Josep M. Miró i Eduard Gutiérrez conformen el despatx Nitidus Arquitectes, a qui s’ha designat com a dissenyador, conceptualitzador i director de la construcció de la nova Biblioteca Pública de l’Estat a Barcelona, prevista al costat de l’actual Estació de França, en col·laboració en UTE amb el despatx d’aparelladors Betarq. Tenen experiència en diversos projectes com l’Auditori i la reforma del Castell de Cap Roig, l’Arxiu Històric Provincial de Castelló de la Plana o el Teatre de Palafrugell, entre molts d’altres.
Parlen amb una coordinació impecable, socis des del 2012 i antics alumne i professor: en Josep Maria va donar classes a l’Eduard, a l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura La Salle. L’entusiasme que demostren pel seu nou projecte és equivalent a la sang, suor i llàgrimes que ha costat desencallar-ho. Ara només cal que responguin a diversos dubtes, com per exemple, per què Barcelona ha de tenir una biblioteca provincial.
— Què és una Biblioteca Provincial?
— Josep M. Miró (JMM): És a dir que el projecte el paga l’Estat, que n’és el titular, però cedeix l’edifici i la seva gestió i manteniment a la Generalitat. Després, voluntàriament, això es podria cogestionar amb l’Ajuntament de Barcelona.
— La Diputació no hi intervé, doncs?
— JMM: En principi no directament.
—Es pot saber per què volem una Biblioteca Provincial?
— JMM: Ho té molt ben explicat en articles l’Assumpta Bailac, que fins fa pocs anys va ser gerent del Consorci de Biblioteques de Barcelona: ella es remunta a unes negociacions de l’any 1987 amb el ministre Semprún, després al cap de deu anys es va decidir que aquest projecte aniria al mercat del Born, i el 1997 es formalitza un conveni per tirar-lo endavant. Però van aparèixer les restes arqueològiques del barri de la Ribera d’abans del 1714, i el 2004 es va decidir reenfocar-ho cap a l’Estació de França. Dit això: en totes les grans ciutats europees hi ha una gran biblioteca central i d’altres de districte o de barri.
— Però per què una de central, si ja hi ha la Biblioteca Nacional de Catalunya?
— JMM: Perquè una biblioteca central, sigui nacional o metropolitana, no té les mateixes funcions que la Biblioteca Nacional de Catalunya. Hem de tenir en compte que Barcelona és l’única província que encara no disposava d’una gran biblioteca central. La idea es remunta a fa més de 200 anys, inspirada pels principis de la Il·lustració, amb les Corts de Cadis! Però encara hi ha una altra raó.
— Quina?
Eduard Gutiérrez (EG): Les biblioteques no són només espais per llegir. Aquesta biblioteca unificarà el Born amb el Parlament, volem que s’encomani de l’esperit de les assemblees ciutadanes, per exemple volem que la gent li posi un nom.
— La moda és que els noms els posi directament Aena o, en aquest cas, Adif.
— EG: Creiem que serà acordat perquè és un punt sensible.
— Per tant, aquest equipament ens convé.
— EG: Estem parlant de la cirereta que faltava des de fa moltes dècades a la xarxa de biblioteques de Barcelona, i a les grans ciutats europees aquest equipament sempre hi és: a Oslo, a Helsinki, A Gant, a Amsterdam… Aquesta última té fins i tot un restaurant a l’últim pis, que no és una cosa que nosaltres ens proposem fer, però que ens havíem arribat a plantejar. Sí que volem un espai on es puguin fer concerts, presentacions, grans esdeveniments populars… Hem concebut el projecte arquitectònic com un espai ciutadà, no només de lectors.
— I per què vosaltres?
— JMM: L’any 2009 es convoca un concurs per part del Ministeri, que l’any 2010 guanyem nosaltres. Abans hi va haver la recerca del solar més adequat, ja que al mercat ja no es podia fer, i després dos anys més buscant el lloc més adequat dins d’aquell solar. Finalment, es va fer una mena “d’intercanvi de cromos” entre Adif/Renfe, el Ministeri i l’Ajuntament i fruit d’això va ser la modificació puntual el PGM que ja estava aprovada en fer el concurs, per tant, per definir la forma final del solar i els seus usos.
— I ara què toca?
— EG: Aquest setembre s’enderroca la tradicional ala de Correus de l’estació de França, que es troba al mig d’aquest solar. És el que enteníem fins ara com la Universitat Pompeu Fabra.
— Ep! I el Baluard del Migdia?
— EG: No cal patir: s’incorpora al soterrani de l’edifici, prop de la futura sala auditori. Quedarà obert, visible i protegit de grafitis.
— Per què buscaven de forma tan insistent el Born?
— EG: Sempre s’havia buscat el Born, però de ronda litoral cap endins, és a dir descartant anteriors idees com ara un solar a prop de l’edifici que va construir Gas Natural. Durant el concurs es disposava com a dada de projecte el Pla Director de la Ciutadella, que estava redactat però no aprovat, i que permetia connectar el Saló del Passeig de Sant Joan amb el mar. A partir de lliurar el projecte, hem estat 10 anys en una travessia del desert, amb un encefalograma pla, navegant sense vent. No teníem cap resposta.
— Fins que…?
— Fins que després de la moció de censura al Parlament espanyol es van començar a moure coses.
— Tan directament?
— Des de l’any 2012 fins al 2018, el silenci. I a partir d’aquí es torna a activar la llicència d’enderroc de l’ala Correus, que estava caducada.
— Iceta, doncs?
— JMM: Les seves intervencions han estat impecables com les de la Dirección General del Libro y Promoción de la lectura. També l’anterior ministre va ser important i també, i és important dir-ho, el paper en tot moment positiu i constructiu amb el projecte del Departament de Cultura i la seva Direcció de Promoció Cultural i Biblioteques.
