Aquesta mateixa setmana, la majoria de mitjans de la ciutat s’han fet ressò del rellançament del programa Bonus Cultura amb què l’Ajuntament tornarà a bonificar una part del consum cultural de la ciutat per incentivar un dels sectors professionals més afectats per la covid. Si llegiu les notícies sobre l’afer sobta, en primer terme, que la majoria de col·legues periodistes l’hagin publicitat fent l’exercici de copy-paste absolutament acrític de calcar la roda de premsa en què Jaume Collboni i Xavier Marcè van qualificar “d’èxit” la primera edició del programa (es vengueren 96.000 bonus amb un suposat impacte al sector de 4 milions d’euros), afegint que en aquesta nova proposta se n’invertirà 1 milió més i els ciutadans podran comprar bonus de 20 euros (i no només de 40, com abans, pensant en activitats de consum més baix com llibreries i cinemes), podent-ho fer directament als web dels 200 establiments adherits al projecte.
Si a casa nostra existís quelcom semblant al periodisme cultural (i no manquen professionals que el podrien exercir a la perfecció, sinó redactors i publicacions valentes que facin quelcom més que reproduir els anuncis de la classe política i dels mandarins culturals del PSC), algú hauria gosat preguntar-se si un model en què l’administració bonifiqui el consum ajudant-nos amb 5 o 10 euros al comprar entrades de teatre o un llibre resulta una bona pensada per reactivar el teixit cultural barceloní. Si a banda de repetir al dictat algú s’hagués dedicat a investigar una mica, també s’hauria preguntat minúcies com on van a parar els 0,5 i 1 euros de gestió de la compra (que paga el ciutadà, no l’Ajuntament) i, de pas, hom hauria escatit quines foren les empreses culturals més beneficiades en la primera edició del programa o si, com es vanten les autoritats, el resultat final ha provocat un augment de la creació artística de la ciutat i els oficis que se n’alimenten.
Per poca investigació que es faci, saber que els programes de bonificació no milloren el teixit artístic d’una ciutat és de pàrvuls de gestió cultural. Primer, perquè com ja ha demostrat la pandèmia, els ciutadans el que volen és tenir oferta i que aquesta sigui com més diversa millor i ells ja són prou madurs per saber si la despesa en qüestió els val la pena. Teledirigir el consum a una llista d’establiments determinats i donar-los una aparença més sexy a través d’un descompte és una dinàmica pròpia del populisme de països on, banalitzant un aparent socialisme, s’acaba robotitzant el ciutadà. Jo no vull que l’Ajuntament m’ajudi a comprar un llibre o anar al teatre, en definitiva; el que m’interessa com a ciutadà és que els creadors tinguin ajudes substantives que els permetin exercir la seva professió sense morir-se de gana; la decisió de cruspir-me les seves novel·les o d’assistir a les seves obres, si no és molèstia, la faré jo mateix, que ja soc grandet.
Per poca investigació que es faci, saber que els programes de bonificació no milloren el teixit artístic d’una ciutat és de pàrvuls de gestió cultural
La prova del cotó de l’opacitat del projecte de bonificacions és que aquest s’ha reeditat sense que el consistori aporti informació sobre quines infraestructures teatrals, cinemes o llibreries n’han sortit més beneficiats en termes de consum. Si això s’hagués fet es veuria fàcilment com, especialment en l’àmbit teatral, les bonificacions han ajudat grups empresarials mitjans i grans que poden permetre’s mantenir obra en cartell durant tot l’any. Si jo compro un bonus per 40 euros, per exemple, i consumeixo una entrada que en val 24, els 16 restants els hauré de gastar en aquella mateixa infraestructura, que tindrà avantatges, car produeix més espectacles i té més teatres a la ciutat. Si no els utilitzo, aquests són uns diners que es perdran a l’espai sideral, amb la qual cosa la política de l’Ajuntament haurà produït el resultat surrealista i delirant que molts teatres apugin el preu de les seves entrades perquè acabin ajustant-se a la quantitat del bonus!
