GOOD NEWS | TRUE STORIES
SUBSCRIU-TE
ES | CAT

El més llegit

Star Wars (II): Antropologia del “Costat fosc”

El discurs maniqueu del "costat fosc" es fa ressò de la sempiterna tendència que consisteix a demonitzar l’altre; l’estrany o adversari, sovint (des)qualificat a través de la pragmàtica variant de “mentider”

[dropcap letter=”L”]

‘expressió “el costat fosc de la força” és una de les més populars. Apareix en tots els capítols de la saga, puntualment emprada pels Jedi per referir-se al camí errat, al mal ús del poder que aprehenen en la interconnexió espiritual amb el món. I, tanmateix, la versió dualista, la concepció de dos principis enfrontats entre si –típica del maniqueisme, que atorga entitat al mal, com a principi realment existent–, es fonamenta en la por més humana, la desraó del sofriment i la possibilitat de la pèrdua, que en última instància representa la mort.

El mestre Yoda, després de preguntar al nen Anakin per la seva mare, que ha deixat enrere contra la seva voluntat a L’amenaça fantasma (Episodi I), l’adverteix: “La por és el camí al costat fosc. La por condueix a la ira. La ira condueix a l’odi. L’odi condueix al sofriment. Percebo molta por en tu.”

La por de la pèrdua i la necessitat de subvertir el sentit del mal que es deriva d’aquesta por, faran caure en la temptació el jove Anakin. Es convertirà en Darth Vader, sota els ensenyaments del Lord Sith, que no en va li ofereix un poder superior al dels Jedi, com és la capacitat per vèncer la mort.

El discurs maniqueu es fa ressò, així mateix, de la sempiterna tendència que consisteix a demonitzar l’altre; l’estrany o adversari, sovint (des)qualificat a través de la pragmàtica variant de “mentider”. Compleix novament amb una funció antropològica, referma la pròpia posició cap al que Friedrich Nietzsche havia denominat “autoconservació”. El mecanisme de la por protegeix instintivament l’animal humà, però alhora l’indueix a la creença en un costat negatiu, amb entitat pròpia i moralment connotat. És associat a persones i conductes “dolentes”, perquè representa una amenaça vital.

El mecanisme de la por protegeix instintivament l’animal humà, però alhora l’indueix a la creença en un costat negatiu

Els primers teòlegs a declarar herètiques les sectes gnòstiques que van conviure amb el cristianisme primitiu –entre les quals, aquelles vinculades al maniqueisme– van subratllar com en intentar explicar-se el mal, el seu origen o raó de ser, li acabaven atorgant una realitat entitativa, essencial. Fins i tot sant Agustí, abans de convertir-se –i entendre el mal com a “absència de bé”, de la qual l’home seria responsable–, havia trobat gaudi en l’explicació maniquea, ja que proporcionava una justificació d’aparença racional als aspectes menys tolerables de l’existència humana.

La perillositat d’aquest tipus d’explicacions, ofertes en exclusiva als deixebles –aquells “escollits”, preparats per a la salvació en detriment de la majoria d’“enganyats”–, resideix sobretot en els efectes de la seva possible radicalització. El paradigma de l’escollit/incomprès es va exacerbar, per exemple, en la secta dels anomenats caïnites. Aquests haurien venerat la figura de Judes com a agent real de la salvació, ja que sense la seva intervenció pecaminosa –la traïció que provoca la detenció de Jesucrist, i en última instància el sofriment infligit a la creu, la passió– tampoc hauria de sobreabundar la gràcia, entesa com a salvació en exclusiva pels i per als seguidors del personatge oficialment repudiat.

 

DEL RELATIVISME AL NIHILISME REACTIU

També a Star Wars la crida del “costat fosc de la força” –moment de crisi en què s’ofereix una temptadora comprensió de l’incomprensible– afecta l’heroi, digui’s Anakin, Luke, Ben (Kylo Ren) o Rey, amb resultats desiguals.

Per provocar la transformació d’Anakin en Vader, el Lord Sith explica que “el bé és un punt de vista. Els Sith i els Jedi són iguals en gairebé tot, també en la recerca d’un poder major”.

El commina a La revenja dels Sith (Episodi III) a abraçar una visió “més àmplia de la força” i allunyar-se així de la “visió estreta i dogmàtica dels Jedi”. Anakin, amb tot, només se’n convenç quan el Sith esgrimeix l’argument que apunta al seu temor més profund: “Aprèn a conèixer el costat fosc de la força i salvaràs la teva dona d’una mort segura.”

