Barcelona té entre els grans actius la seva arquitectura. La història de la ciutat es pot narrar a través dels edificis. Des de les restes de construccions romanes, passant pel romànic, el gòtic i els llegats renaixentistes, neoclàssics i, per descomptat, modernistes amb els seus grans noms: Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Gaudí com a màxims exponents. També els grans arquitectes contemporanis tenen la seva obra als carrers barcelonins: Norman Foster, Jean Nouvel, Herzog & DeMeuron, David Chipperfield, Frank Gehry, Enric Miralles, Ricard Bofill i Toyo Ito, entre molts altres.
Tot i això, hi ha un important i ancestral estil arquitectònic del qual manca Barcelona: la pedra seca. Es tracta d’un mètode de construcció que està profusament escampat per les zones rurals del Mediterrani des del Neolític. Consisteix en petites construccions erigides amb pedres disposades de manera adequada perquè no calgui l’ús de morter o argamassa i que proliferen en algunes comarques de Catalunya. Amb aquesta tècnica, s’han construït durant mil·lennis petites cabanes, murs i dipòsits, molts dels quals han perdurat fins els nostres dies.
Per pal·liar aquesta absència i divulgar aquest important patrimoni, es pot visitar fins el proper 2 de juny l’exposició Dues pedres. Paisatges persistents al Palau Robert. La mostra és un recorregut pels vestigis més importants d’aquesta tècnica mil·lenària a Catalunya, on podem trobar milers de quilòmetres de parets de pedra seca. Aquest tipus de construcció va ser inclòs el 2018 a la llista representativa del patrimoni cultural immaterial per la Unesco.
El Pont de Vilomara i Rocafort és el municipi català amb més construccions de pedra seca registrades, un total del 1.808, segons el darrer cens. Així, en aquest municipi de la comarca del Bages, es poden admirar 1.172 barraques, 351 magatzems d’aigua, 18 forns, 111 murs i 156 elements diversos, com ara tines i fins i tot ponts.
La construcció més habitual són les barraques. S’erigien al costat de les vinyes i s’utilitzaven com a aixopluc dels agricultors o per guardar les eines. L’alta presència de l’arquitectura de pedra seca al Bages s’explica en el fet que entre el 1860 i el 1890 va ser la comarca amb més vinyes de Catalunya. S’estenien per 27.700 hectàrees. La plaga de la fil·loxera, detectada a partir del 1889, va provocar l’abandonament progressiu de les vinyes. El 1989, només quedaven 500 hectàrees.
Enric Campàs, alcalde d’El Pont de Vilomara i Rocafort, es mostra molt orgullós de posseir el més important conjunt de pedra seca al seu municipi. Campàs impulsa un projecte per convertir aquest patrimoni artístic en un atractiu turístic. Així, recentment s’ha recuperat una espectacular construcció coneguda com les Tines de la Vall del Flequer, destinades des de l’època dels romans a la producció de vi, amb una doble funció, l’esclafament del raïm per obtenir el most i la posterior fermentació.
A més de tines i barraques, la tècnica de la pedra seca es feia servir també per a la construcció de basses i cisternes per a l’aigua i per a diversos tipus de parets i murs de contenció. Mitjançant aquests, es podia anivellar el terreny i així obtenir terres per al cultiu. També s’erigien murs per delimitar les propietats i conduir les aigües pluvials.
L’exposició del Palau Robert explica com era aquest mètode de construcció que no necessita cap argamassa. Com a molt, es cobrien buits amb terra seca. Requeria una refinada tècnica que consisteix bàsicament a jugar amb les formes de les pedres per encaixar-les entre si fins a aconseguir una estructura consistent. La llei de la gravetat fa la resta. De vegades, es recorria al tallat d’algunes pedres per assegurar l’encaix adequat.
A Barcelona, avui no hi ha vestigis de pedra seca, encara que sens dubte n’hi va haver a les zones que en el passat van ser rurals. En tot cas, ens quedarà l’exposició del Palau Robert, almenys fins al 2 de juny.
