I Mequinensa va quedar al mig. 30 anys de la primera edició de Camí de sirga de Jesús Moncada

Per als que hem après a estimar la terra de Ponent per damunt del binomi primitiu –i bastament estès– que suposa resignar-se a la poca recompensa que aporta l’esforç abocat a la terra, Moncada és el pare que ens ha tornat la pàtria al migjorn occidental; un extens jaciment, a voltes comparable a les grans civilitzacions oblidades en les cròniques de la humanitat, que acull solitaris i ànimes que busquen l’escalf d’una taverna al voltant d’un got de rom barat. Obres com Històries de la mà esquerra o El cafè de la granota, anteriors a la primera edició de Camí de sirga, són llibres de relats que, havent esborrat la frontera física imposada a la demarcació de la Franja, ja detallen l’abast de l’imperi Moncada.

Lo Poble, Mequinensa, va començar a existir a la màquina d’escriure de Jesús Moncada i no abans. Això va ser vint anys després que les demolicions i l’aigua enfonsessin jàsseres i parets mestres i s’enduguessin els camins, les passejades, els horts, els llaüts perduts, els cistells de vímet plens de cebes i les cadires de fusta plegables al respatller de les quals s’adormien els homes a l’hora del cafè. Camí de sirga, l’obra més coneguda de l’escriptor mequinensà –o escriptor català de la Franja com a ell mateix li agradava dir– enguany celebra 30 anys de la primera edició. Ha estat traduïda a quinze llengües i ha assolit una notable i merescuda repercussió. La novel·la remunta una ficció apuntalada en les conseqüències que capítols clau de la història dels segles XIX i XX van tenir sobre els homes i les dones de l’antiga Mequinensa, la qual es va reconstruir –sense essència– a la llera d’un dels tres rius que banyen la zona de l’Aiguabarreig; el Segre.

A Moncada, el reconeixement, com acostuma a passar en les esferes culturals sense Estat propi que les suporti, li va arribar tard i malament. Tard perquè Moncada va malviure bona part dels seus anys i això va impedir que desplegués amb plenitud la producció de la qual hauria estat capaç. I malament, perquè el mèrit de Moncada no és Camí de sirga, o com a mínim no comença ni acaba en la novel·la. El mèrit de Jesús Moncada ha estat alçar una capitalitat literària per a un territori que n’estava orfe i, fins al moment, cap altre indret ha sabut sostreure aquesta condició a l’antiga Mequinensa, ni tan sols Lleida, la capital geogràfica natural, la qual acumula un dèficit secular de consideració, cortesia i delicadesa devers la regió. És probable que aquest fet aporti pistes sobre el caràcter poc generós, per no dir avar, i tot sovint perdedor, d’aquella part del Ponent. I potser també, al mateix temps, això s’expliqui per les dures condicions que han hagut de suportar la seva gent al llarg del temps.

És convenient reprendre i projectar la literatura de Moncada com un exemple de far que combat la desorientació d’un territori que, com molts altres, aixafat sota la sola bruta de la penúria, va haver d’escapar a través de l’única escletxa possible: la que ha conduït la regió a una manera de viure insubstancial on el que importa és omplir el temps i la butxaca

Per als que hem après a estimar el terme per damunt del binomi primitiu –i bastament estès– que suposa resignar-se a la poca recompensa que aporta l’esforç abocat a la terra, Moncada és el pare que ens ha tornat la pàtria al migjorn occidental; un extens jaciment, a voltes comparable a les grans civilitzacions oblidades en les cròniques de la humanitat, que acull solitaris i ànimes que busquen l’escalf d’una taverna al voltant d’un got de rom barat. Obres com Històries de la mà esquerra o El cafè de la granota, anteriors a la primera edició de Camí de sirga, són llibres de relats que, havent esborrat la frontera física imposada a la demarcació de la Franja, ja detallen l’abast de l’imperi Moncada. I les obres posteriors no fan més que consolidar aquesta condició, la qual és un alleujament per a l’ànima dels que ens en sentim part o hi hem nascut. Amb ell, la nostra identitat segueix allà, inalterable, sense pretensions, lluny d’impostures, arrelada a la veritat domèstica del bé que fa un bri de garbinada en plena canícula, del perfum del romaní i la farigola dels turons que encerclen la plana, de la boira d’hivern que ens esmena del mapa, dels cotxes de línia carranquejant per la cinta negrosa de la carretera, dels homes camàlics i cigarreta penjant de la comissura dels llavis mentre despullen els arbres dels bancals, dels llums del pont de Fraga reflectits al Cinca, del campanar de Faió vell, del perfum isolat d’una figuera que viu del ploure.

Per aquest motiu és convenient reprendre i projectar la literatura de Moncada com un exemple de far que combat la desorientació d’un territori que, com molts altres, aixafat sota la sola bruta de la penúria, va haver d’escapar a través de l’única escletxa possible: la que ha conduït la regió a una manera de viure insubstancial on el que importa és omplir el temps i la butxaca, encara que aquest fet comporti malmetre l’entorn i el propi esperit. En un dels fragments de Camí de sirga Moncada fa parlar un tal Joanet del Pla: volen fer electricitat a les nostres costelles diu – faran dos pantans, i nosaltres al mig. Quina cabronada! – conclou. I penso que potser no. Potser un dia ho viurem com una sort; el dia que la capitalitat que avui recau en l’antiga població que reposa davall de l’Ebre sigui reemplaçada, perquè les societats es transformen i les capitals canvien. El dia que això passi, si passa, Mequinensa seurà a l’ampit de la mitologia, o gairebé, i el Ponent, llavors, viurà obert a l’abundància.