L’any 2023, a les seves darreries, ens va proporcionar dues dades demogràfiques significatives. A començaments de desembre, l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) informava que la població de Catalunya havia superat els vuit milions d’habitants. Una xifra que fa uns anys es considerava que seria assolida el 2030.
Com és sabut, el creixement migratori és ja en aquests moments l’únic factor d’increment de la població catalana, ja que des del 2018 es registren anualment al nostre país més defuncions que naixements. Malgrat la distorsió de l’any 2020 amb la pandèmia, doncs, la immigració segueix un ritme intens que ha fet que, en el període 2018-2023, 34 dels 36 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) hagin guanyat població, tot i que lògicament amb ritmes i intensitats diferents: del 0,02% de Cerdanyola del Vallès al 17,06% de Sant Just Desvern.
En aquest sentit, poc abans d’acabar l’any, el mateix Idescat revelava que Badalona havia superat Terrassa com a tercera ciutat catalana més poblada, en una pugna que en els darrers anys es venia resolent en favor de la ciutat vallesana, però amb diferències ínfimes. De nou, l’arribada de població de l’estranger ha estat l’element clau, ja que a Badalona ha crescut un 23,79% entre 2018 i 2021 (última dada disponible en el padró continu), mentre que a Terrassa ho ha fet en un 15,65%.
Tot i així, els percentatges més elevats de creixement demogràfic en el període considerat els trobem en petits municipis de més enllà de l’AMB, però en territori considerat encara com a metropolità, com és el cas de Rellinars (23,43%), Olivella, Montseny i Olesa de Bonesvalls (els tres al voltant del 18%). I el mateix succeeix amb la població d’origen estranger que, per exemple, s’ha doblat en només tres anys a Puigdàlber i Villalba Sasserra.
Sigui com sigui, avui en dia, entre les onze ciutats de més de 100.000 habitants existents a Catalunya hi trobem Barcelona, tres ciutats més de l’AMB (L’Hospitalet, Badalona i Santa Coloma de Gramenet), tres ciutats de la resta del territori metropolità (Terrassa, Sabadell i Mataró), la resta de capitals provincials (Lleida, Tarragona i Girona) i Reus.
Barcelona, lògicament, amb 1.660.122 habitants, destaca àmpliament sobre la resta. De fet, la suma de la població de les deu ciutats abans mencionades només supera en poc més de 27.000 efectius els de la capital catalana.
La distribució de la població en el territori és un dels aspectes més importants que ajuden a explicar dinàmiques socials i econòmiques i que, alhora, les condicionen. Cal recordar que l’any 1900 la segona ciutat més poblada de la província de Barcelona era Manresa. Vilanova i la Geltrú, Vic, Igualada i Vilafranca del Penedès es trobaven també en el top 10. De l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona només hi apareixia precisament Badalona (en cinquè lloc), a banda de la ciutat comtal.
En tot aquest temps, però, el pes de Barcelona ciutat ha variat significativament: de concentrar el 27% del total de la població catalana el 1900 a l’actual 21%. Si tenim en compte que l’any 1991 aquest percentatge encara fregava el 27%, trobem que la reducció més substancial s’ha produït en les darreres tres dècades.
La distribució de la població en el territori és un dels aspectes més importants que ajuden a explicar dinàmiques socials i econòmiques i que, alhora, les condicionen
On s’ha produït el major creixement relatiu de població en aquest període? No pas en els municipis de l’AMB fora de la ciutat de Barcelona, que concentraven el 23% de catalanes i catalans el 1991 i actualment sumen el 21%, sinó en els municipis de la regió metropolitana, descomptada tota l’AMB, que no arribaven al 20% del total el 1991 i ara representen més del 21%. Sembla, doncs, que l’avançament de Badalona a Terrassa no coincideix amb la tendència general si agafem el territori amb una mirada més àmplia.
Aquest creixement de la població en territoris metropolitans més allunyats de Barcelona es nodreix en part, com hem vist, de la immigració, però notablement ho fa de les migracions interiors entre municipis. Aquest factor porta aparellada necessàriament una major interrelació entre el conjunt de municipis que conformen la metròpoli barcelonina, ja que hi ha una major tendència a la dissociació entre llocs de residència i llocs de treball (més de la meitat de les persones que treballen en aquests municipis ho fan en un altre municipi de l’entorn), sobretot, tot i que també respecte els llocs d’atenció a les cures (de familiars, per exemple) o de lleure. Les activitats i relacions quotidianes, en definitiva, tendeixen a ser cada cop més freqüents en aquest espai metropolità més ampli.
El pes de Barcelona ciutat sobre el global ha variat significativament: de concentrar el 27% del total de la població catalana el 1900, a l’actual 21%
I és aquest el factor el que fa que des del Pla Estratègic Metropolità de Barcelona (PEMB) parlem de “la ciutat dels 5 milions” com el nostre territori de referència per pensar el futur d’allò que anomenem Barcelona. Un continu urbà que ocupa el front litoral des de més enllà del Garraf fins l’Alt Maresme així com les vores dels rius Besòs i Llobregat i els traçats de les principals vies de comunicació articulat amb espais naturals i no urbanitzats que cal preservar.
El repte fonamental en aquest cas és entendre el conjunt més enllà dels diversos límits administratius que el fragmenten i comptar amb unes metes conjuntes, uns instruments adequats per actuar en aquesta escala i una forta voluntat de cooperació entre tots els actors (públics, privats, ciutadania…) per fer front als reptes compartits. Aquest és l’esperit del Compromís Metropolità 2030 que va ser aprovat per unanimitat del Consell General del PEMB el passat mes de desembre a Santa Coloma de Gramenet.
