“La Sara celebra que d’un temps ençà tornem a casa amb les sabates brutes després d’una llarga passejada per carrers com la Gran Via, on s’ha recuperat un paisatge al que no estàvem acostumats malgrat ser el d’origen. De l’antic pavimentat només queda una cinta per a vehicles rodats sense motor. La resta passa sota un embolcall de massa verda que aïlla de l’impacte exterior. A la vegada és un verd lúdic, no pas merament funcional. Passejar per la Gran Via és fer-ho per un ample viarany de terra i pedres combinat amb espais de convivència”.
La Barcelona utòpica és el resultat de les converses mantingudes amb 5 arquitectes municipals. Cadascuna de les converses ha girat entorn a una temàtica concreta, encara que el resultat, conseqüència d’una visió integral de la ciutat, incorpora idees transversals. La idea d’aquesta sèrie de 5 articles sobre una Barcelona utòpica neix per donar ales a aquests arquitectes que mantenen un contacte estret amb la ciutat, alguns des de fa molts anys i, a més a més, a diari. L’àmbit creatiu dels arquitectes municipals es veu sovint limitat per les partides pressupostàries, pels terminis d’execució, per polítiques del govern de torn… Llavors sense entrar en partidismes s’han aventurat a l’exercici de fer volar coloms sobre una Barcelona que mai existirà, però que ens la podem arribar a imaginar.
Els articles tenen un caire futurista. Tot i així no tots s’aboquen a la ciència ficció. Les lectures conviden a localitzacions i racons imaginats. A formes de la ciutat inventades. A projeccions d’una societat barcelonina allunyada de l’actual i, sobretot, a mirar de fer passar una bona estona al lector. A excepció del text en cursiva, que és una transcripció de part de la conversa o d’un procés de recerca, la resta és fruit de la imaginació.
*Arquitecta convidada: Sara Udina, arquitecta municipal a l’Ajuntament de Barcelona.
La Sara proposa quedar a la cocteleria del penya-segat, on es troba la serra de Collserola amb el mar, un tall de costa agresta d’una majestuositat notable a l’alçada del vol de les gavines. La cocteleria és una cova natural reformada que al seu moment va ser habitada per corsaris. Inspirada amb la madrilenya Angelita o la Little Red Door de París, forma part d’un nou concepte de bar més afectiu que els convencionals fins al moment; una aposta descarada pel producte artesanal i sostenible que fa desaparèixer de la carta clàssics com el Sidecar, el Bood Mary o el Cosmopolitan. La seva és una invitació a la proximitat. Bona part dels combinats remeten a sensacions d’infantesa dels vuitanta i noranta com el codonyat, el coriandre, la pastanaga, la camamilla o les melmelades casolanes. No hi falten altres detalls com una atmosfera creada a base de plantes aromàtiques o la propia cristalleria, la qual ha estat bufada a mà. La Sara, recomanada pel bàrman, es demana un Holy Basil, a base d’alfàbrega, ginebra biològica d’anae i vi de poma. Jo opto per un Olive, un combinat de soda, vermut sec de Baldoria i esperit d’oliva.
En aquest espai urbà hi som convidats especials. És un privilegi poder viure aquí. Comença dient la Sara. Barcelona ja no és una ciutat. Hem entès que això és part d’un territori i nosaltres, els humans, configurem un entorn. Però no a l’inrevés. Abans habitàvem aquest territori des d’una mirada dominant. I era un error, perquè si hem pogut crear aquest entorn urbà és perquè el territori ens ho ha permès.
Barcelona ha sabut replantejar-se. Ha deixat enrere el fort impacte de la petjada ecològica que venia acumulant al llarg dels anys. Fins i tot a arribat a crear la pròpia reserva de biocapacitat, és a dir, la facultat d’estalviar els recursos naturals que abasteixen la comunitat. L’empremta ecològica és clau per comprendre quin és l’impacte que els humans efectuem sobre el medi ambient per, d’aquesta manera, quantificar els recursos naturals que disposem i utilitzem. En aquest sentit la implantació de barems de control ha permès calcular el retorn que aportem al territori a canvi de l’ús dels recursos. Ha estat un procés llarg. I s’ha aconseguit a partir de polítiques valentes com la deconstrucció d’un model de ciutat enclaustrada, sense obertures ni contacte real amb la natura. També a partir del nou concepte, on els edificis públics i privats s’orienten a la preservació del medi ambient i la conciliació per un estil de vida més relaxat i basat en la convivència.