En la versió més recent, a l’Episodi VIII, la invitació de Kylo Ren a Rey –la invitació a deixar-ho tot enrere, “l’ordre Jedi i els Sith”, que són equiparats, per formar una parella poderosa, que renovi i transcendeixi els règims anteriors– no és efectiva fins que burxa en la ferida més dolorosa i revela la permanència en el costat fosc, a través de la predominança de la por. Per persuadir-la, Kylo Ren fa referència a la humilitat i incertesa dels seus orígens, concretament al traumàtic abandó que va patir dels seus pares. Abandament inassumible, que encara la tortura. Diu d’ells que eren traficants, que la van vendre per poder continuar enganxats als seus vicis. Literalment, li etziba “véns d’enlloc, no ets res… però no per a mi”.

Símptoma d’una inseguretat malaltissa, la por de Kylo Ren el porta a adoptar una forma de nihilisme reactiu, resumible en la neuròtica sentencia “o Cèsar, o res”

La manera de captar Rey és típica de les sectes, que fan sentir especial (“escollit”) el nouvingut, després de destruir o depreciar el seu món, atès que es troba ja malparat, i ell emocionalment inestable: ningú no t’entén, no tens res, no ets ningú, tothom t’enganya i s’enganya respecte a tu… però aquí et podem ensenyar la realitat, si t’uneixes a nosaltres naixerà el teu veritable jo, perquè tu ets especial i mereixes ser poderós. En el cas del mateix Kylo Ren, la por no és tant a la pèrdua, com ho havia estat en el seu admirat Darth Vader (Anakin), com un símptoma de la inseguretat malaltissa –potser, especulem, per no haver estat prou apreciat de nen, podria plantejar-se en un nou spin-off?– que, en qualsevol cas, el porta a adoptar una forma de nihilisme reactiu, resumible en la neuròtica sentència “o Cèsar, o res”.

Aquell comportament extrem, que Albert Camus va il·lustrar de forma immillorable en el seu Calígula -comportament extremament infantil, que alterna entre el màxim empoderament i la passió destructora–, busca ser superat pel paradigma Jedi. Ja des dels inicis de la saga, a  L’Imperi contraataca i El retorn del Jedi -fins el cas més recent, Els últims Jedi– s’insinua una doble veritat, poderosa i inquietant: que en realitat ningú és immune a sucumbir a la por, i que l’enorgulliment pot resultar letal per al que es creu establert en el costat “clar” de la força. (Continuarà…)

Star Wars (II): Antropologia del “Costat fosc”

El discurs maniqueu del "costat fosc" es fa ressò de la sempiterna tendència que consisteix a demonitzar l’altre; l’estrany o adversari, sovint (des)qualificat a través de la pragmàtica variant de “mentider”

[dropcap letter=”L”]

‘expressió “el costat fosc de la força” és una de les més populars. Apareix en tots els capítols de la saga, puntualment emprada pels Jedi per referir-se al camí errat, al mal ús del poder que aprehenen en la interconnexió espiritual amb el món. I, tanmateix, la versió dualista, la concepció de dos principis enfrontats entre si –típica del maniqueisme, que atorga entitat al mal, com a principi realment existent–, es fonamenta en la por més humana, la desraó del sofriment i la possibilitat de la pèrdua, que en última instància representa la mort.

El mestre Yoda, després de preguntar al nen Anakin per la seva mare, que ha deixat enrere contra la seva voluntat a L’amenaça fantasma (Episodi I), l’adverteix: “La por és el camí al costat fosc. La por condueix a la ira. La ira condueix a l’odi. L’odi condueix al sofriment. Percebo molta por en tu.”

La por de la pèrdua i la necessitat de subvertir el sentit del mal que es deriva d’aquesta por, faran caure en la temptació el jove Anakin. Es convertirà en Darth Vader, sota els ensenyaments del Lord Sith, que no en va li ofereix un poder superior al dels Jedi, com és la capacitat per vèncer la mort.

El discurs maniqueu es fa ressò, així mateix, de la sempiterna tendència que consisteix a demonitzar l’altre; l’estrany o adversari, sovint (des)qualificat a través de la pragmàtica variant de “mentider”. Compleix novament amb una funció antropològica, referma la pròpia posició cap al que Friedrich Nietzsche havia denominat “autoconservació”. El mecanisme de la por protegeix instintivament l’animal humà, però alhora l’indueix a la creença en un costat negatiu, amb entitat pròpia i moralment connotat. És associat a persones i conductes “dolentes”, perquè representa una amenaça vital.

