[dropcap letter=”E”]
l Festival de Sitges ha crescut de manera exponencial en els últims anys. Alguns nostàlgics diuen que ja no té res a veure amb el que va ser i que s’ha convertit en un espai inhabitable per crítica i premsa, com la majoria dels festivals de primera categoria.
La veritat és que el gran encant de Sitges sempre ha estat la capacitat per trobar un extraordinari equilibri entre les exigències d’un festival internacional (una selecció de pel·lícules treballada i acurada amb criteri durant tot l’any, convidats de categoria, seccions paral·leles d’interès i trobades professionals, entre altres coses) amb un ambient càlid i proper, en el qual no és difícil acabar prenent una cervesa amb Guillermo del Toro al bar de l’Auditori o xerrant amb Emma Suárez en una de les festes que s’organitzen diàriament durant el festival.
Sitges és un potent motor i dinamitzador de la indústria audiovisual i no només del gènere fantàstic. El festival ha estat punt de trobada de creadors i ha vist néixer projectes, iniciatives i negocis diversos. També ha conegut les alegries i misèries d’estrelles nacionals i internacionals. Des Anthony Perkins a David Cronenberg, passant per Quentin Tarantino, molts astres han deixat empremta i històries per no dormir entre les parets de l’Hotel Calipolis o Melià.
Mentre encara ressonen els aplaudiments des de l’Auditori, quant la figura de King Kong agafa l’avioneta a la pantalla, o retronen els rugits del nombrós públic davant el qual un sàdic asiàtic arrenca amb les mans el cor de l’actriu de repartiment. Mentre això succeeix, hem preguntat per anècdotes i records a diverses persones vinculades amb el festival al llarg de la seva història.
Paco Plaza. Director.
Per a mi Sitges és un dels millors festivals del món. Està súper consolidat però segueix sent molt proper i entranyable. És un festival on la gent va perquè les pelis li agradin. El públic sempre entra a favor de les pelis i això no és habitual.
A Jaume Balagueró i a J. A. Bayona els vaig conèixer a Sitges. Potser no hagués fet Rec sense el festival … Per a mi l’any més important va ser el 2007. Va inaugurar J., amb El Orfanato, i després també vam projectar Rec … I a tots dos ens va ser súper bé. Aquesta coincidència va ser miraculosa. Aquell any les pelis importants del festival eren espanyoles i, a més, fetes per col·legues … Un somni.
Joan Lluís Goas. Productor, periodista i director del festival de 1983 a 1992.
Recordo l’arribada de Cristopher Lee. Es va passar tot el festival esquerp, distant, parlant únicament en anglès, sense voler dir res sobre cinema fantàstic ni sobre la figura de Dràcula, dient que ell era un actor i que havia treballat amb Spielberg. Fins que l’últim dia va recordar el rodatge de Vampir-Cuadecuc, amb Pere Portabella, i va acabar parlant en perfecte castellà i cantant Baixant de la Font del Gat en català. Meravellós!
D’altra banda, Anthony Perkins tenia un temperament difícil. Estava realment pertorbat, estrany, va venir molt girat, en un paper de súper estrella que no tenia res a veure amb la situació. I va començar a posar-se molt esquerp quan des de l’organització ens vam negar a anar-li a cercar marihuana.
Em quedo amb els records viscuts amb grans cineastes quan tan sols eren frikis i amants del gènere.
Jaume Figueras. Periodista i crític de cine.
El meu record és de quan l’Auditori no existia i tampoc existia l’hotel Melià. La seu del festival era el cinema Retiro i moltes pel·lícules arribaven sense subtítols. En un dels primers festivals, crec que el del 1973, es va passar una pel·lícula coreana amb subtítols en suec mentre una voluntariosa veu femenina en off llegia una elemental traducció en castellà des de la cabina de projecció i intentava fer totes les veus dels actors. ¡Inoblidable!
Edmon Roch. Productor, crític i responsable de premsa del festival de 1989 a 1992.
El meu record favorit segurament és el de Fay Wray descobrint al Palau Maricel el dia de la seva roda de premsa, i demanant poder-hi tornar per fer una visita privada que vaig tenir el plaer de fer-li … I pujar-la fins dalt de tot on li va agradar olorar la Mediterrània i explicar anècdotes de rodatge d’El malvat Zaroff i d’Els crims del Museu, i de Doctor X… Però mai de King Kong… a partir d’aquest moment ens vam retrobar en diverses ocasions i m’explicava amb memòria prodigiosa anècdotes de rodatge i de Paul Lukas.
Va prometre tornar a Sitges, perquè volia tornar al Maricel… També recordo el xou de Sam Raimi demostrant la seva condició de stuntman en presentar Darkman, donant un ensurt de mort al presentador de la gala i a mitja platea.
