Entrada principal del Teatre Nacional de Catalunya. ©V. Zambrano

Els programes culturals del 14-F

Les propostes polítiques que els partits catalans presenten als seus programes electorals de cultura encara són paradigmes dels anys 90 i no acaben d’entendre els canvis de gestió i consum que ens imposarà l’era post-Covid.

El confinament del passat març va revaloritzar la concepció i els hàbits de consum d’allò que anomenem “cultura”, un concepte massa vague però útil a l’hora de resumir l’univers de la gestió aplicada a les belles arts (i la seva evolució en l’avantguarda i la postmodernitat) i tot l’entramat educatiu, associatiu, industrial i econòmic que en possibilita la formació i la praxi. El particular idiolecte de la Covid-19 va deixar-nos clar que, per unanimitat abassegadora, la població considera la cultura com un “bé essencial” i, certament, durant els mesos més durs de clausura els artistes del país van demostrar una generositat sense límits a l’hora d’acompanyar la nostra solitud amb concerts i programació teatral online gratuïta o de cost ben minso, un esforç que l’administració no va facilitar gaire a l’hora de gestionar una desescalada en què els nostres equipaments havien d’afrontar la preparació d’estrenes i concerts sense saber del cert si podrien dur-los a terme.

   

L’esforç titànic del sector per sobreviure la ruïna no s’ha vist recompensat en una campanya on, com passava d’habitud, aquest bé tan “essencial” ha quedat soterrat en un inquietant silenci i els programes culturals de la majoria de formacions que concorren al 14-F encara mostren una inquietant resistència al canvi de paradigma que el món post-pandèmic ens imposarà. Un dels regals (sic) que ens ha propinat aquest compàs d’espera exasperant de la Covid-19 ha estat veure com un sector que havia confiat massa en el poder públic per a subsistir ha entès finalment que la cultura catalana no ha d’ésser un apèndix de l’administració i que a la funció pública cal compensar-la amb molta més indústria i un teixit privat competitiu. Finalment, i jo que me n’alegro, els meus companys han entès que la nostra vida no és un funcionariat ni una tasca d’ardits voluntaris i que, ens plagui o no, l’art no pot viure aliè a les regles del mercat i la lliure competència. Welcome to the world.


Els meus companys han entès que la nostra vida no és un funcionariat ni una tasca d’ardits voluntaris i que, ens plagui o no, l’art no pot viure aliè a les regles del mercat i la lliure competència

En aquest sentit, sobta que la majoria de partits polítics catalans es presentin al 14-F amb un programa cultural on les estrelles encara són l’horitzó pressupostari del 2%, la bonificació cultural (és a dir, la subvenció directa a l’espectador perquè consumeixi) i l’eterna promesa d’una llei de mecenatge. Dic que sorprèn, primerament, perquè la pandèmia ha palesat clarament que cal augmentar el pressupost que es destina directament a projectes culturals, no pas engreixar l’administració ni la seva conseqüent i lenta burocràcia. En segon lloc, a l’espectador no cal subvencionar-lo; que la gent anava al teatre i seguia tenint set de concerts ja ho hem vist! El que cal és donar més recursos a les infraestructures públiques i privades perquè tinguin més pasta i com més aviat millor perquè el sector es reactivi de la seva agonia (de res serveix donar-li una propineta al ciutadà, en definitiva, si el teatre on vol anar ha de tancar i els actors passen fam).

Finalment, pel que fa la llei de mecenatge, algú hauria de tenir un atac de sinceritat i recordar als catalans que, en l’actual marc competencial, les autonomies del regne no poden impulsar una llei de paradigma anglosaxó pel simple fet que tenen un marge nul o escàs de modificar l’impost de renda i societats. Aquesta resistència al canvi de paradigma es comprova, finalment, en el fet que cap dels partits recordi que un 1% dels fons de recuperació de la UE podrà anar directament a projectes culturals; és a dir, que molt aviat disposarem de calers que podran arribar a les butxaques del sector a partir d’un conveni directe i amb molta més agilitat. El prioritari, en un sector que no viu en emergència sinó que s’acosta perillosament a la desaparició, hauria de ser activar aquests recursos pressupostaris (i en el cas de voler una llei de mecenatge, explicar com es pactaria amb l’estat). Que això no se citi, insisteixo, palesa que les sectorials de cultura dels partits viuen al passat.