El mecanisme de la por protegeix instintivament l’animal humà, però alhora l’indueix a la creença en un costat negatiu

Els primers teòlegs a declarar herètiques les sectes gnòstiques que van conviure amb el cristianisme primitiu –entre les quals, aquelles vinculades al maniqueisme– van subratllar com en intentar explicar-se el mal, el seu origen o raó de ser, li acabaven atorgant una realitat entitativa, essencial. Fins i tot sant Agustí, abans de convertir-se –i entendre el mal com a “absència de bé”, de la qual l’home seria responsable–, havia trobat gaudi en l’explicació maniquea, ja que proporcionava una justificació d’aparença racional als aspectes menys tolerables de l’existència humana.

La perillositat d’aquest tipus d’explicacions, ofertes en exclusiva als deixebles –aquells “escollits”, preparats per a la salvació en detriment de la majoria d’“enganyats”–, resideix sobretot en els efectes de la seva possible radicalització. El paradigma de l’escollit/incomprès es va exacerbar, per exemple, en la secta dels anomenats caïnites. Aquests haurien venerat la figura de Judes com a agent real de la salvació, ja que sense la seva intervenció pecaminosa –la traïció que provoca la detenció de Jesucrist, i en última instància el sofriment infligit a la creu, la passió– tampoc hauria de sobreabundar la gràcia, entesa com a salvació en exclusiva pels i per als seguidors del personatge oficialment repudiat.

 

DEL RELATIVISME AL NIHILISME REACTIU

També a Star Wars la crida del “costat fosc de la força” –moment de crisi en què s’ofereix una temptadora comprensió de l’incomprensible– afecta l’heroi, digui’s Anakin, Luke, Ben (Kylo Ren) o Rey, amb resultats desiguals.

Per provocar la transformació d’Anakin en Vader, el Lord Sith explica que “el bé és un punt de vista. Els Sith i els Jedi són iguals en gairebé tot, també en la recerca d’un poder major”.

El commina a La revenja dels Sith (Episodi III) a abraçar una visió “més àmplia de la força” i allunyar-se així de la “visió estreta i dogmàtica dels Jedi”. Anakin, amb tot, només se’n convenç quan el Sith esgrimeix l’argument que apunta al seu temor més profund: “Aprèn a conèixer el costat fosc de la força i salvaràs la teva dona d’una mort segura.”

En la versió més recent, a l’Episodi VIII, la invitació de Kylo Ren a Rey –la invitació a deixar-ho tot enrere, “l’ordre Jedi i els Sith”, que són equiparats, per formar una parella poderosa, que renovi i transcendeixi els règims anteriors– no és efectiva fins que burxa en la ferida més dolorosa i revela la permanència en el costat fosc, a través de la predominança de la por. Per persuadir-la, Kylo Ren fa referència a la humilitat i incertesa dels seus orígens, concretament al traumàtic abandó que va patir dels seus pares. Abandament inassumible, que encara la tortura. Diu d’ells que eren traficants, que la van vendre per poder continuar enganxats als seus vicis. Literalment, li etziba “véns d’enlloc, no ets res… però no per a mi”.

Símptoma d’una inseguretat malaltissa, la por de Kylo Ren el porta a adoptar una forma de nihilisme reactiu, resumible en la neuròtica sentencia “o Cèsar, o res”

La manera de captar Rey és típica de les sectes, que fan sentir especial (“escollit”) el nouvingut, després de destruir o depreciar el seu món, atès que es troba ja malparat, i ell emocionalment inestable: ningú no t’entén, no tens res, no ets ningú, tothom t’enganya i s’enganya respecte a tu… però aquí et podem ensenyar la realitat, si t’uneixes a nosaltres naixerà el teu veritable jo, perquè tu ets especial i mereixes ser poderós. En el cas del mateix Kylo Ren, la por no és tant a la pèrdua, com ho havia estat en el seu admirat Darth Vader (Anakin), com un símptoma de la inseguretat malaltissa –potser, especulem, per no haver estat prou apreciat de nen, podria plantejar-se en un nou spin-off?– que, en qualsevol cas, el porta a adoptar una forma de nihilisme reactiu, resumible en la neuròtica sentència “o Cèsar, o res”.

Aquell comportament extrem, que Albert Camus va il·lustrar de forma immillorable en el seu Calígula -comportament extremament infantil, que alterna entre el màxim empoderament i la passió destructora–, busca ser superat pel paradigma Jedi. Ja des dels inicis de la saga, a  L’Imperi contraataca i El retorn del Jedi -fins el cas més recent, Els últims Jedi– s’insinua una doble veritat, poderosa i inquietant: que en realitat ningú és immune a sucumbir a la por, i que l’enorgulliment pot resultar letal per al que es creu establert en el costat “clar” de la força. (Continuarà…)