La implantació de barems de control ha permès calcular el retorn que aportem al territori a canvi de l’ús dels recursos
Bristol, al sud-oest d’Anglaterra, va ser el prototipus. Bona part de l’energia que empra es genera a partir del vent i l’aigua, entre altres per alimentar els més de 34.000 fanals que disposa la ciutat. A més a més Bristol ha sabut crear una trama que combina des d’àmplies zones exclusives per a vianants al centre i entorn, passant per un extens carril bici o l’aposta de la restauració per l’oferta vegetariana i vegana i el producte de proximitat. Fins i tot alguns busos funcionen amb matèria orgànica. El resultat és que en deu anys han aconseguit reduir les emissions en gairebé un 40%. No gaire lluny de Bristol, un altre exemple d’aposta per a la biodiversitat que va més enllà d’una proposta de convivència per als éssers humans és la de Brighton, també al sud, on el pla d’urbanisme obliga que els edificis de nova construcció incorporin totxanes dissenyades per a ser nius per a les abelles o per als falciots.
La Sara destaca com a punts forts d’aquesta nova Barcelona la capacitat de la ciutat per recuperar les aigües que cauen sobre cobert, l’aptitud per mitigar l’efecte de calor a partir del replantejament dels carrers, amb un 50% menys de superfície asfaltada, i l’increment de la massa vegetal autòctona que genera ombra. Es va demostrar que la Barcelona dissenyada per fer més còmode l’entorn urbà a les persones acabava repercutint negativament a llarg plaç en àmbits com la salut cardiorespiratòria i l’estrès. Per aquest motiu ha estat determinant que ciutats com Barcelona redescobreixin el territori sobre el qual han estat construïdes. Aquest exercici de memòria, de reconnexió de les grans urbs amb les arrels, ha permès abandonar el focus egocèntric del ciutadà i replantejar-se la relació amb el planeta.
La Sara celebra que d’un temps ençà tornem a casa amb les sabates brutes després caminar per la ciutat, com quan vens de passejar de la Gran Via de les Corts Catalanes, on s’ha recuperat un paisatge al que no s’estava acostumat malgrat ser el d’origen. De l’antic espai pavimentat només en queda una cinta per a vehicles rodats sense motor. La resta passa sota un embolcall de massa verda que aïlla el transeünt de l’impacte exterior. A la vegada és un verd lúdic, no pas merament funcional. Avui, caminar per la Gran Via és fer-ho per un ample viarany de terra i pedres combinat amb espais de convivència: mobiliari urbà, cafeteries, quioscos, etc. Només si t’endinses en l’espessor de la naturalesa i fas cap a l’altra banda entres en contacte amb la Barcelona que es mou amb pressa i que és cada dia més virtual. La Barcelona que, com les altres grans ciutats, necessita oasis per tornar a la realitat.
Per aquest motiu ha estat determinant que ciutats com Barcelona redescobreixin el territori sobre el qual han estat construïdes. Aquest exercici de memòria, de reconnexió de les grans urbs amb les arrels, ha permès abandonar el focus egocèntric del ciutadà i replantejar-se la relació amb el planeta.
De la Gran Via en naixen ramals similars encara que de dimensions més reduïdes. Tot plegat una trama que creua i envolta la ciutat configurant un espai natural. La Gran Via és, també, el passadís al 22@, que a banda de ser l’àrea de referència per a companyies de l’entorn digital, és el paradigma global dels models de convivència en comunes i de l’activisme social i cultural. El 22@ ha esdevingut una alternativa ecològica i real a la vida governada per l’estrès. El model que preval en aquesta àrea és l’habitatge cooperatiu, un model que fomenta una vivenda digna a un preu assequible, així com projectes de convivència orientats a l’estalvi energètic, a la preservació del medi ambient i a un estil de vida oposat al de les dinàmiques del mercat.
Aquesta tarda, després d’estendre la roba a l’habitacle compartit de la bugaderia del bloc d’apartaments on viu —un model que fa anys que està normalitzat als països nòrdics— la Sara ha pres part d’una sessió de ioga al mateix districte. A l’acabar m’ha enviat un correu electrònic. Volia complementar la conversa que havíem mantingut a la cova: les persones hem tornat a connectar amb l’entorn. Això fa que ara ens sentim privilegiades pel lloc on vivim i no de la manera com vivim. Sens dubte aquest fet té un impacte extraordinari en l’educació i, per tant, en el futur de l’espècie i del planeta.
Capítol 1. La mobilitat del futur. Arquitecte convidat Joan Sansa.
