Deu obres memorables per entendre la poesia

Entre l’estructura de la lírica moderna i la poesia de l’antiguitat, l’energia del silenci i la paraula segueixen fluint encara que després d’Auschwitz es digués que la lírica era impossible. Com podem triar deu poemes entre la quasi infinita seqüència de poemes que funden alguna cosa a partir del que es fugaç, del que és sagrat o del no-res? De Píndar a Rilke, de Garcilaso a Baudelaire, tota tria és un risc. Aquests són els deu grans poemes d’una aposta

1

Farai un vers de dreit nien
(Vaig de no-res aquest vers fent)

GUILHEM DE PEITIEU

(ca. 1100)

“Que els moderns imitin els antics no és molt difícil; que els antics imitin els moderns és gairebé impossible, però quan passa és un prodigi”. Això és el que passa amb aquest vers de Guillem de Peitieu, que inicia la lírica trobadoresca, l’origen de la poesia moderna segons alguns, i ho fa sota el signe de la negació: sobre no-res, ni d’ell, ni de ningú, ni d’amor, per concloure que “el poema ja està fet”, és a dir, el poema pur, sense referències, només fonemes, paraules, paraules.