Fa uns dies es van fer públics els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals del 2020 i, de totes les dades, la que més ressò ha generat als mitjans de comunicació és la següent: un 30% dels enquestats respon que, si s’ho pogués permetre, marxaria a viure fora de Barcelona. O dit d’una altra manera, un de cada tres barcelonins no viu a la ciutat per gust sinó per força.
L’enquesta es va fer a la tardor de l’any passat i, evidentment, l’ajuntament s’ha afanyat a apuntar, crec que encertadament, que darrere les ganes de forte de camp de la gran ciutat expressades per molts barcelonins hi ha el coronavirus i el dur confinament que vam haver de suportar per frenar-ne l’avanç durant bona part de l’any passat.
Puc imaginar-me que els enquestats, a l’hora de respondre, tenien molt present les setmanes que vam haver d’estar-nos totalment tancats a casa i només podíem sortir per anar al súper i encara amb la por el cos per si algun altre comprador ens contagiava. També les hores mortes que passàvem tancats en els nostres pisets de l’Eixample mirant l’Instagram on semblava que a Sant Cugat del Vallès, Terrassa o Sabadell tothom vivia en xalets amb jardins assolellats on podien fer ioga sobre la gespa o beure Aperol Spritz estirats a la gandula.
Sempre he pensat que, malgrat els preus abusius dels pisos, la poca qualitat de l’aire, el soroll, els embussos constants o l’allau de turistes quan no hi havia pandèmia, val molt la pena viure a Barcelona
Sempre he pensat que, malgrat els preus abusius dels pisos, la poca qualitat de l’aire, el soroll, els embussos constants o l’allau de turistes quan no hi havia pandèmia, val molt la pena viure a Barcelona. Per l’enorme oferta cultural i d’oci, pels mil i un restaurants, per la platja, perquè és una ciutat fantàstica per passejar, perquè hi tinc els meus amics, perquè sempre hi ha persones interessants per conèixer… El problema és que la pandèmia ens va obligar i en bona part encara ens obliga a renunciar a bona part de tot allò que fa atractiva la vida a la ciutat.
O sigui que, quan en lloc d’anar tot el dia amunt i avall quedant amb aquest i amb l’altre, ens vam haver de quedar tancats en els nostres pisets esquifits pagats a preu d’or ens va semblar que potser seríem més feliços en un poble petit i silenciós on, pel mateix preu o la meitat, trobaríem una casa amb jardí i tindríem a quatre passes un entorn on podríem fer llargues passejades per camins on gairebé no passa mai ningú, en lloc de caminar per aquests carrers que l’Ada Colau ha fet pintar de coloraines com si hi hagués de ballar samba el Carlinhos Brown.
Ens va semblar que potser seríem més feliços en un poble petit i silenciós, en lloc de caminar per aquests carrers que l’Ada Colau ha fet pintar de coloraines com si hi hagués de ballar samba el Carlinhos Brown
Mireu, fa anys, vaig fer una ruta per Finlàndia en ple mes d’agost. O sigui, quilòmetres i quilòmetres per agradables carreteres sinuoses, rodejades de boscos espessos, amb l’única companyia d’algun ramat de rens que m’obligava a aturar-me per cedir-los el pas. Nits estelades en cabanes de fusta a la riba de llacs idíl·lics d’aquells que a l’hivern es glacen i s’hi pot patinar. Pau, natura, silenci, tranquil·litat…
Recordo que, en un dels restaurants on vaig sopar l’obligat Poronkäristys o estofat de ren, acompanyat de puré de patata i salsa de nabius, una cambrera jove de cabells rossos em va preguntar d’on venia i quan li vaig dir que de Barcelona va exclamar escandalitzada: Com és que has vingut aquí, podent ser a Barcelona?
