'La Sociedad de la Nieve' és un hit de Netflix excel·lentment dirigit per un cineasta barceloní i amb una fitxa tècnica repleta de cognoms catalans. ©Netflix

Sobreviure en la societat de la neu

'La sociedad de la nieve' converteix una història de supervivència en un retrat contemporani on la victòria ja no és cosa d’herois

A banda d’un atac de cofoisme nacional ben comprensible (cruspir-se un hit de Netflix excel·lentment dirigit per un cineasta barceloní i amb una fitxa tècnica repleta de cognoms catalans), l’èxit de La sociedad de la nieve s’explica per com Bayona ha convertit el llibre original de Pablo Vierci en una pel·lícula on la supervivència no té cap mena d’èpica i més aviat poca cosa a veure amb l’heroisme. A diferència del llardós film Alive de Frank Marshall –rodat el 1993, en temps d’olimpisme capitalista i quan els self made man i els Jóvenes pero sobradamente preparados marcaven l’agenda de l’imaginari occidental– Bayona ha tingut la perícia d’explicar l’arxifamós accident del vol 571 als Andes sota el teló de fons d’un món on tothom ja ha acceptat amb parsimònia que, per tal de prosperar, tard o d’hora hauràs de cruspir-te algun company fins a deixar-ne només l’ossada.

La sociedad de la nieve digereix aspectes normalitzats (però traumàtics) de la nostra existència com ara la influència de l’atzar en el desenvolupament de la vida, la impossibilitat de tenir una relació pacífica amb una natura tant bella com hostil, l’ateisme segons el qual la fe no serveix d’una punyetera merda quan fins i tot la divinitat s’oblida de la teva existència i, cal insistir-hi, la plantofada d’acceptar que en aquest món et veuràs obligat a empassar literalment l’alteritat si vols tirar endavant. Hi ha un detall que pot passar desapercebut a l’espectador d’aquesta magnífica pel·lícula, i és com Bayona ha convertit l’antropofàgia supervivencial de l’equip de rugby Old Christians Club en un ritual pràcticament eucarístic (no cal ser un geni de la iconografia cristiana per veure com els jugadors, a mesura que perviuen, van adquirint la forma corporal i les ferides prototípiques de Jesús).

Lluny de provocar-nos paüra o ensucrada admiració, la desgràcia que pateixen aquests joves ens ha colpit profundament perquè –qui sap si d’una forma inconscient– els guionistes del film han volgut ressaltar com la felicitat també pot sorgir en l’aïllament més radical i en un entorn on la natura s’expressa de forma arbitràriament violenta. Viure a la societat de la neu és acceptar un darwinisme que tard o d’hora eliminarà els cervells menys adaptables al dolor (els morts es despatxen amb una simple tipografia; els vius s’immortalitzen perquè es tornen icones de la imatge) i fins i tot sentir un pèl d’enveja per aquells instants de perfecta solitud comunal amb un paisatge encara verge. Qualsevol accident és una desgràcia, però avui en dia seria interessant ordir una enquesta ciutadana on es plantegés si qualsevol de nosaltres estaria disposat a pagar per pujar a l’avió. 

Viure a la societat de la neu és acceptar un darwinisme que tard o d’hora eliminarà els cervells menys adaptables al dolor

Bayona explota molt bé aquesta barreja de repulsió i d’enveja pels supervivents, i radicalitza la contemporaneïtat d’aquest film a les escenes finals del metratge, en què –conscients que els alliberaran aviat– els jugadors de rugby comencen a fer-se selfies i s’abrillanten la cabellera, sabent a la perfecció que han iniciat una stardom notòriament adaptable al nou món de l’espectacle de masses. La capacitat de continuar, en el fons, ja no es relliga a la força d’un grup per mantenir-se unit sinó a l’acceptació post-traumàtica d’uns individus conscients que han esdevingut una història mercantilitzable. En aquest sentit, goso pensar que –en la meva enquesta imaginària– molts ciutadans del món no dubtarien a pujar de nou al 571 per tenir, si més no, la mínima opció de passar a la història, per molt que això acabés comportant sepultar una germana o cruspir-se el fetge d’un company d’equip. 

Bayona ha parit, en aquest sentit, un producte d’art contemporani molt escaient. Si l’hagués filmada Spielberg, faltaria més, ja seria una clara favorita a endur-se un bon grapat d’estatuetes. Però això d’haver nascut a Barcelona encara no cotitza tant com la pàtina jueva. I mira que, de sobreviure i de jalar-nos entre nosaltres per tirar endavant, segurament som la tribu que més en sap de tot el món.