Mestre de la intriga, mordaç i irònic, Friedrich Dürrenmatt insereix en les seves obres dilemes morals que sacsegen al lector o a l’espectador amb una contundència exquisida. La seva mirada lluminosa, no exempta de sorna i autocrítica, l’endinsa amb pas ferm en assumptes tenebrosos. I és que Dürrenmatt s’atreveix a verbalitzar allò que amablement declinem en el dia a dia, donant-li la volta a la lògica més elemental o mostrant el seu caire tendenciós. En el joc de miralls que representen les seves obres de teatre, però també als thrillers novel·lístics, trastoca amb una fruïció insòlita les expectatives del lector. Els títols que recupera Tusquets en el marc de la colección andanzas són dos dels primers a edificar la seva fama, concretament El jutge i el seu botxí (1950) i La sospita (1951). Obres aparegudes fa unes dècades, la reimpressió de les quals no fa sinó recalcar la seva transcendència.
De la mateixa manera, les obres de teatre de l’escriptor suís han gaudit d’una excel·lent recepció a la ciutat de Barcelona. En un llunyà estiu de l’any 2000, la companyia del Centro Dramático Nacional va omplir el Teatre Tívoli amb una espectacular versió de La visita de la vella dama, obra que també va posar en escena fa un parell de temporades al Teatre Lliure, amb el protagonisme de Vicky Peña. Es tracta d’una veritable tragicomèdia, descarnada i intel·ligent —en l’imaginari col·lectiu pot semblar com una intempestiva combinació de Bienvenido, Mr. Marshall i Dogville— que a parts iguals provoca riure i una mena de suor freda. Comença amb la rebuda que un poble arruïnat brinda a una milionària —Claire Zachanassian— que ha decidit tornar al seu lloc de naixement. Ningú sembla recordar l’humiliant tracte que ella va rebre de jove, ni sospitar quin serà el gir dels esdeveniments… tot i que ja des de l’inici de l’obra s’ofereixen algunes pistes en clau d’humor negre (“Vull visitar amb l’Alfred els indrets del nostre amor, mentre porteu l’equipatge i el taüt a «l’apòstol daurat»”).
Bona part del magnetisme de Dürrenmatt resideix en com fa conviure la disquisició profunda amb el disbarat. A consciència promou canvis de registre i efectes teatrals, i cultiva el camí de la paròdia, fins a l’eventual coqueteig amb l’estètica kitsch. Literatura àgil i directa, però senzilla només en aparença. Aquesta impressió provocarà tant més efectivament el desconcert en l’espectador o lector quan abordi qüestions tan cabdals com la de la justícia, en les seves diferents formes. Entre les quals, la reclamació retrospectiva del càstig que és psicològicament viscuda com a venjança. Curiosament també en la ficció resulta escandalosa la representació d’un cosmos sense llei moral; o —en cas d’haver-hi— en què prosperen precisament els que la transgredeixen. La manipulació de l’espectador que escomet Lars von Trier a Dogville —pel·lícula desenvolupada sobre una espècie de tauler amb caselles, que va rebre una interessant posada en escena al Teatre Lliure el 2019, un any després de La visita de la vella dama— és en aquest sentit exemplar, quan en el moment últim i de forma inesperada aparegui el pare de la maltractada Grace, per exercir de veritable deus ex machina.
El subjectivisme autoconscient de molts dels seus personatges difumina la separació entre narrador i narració, de manera que la pilota sempre acaba de la banda del lector
Aristòtil va escriure en la seva antiga Poètica a propòsit de la peripècia, el gir inesperat de l’acció dramàtica que sorprèn i altera irreversiblement l’ordre dels esdeveniments, captant l’atenció de l’espectador. Comparteix Dürrenmatt amb aquell cineasta danès el gust per la manipulació, en recordar-li que de cap manera pot ser aliè a tot el que passa a fora, a través del problemàtic reflex de les seves expectatives. En paral·lel, el subjectivisme autoconscient de molts dels seus personatges difumina la separació entre narrador i narració, de manera que la pilota sempre acaba de la banda del lector, responsable en última instància de la significació dels fets narrats i per tant convidat a posicionar-se. Els interrogatoris que Dürrenmatt recrea en la seva novel·la La sospita recorden, en aquest sentit, als mantinguts per Raskólnikov amb un representant de l’autoritat en Crim i càstig. “La resposta del metge va despertar per un instant la suspicàcia del vell. «Qui està interrogant a qui?» va pensar mirant a la cara d’Emmerberger, que més aviat semblava una màscara a la llum de l’única llum”.