Això explica que el passat estiu l’Ajuntament, espantat perquè no hi havia prou compra de bonus, incentivés que fossin els mateixos teatres qui en promoguessin la compra, amb la qual cosa un projecte públic ha acabat essent una forma encoberta de finançament privat. Si el consistori barceloní vol subvencionar descomptes, la qual cosa podria ser defensable, que ho digui; però dissimular aquesta pràctica de concertació sota l’excusa d’empoderar (ecs) els espectadors és tant fraudulent com ineficaç. Tots els estudis culturals de consum que s’han fet a Barcelona, i que l’Ajuntament coneix perfectament, mostren que el preu no és un problema a l’hora de consumir cultura. El Teatre Lliure, el Nacional o el Liceu ja tenen entrades a 10 i 15 euros per espectacles de la seva programació. Si l’espectador decideix anar-hi és degut a l’únic baròmetre que fa moure-li les natges del sofà: l’interès per consumir una obra de teatre que li provoca trempera.
De fet, amb aquesta opacitat i d’una forma nefasta, els agents culturals barcelonins estan escampant el missatge (erroni i fraudulent) que la cultura és cara i que només s’hi pot accedir amb l’ajuda del papi administració. La cultura ha de ser accessible als ciutadans que la sufraguen, només faltaria, però insisteixo que l’esforç per arribar a tots els públics ja forma part de la dèria dels directors de la majoria d’equipaments culturals del país! Que un teatre públic (o una entitat privada) tingui política de descomptes és del tot natural, però que l’administració en faci gala és una barrabassada. També resulta com a mínim sospitós que aital pràctica es gestioni des d’un club privat, el TRESC, que rep una part de cada operació sense que la seva implicació en aquest projecte hagi passat el sedàs d’un concurs públic. En qualsevol altre sector econòmic aquest clientelisme seria un escàndol: però en el món cultural català continua imperant la llei del silenci.
La prova del cotó de l’opacitat del projecte de bonificacions és que aquest s’ha reeditat sense que el consistori aporti informació sobre quines infraestructures teatrals, cinemes o llibreries n’han sortit més beneficiats en termes de consum
Resulta esfereïdor pensar que els milions d’euros destinats per l’Ajuntament a una política fallida podrien haver-se dedicat (com així espero que passi amb els fons europeus que arribin al sector cultural) a impulsar projectes que arribessin directament als creadors de la ciutat. De la mateixa forma que s’esdevé, per exemple, a la Institució de les Lletres Catalanes (tot i que amb un finançament ridícul de pocs centenars de milers d’euros), el consistori podria haver activat la feina de traductors, dramaturgs, dansaires i performers que porten ja quasi un any florint-se a casa i que ben aviat —si el sector no es reactiva amb teca creativa, no pas amb ajudes encobertes a les empreses— poden acabar passant gana. Que en temps d’emergència (i quan escric el mot ho faig en el sentit més literal, car l’atur del sector pot acabar essent endèmic) l’administració es dediqui a fer aquesta pirotècnia amb els diners de tots resulta altament decebedor.
Tampoc cal endinsar-se en una investigació periodística com el Watergate per comprovar com els mateixos mandarins que incentiven polítiques com les bonificacions culturals han estat antics treballadors de les empreses que en resulten més afartades d’euros. Aquesta impunitat i la manca de transparència de l’administració, insisteixo, hauria d’ésser denunciada pel periodisme cultural de la ciutat. Torno a dir que les nostres redaccions són plenes de companys que podrien dedicar temps a aquesta tasca si no es donés el cas, i no és casualitat, que les redaccions de cultura de la majoria dels nostres mitjans són la Maria de la premsa tribal, i els seus soferts redactors ja fan prou amb intentar arribar a temps a totes les rodes de premsa de la ciutat per acabar fent un resum apressat d’allò que s’hi diu. És un pena, certament, perquè aquest sistema pervers acaba perbocant en una xarxa cultural on tot es fa pel poble sense el poble i sempre guanyen els mateixos.
Les redaccions de cultura de la majoria dels nostres mitjans són la Maria de la premsa tribal
Però tranquils, estimats lectors, que entre tot aquest sestejar, enmig de l’ètica del silenci i del no sacsejar gaire la mamella per no fotre’s en problemes sempre tindreu aquesta dolorosa, incansable i feridora punyalada dels dissabtes.
