Fa menys d’un any, l’Afganistan ocupava tots els telenotícies i portades i tothom tenia una opinió sobre el que suposava el retorn dels talibans al poder. Com a societat addicta a l’actualitat i l’última hora, aquest interès i vocació moralitzadora es va esfumar quan van arribar altres titulars i ara són pocs els que continuen preocupats pel que passa en aquest país. En la seva lluita constant per la pau, l’activista afganesa Nadia Ghulam (Kabul, 1985) aixeca la veu per tornar a posar el focus al seu país natal.
A Somiant la pau. Una mirada femenina al nou Afganistan dels talibans (Rosa dels Vents), l’autora desgrana reflexions sobre la vida que va haver d’abandonar quan només tenia 21 anys i sobre com aquesta s’ha tornat a veure sacsejada amb el retorn dels talibans. No és el seu primer llibre i segueix a una carrera literària iniciada amb El secret del meu turbant (Columna), Premi Prudenci Bertrana; La primera estrella del vespre (Rosa dels Vents); i el conte infantil El país dels ocells sense ales (La Galera). Ella, que quan tenia 16 anys no sabia llegir i demanava llibres per només tocar-los.
Ghulam va haver de fugir de l’Afganistan perquè s’havia estat fent passar per noi durant deu anys per poder portar alguna cosa de menjar a casa, després que el seu únic germà morís i el seu pare emmalaltís. “Quan no teníem res, ens alimentàvem del fang de les parets de les cases. Pot ser que aquella sorreta omplia l’estómac i l’enganyava com ho fèiem nosaltres, imaginant que allò que xuclàvem eren menges delicioses”, narra.
Va sobreviure com va poder durant el primer règim dels talibans, en una època sense càmeres ni mòbils que la van ajudar a mantenir el seu secret, un avantatge que els afganesos ara han perdut. Víctima i supervivent d’una bomba, Ghulam ha fet de les seves ferides, les visibles i les invisibles, la seva millor arma per defensar la pau: “Jo pensava el mateix que tu, que mai em tocaria, que la guerra ens era distant. Fins que vaig tenir vuit anys. A vegades em pregunto com vaig poder sortir de sota les destrosses que va provocar la bomba que va caure a la meva casa i com vaig tirar endavant amb la vida en un país on la violència era —i és— el nostre pa de cada dia”.
Ghulam va poder fugir de l’Afganistan gràcies a l’ajuda que li va proporcionar la periodista Monica Bernabé. Va aterrar a Barcelona l’11 de novembre de 2006. “Em vaig emportar les claus de casa, per si, quan tornava, la meva mare no hi era”, explica. De moment, ja han passat 16 anys. “Havia sortit de Kabul vestida d’home, i pensava que a Europa hauria de seguir fent veure que era un noi per poder ser tan lliure com m’ho havia permès ser a l’Afganistan”, continua.
No va ser així i, amb el suport de la seva família d’acollida de Badalona, va poder tirar endavant. Però amb dificultats. Com adonar-se que aquí el seu certificat de batxillerat no servia. Però no es va aturar i es va treure dos graus superiors, una carrera universitària i un màster. Tot això per dedicar-se a portar la pau al seu país natal i a crear “agents de la pau” allà on vagi, amb xerrades i participant en qualsevol lloc on la reclamin. Treballa com a educadora social a Fundesplai i lidera l’associació Ponts per la Pau, a través de la qual ajuda a unes 300 noies afganeses, facilitant-los diners perquè puguin estudiar. Ara, amb el retorn dels talibans, també es dedica a cobrir necessitats més bàsiques.
Treballa com a educadora social a Fundesplai i lidera l’associació Ponts per la Pau, a través de la qual ajuda a unes 300 noies afganeses
Les seqüeles que li va deixar el bombardeig han fet que Ghulam hagi passat 21 vegades per quiròfan, dotze a l’Afganistan en condicions molt dures i sense anestèsia, i nou més a Barcelona i Mallorca. L’última vegada que ho va fer, l’abril de 2021, va pensar que es podria regalar un estiu per a ella, ja sense els dolors que la bomba li va deixar al cos: “Vaig decidir que no aniria a cap camp de refugiats ni tornaria a l’Afganistan per ajudar, sinó que em dedicaria a mi mateixa i gaudiria del temps lliure. Per una vegada en la vida em volia cuidar, com fan els meus amics i amigues d’Europa”.
La malaltia del seu pare català i el retorn dels talibans van alterar els plans. Es va desviure per intentar portar a la seva família a Barcelona, tot i que ja feia anys que havien perdut aquesta esperança: “Sempre els deia que aviat tindria els documents necessaris i el permís de treball i podria fer el reagrupament familiar i portar-los aquí”. I és que Ghulam sempre ha estat tractada com una immigrant il·legal, encara que complia amb tots els requisits per ser reconeguda com a refugiada. Va estar cinc anys sense permís de treball i encara no té la nacionalitat espanyola. “Si no hagués estat per la meva família d’acollida, els meus pares catalans, ni tan sols jo podria viure aquí”, critica. L’última vegada que va demanar la nacionalitat, se la van denegar perquè li falten el certificat de naixement i el de delictes penals: “De debò algú que conegui la meva història (…) pensa que els talibans emetran un certificat de delictes penals a nom meu perquè pugui viure en pau en qualsevol lloc del món?”.
Amb un tuit dirigit al president del Govern central, Pedro Sánchez, parlant del perill que amenaçaria a la seva família si es quedaven a l’Afganistan, va obtenir moltes respostes, la qual cosa va fer que li truqués el Ministeri d’Afers Exteriors. No va poder portar a la seva mare, que va preferir que salvés a una cosina que s’havia quedat vídua amb dos fills a càrrec seu, “com podrà sobreviure en el règim dels talibans?”, i a una de les seves germanes. Van arribar a Torrejón de Ardoz i, quan Ghulam es dirigia cap allà, anant a treballar per l’ONG del xef José Andrés per cuinar per als refugiats, van traslladar a la seva família a Salamanca. Allà segueixen, en una casa d’acollida, on és molt difícil poder-los veure. Tampoc poden venir a Barcelona amb Ghulam, malgrat que els hi ofereix una casa i els hi paga el trajecte, ja que sortirien del circuit de protecció internacional sense encara tenir una resolució de tots els tràmits.
No va poder portar a la seva mare, que va preferir que salvés a una cosina que s’havia quedat vídua amb dos fills a càrrec seu, “com podrà sobreviure en el règim dels talibans?”, i a una de les seves germanes
Un abandonament que no sembla que pugui millorar. Sense oblidar que la situació d’aquells que no van poder sortir de l’Afganistan només empitjora, amb la desnutrició infantil i la pobresa extrema creixent contínuament, la qual cosa porta a moltes a vendre òrgans o a les seves pròpies filles. “Les cues per aconseguir pa són llargues per als que fa mesos que no cobren res i la comunitat internacional ha decidit apagar el focus sobre aquest tros de món”, denuncia.
El pitjor és veure com els mitjans occidentals s’obsessionen amb polèmiques que per a Ghulam no ho són. “Si em poso en la pell d’una nena de 12 anys de Kabul que està passant gana, no puc entendre que el titular sigui que han decapitat maniquins”, censura. Un interès mediàtic que, a més, cada vegada va a menys, amb la guerra a Ucraïna. “Veig com tracten els ucraïnesos a la frontera amb Polònia, com els esperen amb una flor i amb menjar calent. I penso que per què no es tracta d’una manera igual d’humana a tots els refugiats, que potser que hi ha categories de refugiats?”.