La trama de La sospita suggereix la possibilitat que un metge responsable de crims contra la humanitat durant el nazisme estigui operant amb plena impunitat en una clínica de la neutral Suïssa. Qui intenta esbrinar-ho és un comissari retirat i greument malalt. Com molts dels seus personatges, el comissari Bärlach oscil·la entre la solemnitat, amb afirmacions que denoten la formació filosòfica de Dürenmatt, i el desvergonyiment d’un coneixement pedestre, que ha compilat en contacte amb passions humanes no sempre elevades. Es tracta d’una oscil·lació que torna atractius els personatges, en revelar la naturalesa híbrida de l’ésser humà, obert a les més elevades fites o a la caiguda en la misèria, i per descomptat també a la recreació gustosa en el món de la imaginació, que l’autor recorda amb la menció explícita al personatge de Cervantes: “Tots hauríem de ser Quixots si de veritat tinguéssim el cor en el lloc degut i un granet d’entesa sota la tapa dels cervells”.
Benvinguda sigui la insubstancialitat que convida a afrontar a les preguntes irresolubles i apressants sobre l’essència de l’ésser humà
En un cosmos impregnat de relativisme, en què es desdibuixen els grans discursos des de la sospita de tot el que fa olor de messianisme, Dürrenmatt no cau en la temptació cínica de declarar la dissolució completa de les categories morals, o cancel·lar el sentit de les gestes particulars. El descoratjador diagnòstic del protagonista de La caiguda d’Albert Camus —una obra absolutament coetània, data de 1956, que el Teatre Nacional de Catalunya va programar en format monòleg l’any 2003, amb una escenificació minimalista i impactant— es retroba a moltes de les narracions de Dürrenmatt, en què planteja la problemàtica de la justícia davant la desconcertant existència del mal. I, amb tot, encara que sigui via negativa, des de la possibilitat del pitjor, defensa, més o menys malmesa, la creença que l’home és amo —i responsable, moralment— del destí que tria. El rerefons dels totalitarismes és, sens dubte, determinant. Ho recorda un personatge de La sospita: “Em nego a fer diferències entre els pobles i a parlar de nacions bones i dolentes; però sí que he de fer una distinció entre els homes (…) des de la primera pallissa que va recórrer la meva carn he sabut distingir entre botxins i víctimes”.
La consciència ecològica treu el cap puntualment en les obres de Dürrenmatt, així mateix, amb la denúncia de l’anomenada “raó instrumental”, aquella que amb pragmatisme partidista tendeix a cosificar el món per explotar-lo millor. A L’encàrrec, una de les seves últimes i més experimentals novel·les —“Relat en vint-i-quatre frases”, de 1986— un personatge, professor de lògica, explica que “tenia de vegades la impressió que la natura observava l’home que l’observava i es tornava agressiva, l’aire pol·luït, el sòl i les aigües subterrànies contaminades, els boscos moribunds, eren una mena de vaga, una negativa conscient a tornar innòcues les substàncies nocives”, mentre els homes “s’observaven els uns als altres, es fotografiaven i miraven els uns als altres per por a l’absurd de la seva existència”. La recerca de sentit prospera amb un estil captivador a les impecables traduccions de Juan José del Solar per a Tusquets. Potser algú pensarà que la celebració d’una efemèride —en aquest cas, el naixement de Dürrenmatt el 5 de gener de 1921— no és altra cosa que un pretext insubstancial. Benvinguda sigui la insubstancialitat que convida a afrontar a les preguntes irresolubles i apressants sobre l’essència de l’ésser humà.