—– Tornem-hi: per què vau guanyar vosaltres?
— EG: Segons ens van explicar, vam guanyar nosaltres per moltes raons, però creiem que sobretot perquè vam decidir posar l’entrada no a la punta de la banda Marquès de l’Argentera, sinó que la vam fer per la banda del passeig de Circumval·lació, de manera que esdevenia una entrada que permetia força flexibilitat com ara estem veient amb els ajustaments requerits. La forma del solar és irregular, la part més ampla de l’edifici serà la del sector més proper al mar. Els bibliotecaris demanen normalment el mínim de plantes possible, de manera que vam concentrar el volum principal amb més alçada i superfície a la banda de mar, que és la més ampla. Són al voltant de 16.000 metres quadrats de superfície útil, amb 180 metres de llargada i 40-25 variables d’amplada. Deixem, segons el programa, els 2.000 metres quadrats de zona infantil a l’extrem de Marquès de l’Argentera, perquè no és un lloc de pas, ha de ser una mica aïllat però ben connectat interiorment. Posant l’entrada al mig fem entrar directament cap al centre de gravetat de l’edifici, i connectem visualment millor la Ciutadella amb l’Estació de França. Al principi es creia que l’estació deixaria de funcionar quan s’obrís la de La Sagrera, però sembla que això últim va per llarg. En qualsevol cas són múltiples decisions fortes i atemporals que fan que no depenguin de curtterminismes.
— I per què més?
— JMM: Per la volumetria. La biblioteca anirà creixent, com dèiem, a mesura que ens acostem al mar. Són tres volums, creixents en alçària i amplada. Vam fer el mínim de plantes possibles, que seran sis en el seu punt més alt. El més baix serà la zona infantil, a la part de Marquès de l’Argentera, per no tapar la percepció de l’Estació de França, és a dir, que els edificis no competeixin. Els pisos més alts del cos central estaran destinats a administració i bibliotecaris, però el volum més gros i alt està sobre l’accés que correspondria a un gran porxo, que supleix l’espai públic que qualsevol edifici públic requereix.
— I pel que fa a la sostenibilitat, reglamentacions, etcètera? Us ho han posat molt difícil?
— EG: Són conceptes importantíssims, però també ho són en el nostre projecte l’austeritat i la discreció formal. Per exemple les instal·lacions han d’estar controlades des del principi i han d’estar el màxim d’integrades. Cada volum és autònom des del punt de vista d’instal·lacions, i així és més fàcil fer que quedin incloses en l’edifici. Parlant clar: que, quan mirem el Googlemaps després de la construcció, no et faci vergonya veure com queda la coberta.
— Voleu dir els aires condicionats.
— EG: Sobretot. Ara hem de revisar-ho tot de nou des del punt de vista normatiu, i actualitzar, per exemple plaques fotovoltaiques: gràcies a la previsió que vam fer, ara les hi podem posar sense problema. Hem fet una estructura posada al servei de la flexibilitat, on l’espai sigui el protagonista.
— Mies Van der Rohe.
— EG: Sempre és una referència. Diàfan, espais nets amb l’estructura al servei de l’espai. Centrifugar l’estructura, que tot sigui ben nítid i clar. De fet, la façana que donarà a l’Estació de França estarà feta de pilars apantallats molt seguits, per controlar la llum solar de l’oest, que és sovint més agressiva. Al nord, en canvi, estan més separats perquè la llum del nord és més amable. Serà com una gran vitrina oberta a la Ciutadella. A més, tot el terra de l’edifici és un terra tècnic, per afavorir la flexibilitat. Aquest era un condicionant del projecte, però nosaltres el vam aprofitar: de manera que la climatització també va per terra. No hi ha cels rasos, perquè amb el temps esdevenen decrèpits. I també hi afegim una ventilació natural de nit, de forma monitorada. Així estalviem energia.
— Un edifici atemporal.
— EG: Això voldríem, que perduri en el temps. Volem un edifici on sembli que les instal·lacions no hi són, i que tot i així on la confortabilitat sigui el denominador comú. Sempre tenim present l’exemple de la Galeria Nacional de Berlín de Mies, on la planta baixa està al servei de la planta principal superior i on sembla que no passi res.
— Per últim: Barcelona i l’arquitectura, avui. Una pinzellada.
— JMM: Continua tenint unes escoles d’arquitectura boníssimes, i uns excel·lents arquitectes molt exportables. Només una cosa…
— A veure.
— JMM: L’excés de reglamentació. Hi ha molta pressió per la sostenibilitat, i ho entenem i ho compartim des de sempre. La bona arquitectura sempre ho ha estat. Però així i tot ens sembla que vivim en un món massa normativitzat, amb massa controls i processos. Es pot intentar fer una bona arquitectura amb un esforç ingent, però constantment s’està més pendent de complir amb tot el que demanen els reglaments que no pas de ser fidel a la idea. S’estan acabant molts paradisos generacionals.
— Paradisos generacionals?
— JMM: És una manera de parlar. Aquella alegria de fer d’arquitecte quan quasi tot estava focalitzat en el projecte i amb pocs interlocutors: nosaltres no ho hem viscut del tot això, però sí que ens ha arribat l’aroma. Des d’aquells meravellosos anys 50, on la seva l’atmosfera optimista queda reflectida a la sèrie Mad Men, quan tot era possible i positiu. El dinamisme, sense tants filtres, i de vegades sense poder tenir una visió global. Els laberints dels successius interlocutors que no acaben de manar del tot. Abans, els projectes es podien definir amb una documentació raonable. Ara estem massa pendents de complir. Això sembla que és el signe dels temps, però sens dubte no fa millors els projectes.
