Una murrieria 

El darrer cop que vaig anar a Queviures Múrria, ho recordo bé, vaig comprar-hi una sobrassada de Menorca de porc faixat deliciosament picant i que, a casa, ens va durar dos dies. Quan pràcticament encara en tenia el gust a la boca, vaig llegir a la premsa que aquest mític comerç modernista de l’Eixample barceloní tancava portes temporalment. Malgrat que aquest “temporalment” portava implícita una promesa de reobertura, em vaig témer el pitjor. És a dir, que aquest establiment irrepetible, magatzem de suculències, fundat el 1898 i dedicat als productes d’alta gastronomia, potser tornaria a obrir, efectivament, al cap d’uns mesos, però ho faria reconvertit en oficina immobiliària, botiga de roba de franquícia internacional o, encara pitjor, restaurant poke bowl regentat per joves d’estètica hawaiana. 

La meva preocupació va anar en augment un matí que passava precisament pel xamfrà que ocupa el Múrria (Roger de Llúria amb València) i vaig veure que les persianes i els característics murals modernistes del local tancat “temporalment” ja havien patit l’atac dels vàndals de l’esprai. Un fet especialment greu perquè la façana del Múrria està inclosa a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i forma part de la Ruta del Modernisme de Barcelona. 

Tot feia pensar, per tant, que Queviures Múrria correria la mateixa sort que El Indio (Carme, 24), un altre establiment modernista que, tot i estar catalogat, presenta un estat deplorable. El 2015, es va anunciar que reobriria com a restaurant, però ha anat passant el temps i les persianes dels que van ser uns dels magatzems de teixits amb més solera de la Barcelona dels anys 30 continuen abaixades i acumulant brutícia i misèria, per vergonya de tota la ciutat.

És una història de sobres coneguda a Barcelona: un comerç històric que tanca portes perquè se’ls ha mort la clientela o els propietaris de l’immoble han apujat el lloguer; un dia hi apareix una pintada a la façana i ningú l’esborra; poc després ja n’hi ha mitja dotzena, cartells publicitaris i adhesius de serraller 24 hores i, per descomptat, tampoc passa res… Una façana amb signes d’abandonament és un reclam llaminer per lladres i brètols de tota condició perquè els proporciona una sensació d’impunitat que els anima a emportar-se’n els elements decoratius per vendre’ls a bon preu o pel pur plaer de carregar-se’ls. Quan els engranatges de l’administració es posen, finalment, en marxa per preservar aquests bocins de la nostra història, normalment per la insistència d’un veïnat militant, resulta que ja no hi ha res a preservar. Una pena.

En el cas de Queviures Múrria, tanmateix, la cosa no ha anat així. Ben al contrari. Aquest dilluns, com prometia amb aquell “temporalment”, el comerç ha reobert portes. Li han fet una rentada de cara d’allò més encertada i afegit un espai destinat a la degustació que no hi desentona gens. El Múrria continua essent el Múrria, un comerç especialitzat en formatges, embotits i vins.

Segons el DIEC, una persona múrria és algú “sagaç, astut, picardiós, hàbil per a aconseguir allò que pretén”. Doncs bé, en Joan Múrria, el bigotut propietari del comerç, ha fet honor al seu cognom; ha sabut trobar la manera d’assegurar el present i futur de l’establiment que regenta des que té dinou anys, tot aliant-se amb el xef Jordi Vilà i l’empresari i veí el barri Ernest Pérez-Mas. En un context tan difícil pel petit comerç com l’actual, ho podem considerar una heroïcitat o, és clar, una murrieria.