Daniel Craig
Daniel Craig a No time to die. © Eon Productions
LA PUNYALADA

Sempre hi haurà temps per morir

No time to die és una gran pel·lícula sobre les palpitacions del nostre temps i una de les millors obres mestres que ens ha regalat el feminisme en l’últim quart de segle. Aviso: l’article conté spoilers monumentals.

Tots els cunyats del món saben que, a cada pel·lícula de James Bond, s’hi amaga una anàlisi geopolítica del present històric filtrada pel sedàs dels interessos i les pors d’Occident. D’entre aquests, els més llegits també entenen que el Zeitgeist d’una determinada època no només es tradueix en els moviments tectònics produïts per la guerra i les misèries dels grans estats (o les grans corporacions empresarials), sinó en com homes i dones determinats gestionen els ideals que els ha imposat la cultura de masses. No time to die insisteix en aquests dos eixos tradicionals de la saga Bond, però en dinamita el cantó antropològic deconstruïnt el propi personatge i fent explotar la visió de l’heroi que s’ha mantingut quasi intacta durant 25 films que han determinat el desig de poder de molts països i els anhels de masculinitat dels bípedes que algun dia hem somiat ser un 007.

La majoria de crítics i fans bondians han desestimat aquesta intel·ligentíssima creació fílmica de Cary Fukugana (amb un guió on s’hi intueixen pinzellades genials de Phoebe Waller-Bridge, l’ànima de la sèrie Fleabag) perquè hi ha Leitmotives de la sèrie clarament desdibuixats: en efecte, la presència competitiva d’una nova 007 (encarnada en l’actriu negra Lashana Lynch) hi està fotuda amb calçador i el dolentot ben interpretat per Rami Malek és un pobre desgraciat amb problemes freudians for dummies de primer de guió. El que no han entès la majoria d’espectadors d’aquesta pel·lícula fantàstica és que els propis creadors han emfasitzat la caricatura del feminisme interracial i han caricaturitzat un maligne freak per cardar-se’n de les quotes, car la seva intenció és regalar a l’agent secret la categoria de mite i, com a tal, deixar-lo lluitant únicament contra si mateix.

De geopolítica n’hi ha, només faltaria, i els creadors del film fan bé en despatxar-les en un breu però riquíssim diàleg entre Bond i M. Criat en el món de la Guerra Freda i els grans blocs, el cap dels serveis britànics lamenta haver de fer front a un nou tipus d’arma que ha ajudat a co-crear i que ofega els enemics quan aquests han entrat en contacte tàctil amb la font de contagi (la referència al món post-pandèmic està ben mastegadeta). El problema, reconeix M, és que Anglaterra no sap ben bé contra qui collons lluita ni què vol, i quan Bond li insinua que l’enemic deu estar contra el món lliure, la democràcia, el de sempre i etcètera, els dos boomers acaben fent un somriure cínic que els envia directament a la cua dels prejubilats. No és que l’enemic tingui part de raó en voler matar-nos, sinó que els bons hem prostituït tan alegrement els nostres propis ideals que ja només disparem trets per inèrcia.

Amb això ja n’hi hauria prou per haver parit una pel·lícula interessant, però Fukugana i el seu equip han volgut rinxolar el rínxol i contrarestar el perill d’una arma vírica amb una font de moral inesperada que fins ara Bond havia amagat a les interioritats improductives de l’entrecuix: el seu esperma. La millor forma de matar el personatge i la masculinitat bondiana, en efecte, és provocar-li a l’amic James un petit contratemps que a la majoria d’homes se’ns ha passat per alt; a saber, que quan fas això tan simpàtic d’anar follant a pèl pel món amb dones estupendes… doncs la cosa pot acabar derivant en un petit paquet de carn i ossos. La paternitat i la imposició d’uns lligams genètics que superen qualsevol lògica d’interessos és aquí l’última font d’ètica: Bond guanyarà els dolents quan entén que l’únic que l’ha fet lluitar de debò i sacrificar-se és saber-se font de vida.

Resulta molt simptomàtic que el fet de posar entre parèntesi l’ètica de masculinitat del personatge hagi produït atacs d’ira en aquest mascle alfa plenipotenciari que duem a l’estómac. Al sortir del cinema, abatut com si m’haguessin fotut una pallissa, estava cabrejat com una mona amb uns cineastes que m’havien matat l’heroi, convertint-lo en un puto pare de família. Però el meu enuig era molt simptomàtic, perquè si aquest fos un producte feminista mainstream en què els creadors haguessin aprofitat per matxacar James Bond fent-lo més voluble i femení (com passava a les darreres pel·lícules de Craig), la cosa no passaria d’un producte del ressentiment. Però No time to die explica perfectament que, en aquest present, l’única sortida de Bond és entendre que tot allò pel què havia lluitat, fins i tot la seva manca d’implicació emocional en els altres, era simplement mentida.

Daniel Craig Ana de Armas
Daniel Craig amb l’actriu cubana-espanyola Ana de Armas a No time to die. © Eon Productions

No exagero en escriure que No time to die és un dels productes més excelsos que ha donat el feminisme en el darrer quart de segle i els seus creadors, insisteixo, han fet santament en fer creure que la clau de tot plegat és que les competidores laborals del 007, la seva estimada i el producte dels seus espermatozous el sobrevisqui, quan la profunditat de la seva transformació sacrifical és molt més dramàtica. Bond només arriba a ser un home com déu mana i a guanyar quan estima de debò, i això és el que el fa fort, posant en un enorme parèntesi tot el seu imaginari anterior, una estètica que els cineastes estimen com sempre, mimant les escenes d’acció, ingerimenta de còctels i seducció femenina incloses, però que finalment assassinen amb el valor molt més alt de la generositat i l’atac d’empoderament que ens agafa quan descobrim els nostres ulls blaus en algú altre.

Aquest és un món sòrdid però la vida, ho diu Bond quan és a punt d’enterrar el seu amic al mar, té moments esplèndids. Per tant, a morir sempre hi serem a temps.

PS.- Correu al cine, de debò, que no exagero, i tornar a la gran pantalla fa molta il·lusió.

PS1.- Per si encara hi havia algun dubte, Daniel Craig és el millor James Bond de tota la fucking història. Estimat Connery, posa’t a la cua.