Pere Vall. Periodista i crític cinematogràfic.
Va ser a principis dels anys 90, i jo treballava per al diari El Observador de la Actualidad. Em va tocar fer una entrevista a Dolph Lundgren. Què feia jo entrevistant un catxes súper dur … precisament jo, que aleshores anava de intelectualillo de Filmoteca? Doncs he de confessar que parlar amb l’astre suec em va servir d’escarment, i des de llavors he tractat amb el mateix rigor els ídols dels hipsters i les estrelles mainstream. El senyor Lundgren, que rodava i segueix rodant pel·lícules palomiteras, em va sorprendre per la seva educació i cultura, el seu saber estar i, per descomptat, per la seva desorbitada alçada i la seva encaixada de mans assassina. Els meus dits no han recuperat el reg sanguini des d’aquell dia. Recordem que Dolph va estudiar enginyeria química i, segons la Wikipedia, parla sis idiomes: suec, anglès, alemany, francès, espanyol i una mica de japonès. Per a quan català? Dolph, et necessitem!
Carolina López. Directora d’Animac Lleida, Xcèntric y programadora d’Anima’t, en el Festival de Sitges, de 1993 a 2004.
Deu anys donen per a molts records, però aquí van algunes imatges inoblidables. Muntant amb la seva néta Béatrice-Martin, l’exposició La Fabulosa Fauna de Ladislas Starewitch i tocar aquells titelles meravellosos, tan antics…
Eva Svankmajerová emocionada, al costat de Jan Svankmajer en l’exposició Jan i Eva Svankmajer. El llenguatge de l’analogia, i visitant amb els dos el cementiri de Sitges.
El dia que van arribar els dibuixos originals d’Osamu Tezuka a Sitges per a l’exposició Tezuka, L’emperador de l’Anime, no ho podia creure.
Visitant la colònia Güell amb Isao Takahata, que va venir amb motiu del festival.
L’oscaritzada octogenària Faith Hubley presentant una part de la seva retrospectiva a la pantalla a l’aire lliure d’Anima’t a la Fresca als nens i nenes de Sitges i banyant-se a la platja de Sant Sebastià l’endemà.
Presentant desenes d’artistes de tot el món al Cinema Prado, entre ells a Saul Bass o als Germans Quay.
El gran Satoshi Kon amabilíssim signant autògrafs fins a l’últim fan durant gairebé 3 hores.
Álex Gorina. Crític de cine i director del festival durant cinc anys.
1995 va ser un Sitges inoblidable per a mi: el meu segon any com a director, amb Ray Harryhausen com a convidat honorífic, Álex de l’Església fent rebentar l’Auditori amb El día de la bestia, i el públic bramant contra Manoel d’Oliveira i el seu O convento, un d’aquells títols odiats pels puristes, encara que no tant com 71 fragmentos de una cronología al azar de Michael Haneke, que va guanyar més tard. Els espectadors em volien matar per haver-la programat, em van perseguir per pegar-me fins al Cau de la Vila. ¡Trigarien una dècada més a descobrir que Haneke era un geni! No et pots anticipar tant a les modes!
Però el 1995 va ser l’any en què Todd Haynes va tornar al festival. L’havíem descobert anys abans amb Poison, i el 1995 va venir amb Safe, un dels seus films més secrets. Ens vam fer molt amics, ens vam enamorar. I unes setmanes més tard el vaig acompanyar a unes vacances a Lanzarote. Recordo donar la volta a l’illa amb un cotxe de lloguer escoltant totes les cançons que acabarien formant part de Velvet Goldmine, la seva obra mestra, i recordo llegir el guió amb ell al llit de l’hotel, i altres meravelles que no explicaré ara.
Sitges ha estat mitja vida per a mi, i de vegades mitja mort. Però també va ser l’origen d’una de les històries d’amor més impossibles i precioses que es puguin somiar.
Imatges destacades
1. Andrew Funk, president de la fundació Homeless Entrepreneur
2. Cartells d’algunes de les pel·lícules del Festival.
3. L’actriu Marta Milans va presentar “Asher”, de Ron Perlman.
4.“M’han violat dues vegades i vaig escapar per poc de la tercera”, va confessar Pam Grier, actriu de “Jackie Brown”.
5. Entrada del festival
6. Jack Taylor, vell conegut del festival i rostre imprescindible del cinema de gènere.
7. Assistents al festival
8. François Simard, Anouk Whissell, Yoann-Karl Whissell, directors de la pel·lícula Turbo Kid
9. Álvaro Morte
10. Assistents al festival
11. Michelle Jenner arriba saludant els fans.
12. Luís Tosar. Sitges és també un gran aparador per al cinema espanyol.
13. Ernesto Alterio
14. Adriana Torrebejano
