Flors, flors, flors

Caminar per la Rambla, ara, és tota una altra cosa. Ja no hi ha aquells cambrers equilibristes i culturistes, que esquivaven cotxes amb la safata plena de cerveses de litre, per arribar al turista assegut a la taula del mig del passeig. Els cartells amb les diverses paelles precuinades (inclosa la que porta frankfurt) han estat desats en algun magatzem. Els carteristes ja no es poden camuflar entre la gentada. Les estàtues humanes qui sap on son.

   

Caminar per la Rambla, ara, em provoca “nostàlgia aliena”, que seria una variant, agradable, de la “vergonya aliena”. La nostàlgia aliena és una nostàlgia per poders. La nostàlgia d’allò que no has viscut. M’hauria agradat viure aquella època en que comprar flors era habitual. A principis del segle XX, quan homes i dones es guarnien posant-se un ramet, petit, a la roba, com si fos un fermall. L’època de cançons com Nardos (“no cuestan dinero y esto es lo primero para convèncer”) o La Violetera (“cómpreme usted este ramito, pa lucirlo en el ojal”). M’agraden les parades de les floristes, tan petites i recollides, plenes de flors de colors furiosos. M’agrada, quan em conviden a sopar a una casa, portar un pom de flors. M’encanta veure com el prepara la florista, de la mateixa manera que m’encanta, quan vaig a la papereria a comprar llibretes, veure com la dependenta embolica, amb aquella polidesa.

Hi ha dues escriptores, molt diferents entre sí, que m’agraden molt: la Mercè Rodoreda i la Dorothy Parker. Totes dues tenen una cosa en comú: comparteixen un gust per les flors que sempre, sempre és present a les seves pàgines. De la Dorothy Parker sempre recordo el conte Un permís fantàstic (Pedro Almodóvar el va, diguem-ne, “homenatjar” a La flor de mi secreto). La dona espera l’home, que és a la guerra i vindrà de permís. Tot i l’escassedat d’aliments, la dona compra flors per guarnir la casa. Aquest gest que fa ella, plena de culpa, m’enamora. Ella troba més important que a l’apartament hi hagi flors fresques que no pas menjar. Per ella les flors són bellesa. Per ella la bellesa és civilitat.

Woody Allen va venir a Barcelona a rodar aquella pel·li on els personatges vivien a La Pedrera i els pintors, quan sortien de copes a Els Quatre Gats, anaven encara amb la samarreta tacada de pintura. El primer que va fer, per a l’escena de la Rambla, va ser demanar als d’atrezzo que la buidessin de turistes i omplissin les floristeries de flors. De moltes més flors. Sempre perdono els conductors que s’aturen en doble fila per comprar a les floristeries del carrer València. Quan vaig al Mercat de les Flors, al teatre, sempre hi penso, en l’ús primigeni de l’espai. No sé si l’ensucrada pel·lícula Notting Hill (hi ha qui ho pronuncia “Nothing Hill”, com si fos el turó del No-res) també va ser atrezzada amb flors. Diu que el covid et treu el sentit de l’olfacte. Quan tot això passi, hem de tornar, disciplinats i molt alegres, a ensumar flors.