Parlourmaid and Under Parlourmaid ready to serve dinner 1939
'Serventa i serventa segona preparades per servir el sopar' és una de les fotografies de Bill Brandt que es pot veure a l'exposició del nou centre KBr, a Barcelona. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

Bill Brandt, estranyesa i magnetisme

El centre KBr de la Fundació Mapfre a Barcelona s'inaugura amb una doble exposició fotogràfica. A més de la protagonitzada pel pioner Paul Strand, destaca la generosa retrospectiva dedicada a Bill Brandt. Una veritable 'masterclass' sobre les possibilitats i límits de la representació de la bellesa que es pot visitar fins el proper 24 de gener.
E

l magnetisme de les instantànies de Bill Brandt hauria de poder ser referit i descrit, en la mesura que s’experimenta d’una manera rotunda, gairebé física, des de la posició d’espectador. Són imatges belles, que criden l’atenció per la seva composició impecable, però que al mateix temps tendeixen a incloure algun element desconcertant. Un es veu enfrontat a l’infructuós intent de representar amb paraules el que les seves fotografies mostren. Doncs no només reprodueixen una porció de la realitat visible. En la seva captació material i figurativa aconsegueixen traslladar el misteri del que no és visible, que acompanya des de sempre, com emanant de l’enigma que és formulat clarament sense per això trair-lo.

Nascut a Hamburg el 1904, Bill Brandt va començar a interessar-se seriosament per la fotografia durant la seva estada al balneari de Davos, als vint anys, mentre es recuperava de la tuberculosi. Sembla eloqüent situar el despertar a la sensibilitat fotogràfica en un moment de malaltia i posterior convalescència, moment en què el cos —pràcticament sa, però encara ressentit— capta matisos de la realitat amb una precisió extraordinària.

‘Jove de l’East End ballant’, març de 1939. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

El relat que Edgar A. Poe va titular L’home de la multitud il·lustra precisament l’agudesa perceptiva d’un convalescent, que s’impregna del moviment canviant de la realitat, conformada per individus i grup. A propòsit d’aquell episodi, crucial en la vida de Bill Brandt, Paul Delany ha escrit que “l’aire clar i la resplendor de la llum alpina” tindrien una gran incidència en la seva obra, així com —pensant en el revers tenebrós— també l’omnipresència dels raigs -x, “fotografies invertides” que els pacients duien a totes hores, realitzades per una càmera especial. Un “instrument del destí, amb capacitat per predir el futur”, la qual cosa coincideix amb les afirmacions de Brandt a propòsit de tot bon retrat.

Els subsegüents viatges de Brandt per Europa el van fer coincidir amb Man Ray a París, la que esdevindria la seva primera dona fou retratada per l’hongarès André Kertész, i fins i tot arribà a visitar la ciutat de Barcelona,​ on copsà l’ambient dels carrers. Una d’aquelles fotografies s’exposa, de fet, a la present mostra. Seria Londres, amb tot, el seu lloc de residència habitual, on passaria bona part de la seva vida. Avergonyit per l’auge del moviment nacional-socialista, els especialistes han explicat que Brandt va tractar d’esborrar tot vincle amb el seu país d’origen.

Tarda a Kew Gardens’. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

Especialment cridaneres, en aquest sentit, són les seves imatges durant els anys trenta i quaranta. Anys en què plasma la realitat tota, tant en l’àmbit social -mostrant els costums de les classes benestants en contrast amb la mala vida dels obrers- com també, encara que en menor calibre, en l’àmbit paisatgístic. A més d’endinsar-se en la naturalesa de la psicologia humana, Brandt revela el contrast entre les formes geomètriques, rígides i inqüestionables, i l’existència d’altres formes de vida, que prosperen semi atzarosament.

Les seves imatges oscil·len entre un realisme falsament exempt d’artifici i la representació fantasmagòrica de la realitat, suggerint narratives a les quals l’espectador difícilment és aliè

La riquesa de matisos i textures del blanc i negre de les fotografies compilades en l’exposició de la Fundació Mapfre, comissariada per Ramón Esparza, permet articular les subtrames que conformen l’ampli espectre d’aquella realitat. No deixa de sorprendre el poder evocador de l’ombra, l’aspecte sinistre o unheimlich (literalment, “inhòspit”) que recull el comissari en una de les seves explicacions, citant Freud i —més proper a nosaltres— al pensador barceloní Eugenio Trías, que s’entén com a límit del que és bell.

L’obra ‘Hail Hell and Halifax’, 1948. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

Retrat de Pau Casals. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

Les imatges de Brandt oscil·len entre un realisme falsament exempt d’artifici i la representació fantasmagòrica de la realitat (ombres, boirines o membres deformats), suggerint narratives a les quals l’espectador difícilment és aliè. El més alt i el més baix de la condició humana refulgeix en l’època convulsa que envia als londinencs a dormir al metro per protegir-se dels bombardejos de la Luftwaffe, que retrata blocs d’edificis il·luminats per la llum de la nit i parcs poblats de criatures estranyament belles que alternen amb siluetes més aviat sospitoses.

 

Retrat de Pablo Picaso. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

No és només la capacitat per insinuar relats a l’espectador, el que ratifica la transcendència de Bill Brandt. Des d’una perspectiva pròpiament formal, la seva obra s’aventura a l’experimentació, en diàleg amb el surrealisme però lliure de directrius programàtiques. Artistes familiars per a nosaltres com Pablo Picasso, Pau Casals o Joan Miró van ser retratats per ell, així com Francis Bacon, Robert Graves o René Magritte, representats en imatges que ofereixen espurnes dels seus mons interiors. Indubtablement, la mirada de l’artista capta millor la mirada d’un altre artista. I potser aquest només es deixa retratar sabent que aquell és capaç de plasmar l’excepcionalitat de la seva mirada, mantenint intacte —com un enigma edípic— l’origen de la creativitat.

El nu va ser un dels temes que va explorar Brandt. © Bill Brandt / Bill Brandt Archive

Bill Brandt solca així mateix el misteri de la sensualitat abundant en les línies corbes, fins i tot si eventualment recorre al rigor de l’angulositat. Sembla així revelar la cruesa d’experiències menys dúctils i agradables, com ara la submissió indigna dels homes i dones, o les conseqüències de la guerra. I no obstant això, en les brases d’aquell món d’ahir, entre les raneres d’una modernitat greument ferida, troba Brandt l’espai perquè fructifiqui la bellesa, tot incorporant el seu revers tenebrós. Contra-imatge crítica que l’acompanya, com una placa de raigs-x, i certifica la seva autenticitat.