Una petita part dels fons de recuperació podran destinar-se a projectes culturals.

Amb això no vull dir que als programes del 14-F no s’hi trobi alguna troballa interessant (menys el de VOX, que no té sectorial de cultura i fa bé de recordar-nos que la intransigència sempre s’acompanya d’analfabetisme). Esquerra i la CUP apunten oportunament que les polítiques culturals haurien de permeabilitzar altres departaments de la Generalitat, especialment Educació i Indústria, Empresa i Coneixement. L’empremta de Laura Borràs es nota al programa lingüístic de Junts per Catalunya i fa quelcom tan bàsic com exigir que el català sigui considerat un requisit indispensable per a treballar a la funció pública i també palesa la degradació de la llengua oral als mitjans audiovisual de la Corporació. És una llàstima que el sobiranisme, tot i això, encara no expliqui, ara que ja ningú gosa amagar que la immersió lingüística no és efectiva, com pensa prestigiar els estudis i la praxi de la llengua en un entorn on aquesta es minoritza agònicament.

És una llàstima que el sobiranisme encara no expliqui com pensa prestigiar els estudis i la praxi de la llengua en un entorn on aquesta es minoritza agònicament

No és estrany que l’espanyolisme català dediqui la major part d’esforços a recalcar les polítiques patrimonials, com és el cas del PSC, el partit que té més interès en mantenir una indústria pública escleròtica i el seu conseqüent mandarinisme cultural (en això, i s’agraeix, els socialistes dissimulen ben poc). Tampoc sorprèn que Ciutadans opti per una cosa tan xupi-guai com despolititzar el marc de la cultura catalana… perquè deixi de ser catalana; en aquest sentit, és ben normal que tan a PP com a Ciutadans això de la memòria històrica els foti un pèl de nosa, car ja sabem que aquesta nostra mania de recordar ens du a ser molt essencialistes, provincians i, de nou… catalans. És interessant que els Comuns dediquin una part molt gran del seu programa als drets dels treballadors culturals i a la voluntat d’assolir l’estatut de l’artista, en imitació al model jacobí. Però, insisteixo en allò que he dit abans: cap estatut d’artista suplirà la gràcia que implica disposar de cash.

Concert  al Teatre Grec. © Xavi Torrent

Sigui com sigui, i passi el que passi el 14-F, la majoria de partits catalans tenen l’oportunitat d’exercir les seves benintencionadíssimes polítiques a la majoria d’ajuntaments on ja governen i en què, és fàcil de comprovar, ni els pressupostos s’ajusten als percentatges del 2% ni la cultura resulta el “bé essencial” que tot déu predica. Afortunadament, com deia al principi, els hàbits de cultura han canviat amb el confinament, i es nota en coses tan senzilles com que ara ningú acusaria un ciutadà de provincià ni poc enrotllat perquè exigeixi a l’administració unes programacions culturals que respectin la norma del Km 0 (un requisit que, en el cas de la música culta, per exemple, els nostres auditoris i teatres d’òpera han incomplert amb una irresponsabilitat supina). Que el consumidor també sigui més exigent i mostri les seves prioritats és una notícia fantàstica, car això també agilitzarà la vida dels usuaris culturals fent-los més inquiets i responsables.

De fet, i vista la parsimònia de la majoria de programes culturals del 14-F, la conclusió de tot plegat és que això de la nostra cultura ens ho haurem d’acabar gestionant i salvant nosaltres solets. Si és pels partits i per aquests programes dels anys 90, mareta meva, això pinta molt malament. A pesar d’aquest fet inqüestionable, aneu a votar, estimats lectors. Encara que sigui per protestar.