Avui que ens diuen —contravenint el que ens deien ahir— que les sales de festa no podran obrir, deixin-me fer memòria d’un fet que va passar A.C (abans del Covid). Devien ser les vuit del matí (la dada és important) jo estava fent la mandra al llit (la dada no és important) i a la ràdio despertador, on hi tenia sintonitzat un magazine generalista (la dada és important) hi sonava “Black Star”. Ho vaig saber a l’instant. Les etiquetes eren “vuit del matí”, “magazine generalista”, “Black Star”. S’havia mort David Bowie.
De seguida, trucades tristíssimes als amics. I entre les trucades, una al DJ Buenavista, de la sala de concerts Razzmatazz, amb qui havíem compartit hores de Bowie. De cop la cançó “Black Star” tenia tant de sentit (era un epitafi), que havíem de fer alguna cosa que ens consolés. I va ser ell qui va dir de fer-li un homenatge allà, a Razzmatazz. Vam trucar tot de músics i els vam proposar de triar una cançó d’ell i versionar-la. Tothom va dir que sí. I m’esperava que hi hauria baralles per fer “Starman” o “Five Years”, però no. Tothom va triar, sense repetir-se.
Ens vam pintar a la cara el llampec de la portada d’”Aladdin sane”, allò es va omplir de gent, i va sonar “Sleep away”, i “The secret life of Arabia” i al final, tots junts —se’m posa pell de gallina, ara mateix, escrivint això— van cantar “Heroes”. A Radio 3 ho van transmetre. Tots els diners van anar a una fundació contra el càncer. Ningú va cobrar res. A la porta d’entrada al Razzmatazz hi havia un text que deia: “The stars look very diferent today”, en referència a la seva cançó més famosa, “Space Oddity”, la del major Tom. L’any següent ho vam tornar a fer. Van fer-ne versions la Núria Graham, Coti, Micky Puig, Àlex Torío, Arbre, Èric Vinaixa, Gerard Quintana, Nacho Campillo (de Tam-Tam Go), Tori Sparks, Marion Harper…
Si us en parlo és perquè els que tenen locals “d’oci nocturn”, com en diem ara, fan i han fet coses boniques per nosaltres. Per exemple, contractar artistes. Tendim a parlar d’ells com a “empresaris”, en el sentit pejoratiu del terme. Esclar que “bailar pegados” és perillós, esclar que ballar fent salts també, però no més que fer una classe de zumba. Els gimnasos estan oberts, les cocteleries també, les discoteques podrien obrir amb el mateix sistema: el de demanar tanda. Ja sé que hi ha locals on el que es balla és ball de saló (molt junts) però justament, els que ballen ball de saló solen ser “grups bombolla”: les parelles de ball són molt més estables que les de llit.
Trobo a faltar aquella espècie de mol·lusc anomenada “el bavós de bar”, i sé que el bavós de bar, amb dues copes al damunt començaria a beure’s també el gel hidroalcohòlic. Trobo a faltar la cançó que posen al final de la nit —sempre la mateixa— per indicar-te que has d’anar desfilant. Trobo a faltar veure com els cambrers, quan recullen, netegen la barra amb aquella marca de ginebra concreta. Trobo a faltar veure parelles acabades de formar, parelles acabades de trencar, trobo a faltar sortir, de matinada, d’un local d’aquests i anar, esclar, a la xurreria del carrer de Còrsega, no gaire lluny del Bar Mut, a menjar un xurrifrankfurt. Que com deuen haver endevinat, és un xurro farcit de frankfurt, creat abans, per cert, que el Cronut novaiorquès: meitat croissant i meitat dònut. En fi, arribats a aquest punt, suposo que val més que m’aturi aquí.
