A la vida dels dinars híperveloços (us en parlava la setmana passada) cal sumar-hi, per paradoxal i delirant que sembli, el paradigma sedentari de l’existència delivery. Mentre l’estrès se’ns menja en una espècie de temporalitat 24/7 on cada ocupació demana més rapidesa, quan som a la llar ens hi parapetem immòbils. Traduït al cristià; vivim tan abatuts pel curro i amb els sentits tan exhausts per la connexió obsessiva a la xarxa i al correu electrònic que, arribats a casa, doncs ja em diràs qui punyeta es fot a cuinar, a llegir una estoneta o fins i tot a conversar amb la parella. El món de fora és un GP constant, curull de música i soroll i voldríem reservar casa nostra del brogit del món per fer-ne un santuari: però massa sovint, sigui per fatiga o perquè no podem més amb l’ànima, acaba convertida en una tomba.
Amb la costella, en aquestes situacions de fluixor nocturna exasperant, se’ns apareix de forma simultània el mateix elephant in the room: “Va, fem un Glovo?”. El panòptic (sí, fot molta por) sovint se’ns avança i l’alerta del mòbil escaneja el borborigme estomacal preguntant-nos si no abelliria repetir una comanda de sushi o dels nostres entrepans predilectes. Primer, ens fem els forts: “no, va, que tenim coses a la nevera i després hem de llençar verdures del mercat”. Sabem que tot això és fullaraca verbal: acabarem caient. Hipòcrites de nosaltres, establim les normes de la metadona: “Bueno, demanem dos cops per setmana com a màxim i prou, eh?”. Ta tia en patinet. Acabarem caient a les urpes de l’existència delivery com a mínim quatre o cinc vegades. Són dos clics i mitja hora: és imbatible.
Però tot plegat té conseqüències, i que no se m’enfadi ni l’empresa en qüestió ni els nostres restauradors predilectes (envio abraçades a les entrepaneries Santo Porcello, Chivuo’s i Good Shit Vegan Kebabs, entre moltes d’altres). Sortim molt, molt menys. Passegem molt, molt menys (passejar no implica moure’s trescant per la ciutat amb una direcció establerta, és un acte absolutament diferent; vol dir improvisar, anar on els peus et demanin, establir rutes desconcertants). Això també implica que els sentits se’ns acomoden. Mirem menys la ciutat, molt menys i la cosa comporta que la seva pluralitat d’olors i sensacions queda lluny de la nostra temptadora predicibilitat casolana. L’existència delivery és el contrapès mandrós a la vida hiperactiva de l’oficina: aquesta Punyalada no va de moralismes ni d’esporuguir la penya, però la dialèctica s’assembla un pèl a l’esquizofrènia.
L’existència delivery és el contrapès mandrós a la vida hiperactiva de l’oficina
Arrufareu el nas amb tota la raó del món. Darrerament, em surten punyalades bastant pessimistes i amb uns tics propers a la tecnofòbia. Puc sentir perfectament la veu del lector dient-me: “doncs xato, si l’existència dels matins et sembla estressant fes el favor de prendre-t’ho més amb calma i si demanes massa Glovo durant la setmana, doncs fot el fotut favor de posar-te a cuinar per fluixera que tinguis, que jo vaig passa La Guerra i no vaig plorant per les cantonades”. Accepto l’esmena i em flagel·lo l’esquena, però la cosa no resulta fàcil ni es guareix passant un matí en un balneari o fent cursos de meditació. Ja sé que tot plegat són first world problems, i blablablà: però, què hi farem, són els nostres. El trànsit existent entre la vida a contrarellotge i una llar on som cada vegada més acomodaticis no em sembla una qüestió menor. Vivim entre l’esprint i la migdiada: i em preocupa.
No aporto solucions, covard de mi. M’entretinc intentant posar contorns de pensament al problema. Diuen que d’això va el meu antic ofici, ja veus tu.
