran un pèl més semblants als turons d’un papir.
